Dones víctimes de tràfic, explotades sexualment i amb discapacitat: "El passat no em deixarà mai"
"Ells sabien que tenia una discapacitat. Em deien mongòlica. Sabien que era discapacitada". La Nela –un nom fictici per protegir-ne la identitat– és espanyola i va ser víctima de tràfic d'éssers humans i explotació sexual quan encara era menor d'edat.
Entre les persones que es van aprofitar d'ella hi havia la seva millor amiga. "No podia entendre que, sent la meva millor amiga i sabent que tenia una discapacitat, s'aprofités de mi. Això va ser molt dolorós". Anys després, diu que encara sent les veus dels seus proxenetes. Les seqüeles continuen ben presents.
El cas de la Nela exemplifica una realitat difícil de detectar i encara més difícil de quantificar: la de les dones amb discapacitat que són víctimes de tràfic i explotació sexual.
Algunes ja tenien una discapacitat abans de ser captades, una circumstància que els explotadors poden aprofitar per coaccionar-les i controlar-les. D'altres desenvolupen trastorns tan greus de salut mental després d'haver estat explotades que poden acabar sent diagnosticades.
Es tracta de dues situacions diferents que plantegen un mateix interrogant: fins a quin punt el sistema de protecció i justícia és capaç d'identificar la discapacitat de les víctimes, tenir-les en compte durant el procediment penal i ajudar-les a recuperar-se?
La resposta que ofereixen les dades oficials és demolidora. Segons María Pilar Izaguirre Gracia, fiscal delegada de Tràfic d'Éssers Humans i Estrangeria a Catalunya, la memòria de la Fiscalia General de l'Estat no identifica cap víctima de tràfic amb discapacitat. "Això no significa que no hi hagi víctimes de tràfic amb discapacitat", puntualitza.
La fiscal situa una part del problema en la falta de comunicació entre els diferents organismes. "Hi ha un moment en què el pont de comunicació, per raons administratives, burocràtiques o per qualsevol altra causa, es trenca", explica.
La contradicció és significativa: les entitats especialitzades atenen dones amb discapacitat que han estat explotades sexualment, però aquesta realitat no queda reflectida en les dades oficials de la Fiscalia. La invisibilitat no és només estadística. Pot condicionar la protecció i la reparació de les víctimes.
Una vulnerabilitat prèvia o una conseqüència de la violència
La psiquiatra Mar Ramos, del programa de psiquiatria transcultural de l'Hospital Vall d'Hebron, explica que la salut mental de les supervivents està condicionada per tres moments: les vulnerabilitats anteriors a la captació, el trauma provocat durant l'explotació i les conseqüències que persisteixen després d'haver-ne sortit.
Una dona amb discapacitat intel·lectual pot ser més vulnerable a les estratègies de manipulació i control dels traficants. En alguns casos, aquesta discapacitat ni tan sols ha estat diagnosticada al país d'origen.
Laura Llobet, responsable de l'àrea jurídica del programa Dona de la Fundació APIP-ACAM, confirma aquesta doble realitat des de l'experiència assistencial:
Hem vist discapacitats prèvies que els traficants aprofiten per captar aquestes víctimes i també com l'explotació sexual els ha afectat la salut mental, a vegades per a tota la vida.
I, de fet, explica que en un estudi de la mateixa entitat han constatat que, de 40 casos analitzats, aquest és el balanç: un 7% de dones tenien diagnòstic abans d'arribar a l'entitat; un 95% quan se les estava ajudant i, finalment, a un 35% se'ls va reconèixer la discapacitat després d'un llarg procés.
La Rahma, supervivent de tràfic i explotació sexual, explica fins a quin punt aquestes conseqüències poden condicionar la vida.
Visc perquè tinc tres fills. No veig futur. El passat no em deixarà mai.
Ha intentat suïcidar-se diverses vegades i conviu amb sentiments de culpa, vergonya i angoixa. "Penso que tothom sap que soc una víctima. Si un home em mira pel carrer, penso que és perquè ha estat amb mi". El trastorn per estrès posttraumàtic és una de les seqüeles més habituals que poden tenir les supervivents.
Elena Cano, metgessa forense de l'Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya, explica que pot fer falta un seguiment especialitzat durant anys i que, en determinats casos, pot comportar el reconeixement administratiu d'una discapacitat.
Cal distingir, però, entre tenir un diagnòstic de salut mental i tenir una discapacitat reconeguda. Cano subratlla que l'explotació també afecta la dignitat i la identitat de les víctimes. Les dones poden haver estat obligades a fer actes en contra dels seus valors i acabar interioritzant sentiments de culpa i vergonya. Per això, la recuperació no consisteix únicament a tractar els trastorns psicològics, sinó també a reconstruir la confiança en elles mateixes i l'autonomia.
Les barreres d'un sistema assistencial fragmentat
Un dels principals obstacles és l'accés a una atenció especialitzada. Mar Ramos adverteix que moltes víctimes no arriben als serveis públics de psiquiatria i psicologia i que, quan hi accedeixen, necessiten professionals formats en trauma, perspectiva de gènere i atenció transcultural.
La Rahma explica que ha rebut tractament psicològic, però que no sempre s'ha sentit compresa. "Jo em sentia bruta, avergonyida. Vaig anar a les sessions de salut mental, però a vegades m'adonava que qui tenia al davant no m'entenia". Ha participat en teràpies de grup, però recorda que era incapaç de respondre a algunes de les preguntes dels professionals.
Ramos defensa una atenció basada en l'ètica de la cura, que prioritzi la seguretat, l'empatia i l'autonomia. La metgessa forense Elena Cano assenyala una altra dificultat: sense documentació, targeta sanitària o l'acompanyament d'una entitat, algunes dones queden limitades a l'atenció d'urgències, quan necessiten un seguiment prolongat.
Des d'APIP-ACAM, Laura Llobet denuncia la falta de protocols i de circuits de coordinació. "Ens falten protocols i circuits per donar una atenció adequada a les víctimes. També hem constatat que hi ha una infradetecció dels problemes que pateixen", explica.
El reconeixement administratiu d'una discapacitat pot trigar anys, un retard que dificulta l'accés als recursos. Segons Llobet, la recuperació tampoc no segueix un procés lineal: "Igual que no hi ha un perfil de víctima, no hi ha una única manera de recuperar-se". Des de fa quinze anys l'entitat acompanya dones que encara no han aconseguit estabilitzar la seva situació.
La paradoxa judicial: demostrar una violència que ha deixat seqüeles
Les dificultats assistencials també tenen una dimensió judicial. La Fiscalia de Barcelona adverteix dels obstacles per perseguir determinades conductes de proxenetisme, especialment quan només hi ha la declaració de la víctima.
Segons les dades del 2025, es van incoar 16 procediments per tràfic d'éssers humans entre la Fiscalia Provincial de Barcelona i les fiscalies d'àrea. En 13 hi havia explotació sexual, de manera exclusiva o combinada amb explotació laboral.
Durant el mateix any es van formular quatre escrits d'acusació per tràfic i l'Audiència Provincial va dictar tres sentències: una condemnatòria per explotació laboral i dues absolutòries.
Aquestes xifres corresponen a fases processals diferents i no permeten calcular una taxa de condemnes ni atribuir les absolucions a una causa concreta.
La majoria de les causes depenen del valor que es dona al testimoni de la víctima.
Aquí apareix una paradoxa: la justícia necessita el testimoni de dones que poden estar profundament traumatitzades per la mateixa violència que han de denunciar. Això no significa que el seu testimoni sigui menys fiable, sinó que les institucions han de garantir les condicions adequades perquè puguin declarar sense patir una nova victimització.
Si la discapacitat no es detecta o la informació no arriba als responsables judicials, es poden perdre elements importants per entendre la vulnerabilitat de les víctimes i valorar les conseqüències del delicte.
Reconèixer el dany per poder reparar-lo
La necessitat de millorar la coordinació entre els serveis sanitaris, socials, policials i judicials ha centrat aquesta setmana un congrés organitzat per la Fundació APIP-ACAM i titulat "Explotació sexual, tràfic de dones, discapacitat i salut mental".
Les professionals coincideixen que la recuperació ha de ser integral. "Si no es reconeix el dany, tant moralment com judicialment i en termes de salut, és difícil que es puguin recuperar", assenyala Mar Ramos.
Per a Laura Llobet, és imprescindible que les institucions comparteixin circuits de detecció i atenció, i que les víctimes no hagin de superar successives barreres administratives per obtenir el reconeixement i els suports que necessiten. "La majoria de dones no poden parlar. Per això tinc necessitat de cridar, d'explicar-me, encara que em costi aixecar-me cada dia", explica la Rahma, que intenta des de la fundació APIP-ACAM ajudar altres supervivents.
La seva experiència i la de la Nela posen de manifest una contradicció que continua sense resoldre's. La doble invisibilitat no consisteix només en el fet que aquestes dones hagin estat explotades i tinguin una discapacitat. Consisteix també en el fet que el sistema encarregat de protegir-les i reparar el dany no sempre aconsegueix identificar totes dues realitats.