"Barraques. La ciutat oblidada"
El barraquisme a Barcelona
Des del final de la Guerra Civil Espanyola fins a l'any 1960 arriben a Barcelona unes 400.000 persones, provinents del sud, però també de moltes altres zones d'Espanya i de Catalunya, on la repressió i la misèria de la postguerra fan la vida molt difícil.
A la ciutat hi havia una gran falta d'habitatge. Es construïa poc i era car. Desenes de milers de persones vivien rellogades. La construcció de barraques es va disparar. A falta d'un cens fiable, les dades de finals dels anys 50 permeten calcular que, en aquell moment, entre 70.000 i 100.000 persones vivien en barraques. Alguns nuclis que ja existien des de feia dècades van arribar a constituir poblacions enormes.
A finals dels anys 40, i fins a mitjans dels 50, les autoritats van intentar posar fre a la construcció de barraques amb una política de control i enderroc de les que no figuraven en un registre. Unes 15.000 persones van ser deportades en trens cap als seus llocs d'origen. Amb tot, aquesta política va fracassar i les barraques van seguir multiplicant-se. La indústria començava a progressar i necessitava mà d'obra.
La immensa majoria de barraquistes estaven integrats en la vida de la ciutat com a treballadors, però no deixava d'haver-hi un recel i un estigma. Al principi, les mancances d'aquests barris, sobretot els que estaven en llocs més perifèrics, eren extremes. Les barraques sovint eren diminutes i superpoblades; sense aigua corrent, llum elèctrica ni clavegueram, i sense serveis mèdics ni escoles. Després, de mica en mica, la vida es va anar organitzant. Sorgeix un teixit urbà improvisat i es creen vincles de solidaritat que seran la llavor dels futurs moviments veïnals.
A finals dels anys 40, i fins a mitjans dels 50, les autoritats van intentar posar fre a la construcció de barraques amb una política de control i enderroc de les que no figuraven en un registre. Unes 15.000 persones van ser deportades en trens cap als seus llocs d'origen. Amb tot, aquesta política va fracassar i les barraques van seguir multiplicant-se. La indústria començava a progressar i necessitava mà d'obra.
La immensa majoria de barraquistes estaven integrats en la vida de la ciutat com a treballadors, però no deixava d'haver-hi un recel i un estigma. Al principi, les mancances d'aquests barris, sobretot els que estaven en llocs més perifèrics, eren extremes. Les barraques sovint eren diminutes i superpoblades; sense aigua corrent, llum elèctrica ni clavegueram, i sense serveis mèdics ni escoles. Després, de mica en mica, la vida es va anar organitzant. Sorgeix un teixit urbà improvisat i es creen vincles de solidaritat que seran la llavor dels futurs moviments veïnals.