D'estudiants, racismes i candidats presidencials: les eleccions no resoldran la desunió que viu França

Sis setmanes després de l'inici de les protestes del moviment estudiantil, el país evidencia tensions que fan trontollar el model econòmic i d'ascens social

A França, l'opinió pública té un pes. A l'inici de la protesta dels estudiants, els que eren convidats als platós de televisió van sentir alguns comentaris al voltant seu de l'estil: "Hauríeu d'estar contents amb l'educació que teniu! Hauríeu de veure com són els instituts de Bangui!" Paraules demagogues d'un tertulià poc simpatitzant amb la causa. 

El govern també va menysprear les protestes. Enmig del marasme econòmic només faltava haver de lidiar amb les minúcies dels "lycéens", desprenien els comentaris dels seus portaveus. Però l'intent de posar tota la responsabilitat dels efectes negatius del moviment en La França Insubmisa no va funcionar. I, des del primer dia, l'única resposta clara que va mantenir l'executiu va ser reprimir el moviment estudiantil amb duresa. Encara avui. 

Un mes i mig més tard, però, ja no hi ha veus que s'alcin dient que els estudiants exageren o no tenen raó. No se'n sent cap. Més aviat el contrari: aquest aflorament de les vergonyes del sistema educatiu francès avergonyeix el país sencer.

Mobilitzacions a la plaça de la Bastilla de París (REUTERS/Benoit Tessier)

Els instituts de França no tenen paper de vàter? De debò que en alguns no hi ha portes als lavabos? És cert que alguns alumnes comencen la jornada a les 8 del matí i acaben a les 6 de la tarda amb tres hores sense classe a la meitat? De debò que el codi postal de l'institut on has estudiat influeix a l'hora d'entrar als centres universitaris que has triat? 

Aquestes vergonyes accentuen la col·lectivització del moviment. Qualsevol adult que no se senti allunyat de la classe mitjana combrega amb aquestes reivindicacions. Fins i tot els polítics –i candidats– de la dreta s'han vist obligats a posicionar-se. I el govern, a remolc, finalment hi ha respost amb mesures concretes, malgrat aquest moment de crisi financera.

França es comença a veure pobre

Nosaltres diríem: "Ja ens agradaria ser pobres com els francesos!" Però ells no estan acostumats que l'estat no funcioni i a no tenir diners per resoldre les desigualtats. També els fa mal la comparació del seu salari mínim –que s'acaba d'augmentar en 24 euros al mes– amb l'alemany, que gairebé el dobla. 

Es fa evident i visible que França no va bé i és per això que els sindicats es mobilitzen ara. Perquè saben que si hi ha d'haver retallades serà als serveis públics, no en Defensa, Interior, Economia o Exteriors. 

Les tensions que travessen França són les d'Europa. Són tensions que fan perillar el model econòmic i d'ascens social que des del final de la Segona Guerra Mundial i fins ara havia guiat la prosperitat del continent amb la certesa d'encertar el futur. 

Fins ara aquest model havia donat estabilitat a generacions d'estudiants. Ara aquests s'adonen que no només tot s'està esmicolant sinó que, a més, el seu present ja no interessa a qui governa. Qui els defensarà si no són ells mateixos? Perquè si alguna convicció tenen és que una victòria de l'extrema dreta, a ells no els millorarà les coses. 

Els estudiants que protesten i que es preocupen per un sistema educatiu de qualitat són intrínsecament antiextrema dreta. Des de l'atemptat terrorista racista de Trappes del 23 d'octubre han escenificat un gest que ha demostrat coratge: s'han negat a respondre les preguntes davant els micròfons de la cadena d'extrema dreta CNews, del magnat Vincent Bolloré.

Més enllà de si CNews els tracta millor o pitjor, els estudiants han decidit denunciar que els discursos obertament i continuadament racistes i xenòfobs d'aquesta cadena són intolerables. Discursos que també repeteix un candidat a les presidencials que està a l'extrema dreta de Marine le Pen. Es diu Éric Zemmour, i assumeix obertament el seu racisme i, sobretot, la seva islamofòbia. Ha estat condemnat un mínim de quatre vegades pels seus comentaris vexatoris sobre els francesos que tenen orígens familiars a les antigues colònies i protectorats africans. I, així i tot, es pot presentar a les presidencials.

Però moments de revolta com els que viu França aquesta tardor obliguen tots els personatges públics a posicionar-se i fan aflorar el pensament íntim de cadascú. I qui n'està sortint més malparat, de nou, és la dreta. Especialment, el candidat que aspira, encara avui, a reunir el votant conservador i alhora liberal: Édouard Philippe, líder del partit Horitzons, que va fundar un cop va deixar de ser el primer ministre d'Emmanuel Macron, el 2021. 

Philippe es defineix de centredreta, però un comentari seu sobre els aldarulls i pillatges del 17 i 18 d'octubre desprèn un rerefons racista del qual no s'ha volgut desdir: la majoria de vàndals són "francesos sorgits de la immigració", va deixar anar a l'informatiu de màxima audiència de la televisió. 

Es basava en uns càlculs fets per una empresa d'enquestes sobre els cognoms dels joves detinguts, extrets no de fonts policials sinó del que la premsa havia publicat fins aleshores. Res gaire científic. Amb el pas dels dies s'ha sabut, a més, que la majoria dels que van fer els pillatges no van ser els mateixos que van trencar els aparadors, sinó nois i noies més joves que, en tot cas, van ser detinguts a posteriori i no in fraganti.

Racisme desfermat

"Francesos sorgits de la immigració" és la frase que li podria costar la presidència a Édouard Philippe si en algun moment podia aparèixer com el millor contrincant contra l'extrema dreta. Perquè, darrere aquesta expressió, ell –i part de França– es referia als francesos d'origen africà: àrabs i negres. Ningú pensa que entre els francesos sorgits de la immigració cal incloure els de pares o avis italians, ucraïnesos, catalans o australians. 

Quan deixa una persona de ser un "francès sorgit de la immigració" per passar a ser simplement un francès i prou? A la segona generació? A la tercera? Mai, si no ets blanc? Aquest és el crit al cel que han posat molts francesos "no blancs", d'ideologies i partits polítics dispars. Des de polítics a tertulians, esportistes o famosos.

Manifestació al centre de París aquest dissabte (REUTERS/Benoit Tessier)

En tot cas, la gran pregunta que genera aquesta frase és: per què assenyalar "aquest col·lectiu" –que com a tal no existeix, llevat que la mirada sigui plenament racista– sense tenir-ne proves contundents i per què en un moment en què les veus contra els francesos d'origen àrab o negre s'han desfermat tant que han acabat matant? 

Les darreres confessions de l'autor de l'atemptat terrorista racista de Trappes ho demostren. El tipus de francès "sorgit de la immigració" era el seu objectiu: "Vaig escollir persones en funció de la seva religió o ètnia", ha declarat. Va disparar 128 vegades.

Totes aquestes paraules, gestos i posicionaments es reflecteix en les enquestes, en aquest país on l'opinió pública té un pes. 

Què diuen les enquestes?

Els darreres sondejos de mitjans de novembre ho evidencien: Marine Le Pen (RN) manté el terç d'expectatives de vot; Édouard Philippe (H) baixa un punt i mig percentual i se situa entre el 9% i el 15% d'intenció de vot. Puja, en canvi, l'esquerra alternativa de Jean-Luc Mélenchon (LFI). En una forquilla d'entre el 17% i el 18,5% dels vots, ara mateix seria el candidat que passaria a segona volta. 

POST SCRIPTUM: I Marine Le Pen? La candidata de l'extrema dreta no fa cap relliscada, fins i tot quan li plantegen preguntes trampa. Sobre els francesos sorgits de la immigració, ella diu que tothom és francès i que l'únic que cal és complir les regles, "no fer soroll" i assimilar-se a la manera de ser francesa. Una manera menys polèmica i racista de dir potser el mateix, però sense dir-ho, conscient com és del fet que, en el seu cas, cada paraula és escrutada amb lupa. 

Dins les seves files hi ha dirigents que han dit coses molt greus sobre els francesos que no són de soca-arrel. Però a ella no la trobaran radicalitzant-se sinó tot el contrari. I efectivament en molts moments sembla més moderada que la dreta tradicional. 

Queden cinc mesos per a les presidencials i el centredreta encara no té ni candidat. Édouard Philippe es nega a participar en unes primàries, com li demanen Bruno Retailleau (candidat d'Els Republicans) i Gabriel Attal (candidat de Renaixement). Ara per ara, el macronisme sembla engolir-se dins la seva pròpia incapacitat de donar respostes reals als problemes reals dels francesos.