El comerç d'armes, un negoci a les fosques

Ho lamento, però tenim una part important de negoci en el sector civil, i no ens interessa fer tan visible la part de defensa.

Aquesta  és la resposta d'un dels responsables de comunicació d'una empresa catalana de defensa. Resumeix molt bé l'actitud de la indústria militar davant el nostre intent  d'explicar què fa una empresa de defensa. No interessa fer-ho visible, no convé, no cal.

Què amaga la indústria militar? Per què no ens ha obert les portes ni una sola de la desena llarga d'empreses a les quals ho hem demanat?

La nostra petició era molt concreta. Els demanàvem que ens expliquessin i ens mostressin el que fan, ja que formen part d'un sector importantíssim a Espanya, amb grans beneficis.

"No els cal. Què hi guanyen, sortint a TV3 explicant què fan?", em deia un expert en defensa. Segueixen un cercle perfecte. Tenen encàrrecs per part del govern espanyol de material de defensa  per abastir un exèrcit cada cop més ben equipat i modern, i també exportacions a exèrcits d'arreu del món amb el suport actiu del mateix govern.

Un periodista em comenta: "Per què voleu fer un reportatge sobre un sector que no us obrirà les portes?" Ara pregunto jo: "I per què no?". No n'hem de parlar, d'un sector, pel fet que sigui opac o no vulgui explicar-se? La resposta cau pel seu propi pes.

En realitat no és del tot cert que les empreses d'armes no obrin les portes. Mitjans especialitzats com Infodefensa o defensa.com sovint mostren factories, novetats, entrevisten  empresaris... però sense obrir mai el debat de la necessitat o no d'una indústria de defensa. Informació acrítica al servei de la indústria.

Un altre front no menys important és el polític. L'opacitat que envolta els temes militars i de defensa fa que, per exemple, la decisió de vendre armes a un país depengui d'una reunió a porta tancada d'un grup d'alts funcionaris, protegits per la llei de secrets oficials. Es diu que quan algú amaga alguna cosa és que potser el que fa no està bé. No ho podrem saber. O potser sí, si hi ha una reforma de la llei de secrets oficials que permeti que surtin a la llum les actes d'aquestes reunions on es decideix què es ven i a quin país.

Més secrets: hem topat amb un mur infranquejable quan hem volgut comptar amb la veu d'algun representant del govern que ens expliqui això: per què és secreta, aquesta informació? Silenci. Durant mesos, el nostre equip ha hagut de sentir desenes d'excuses relacionades amb l'agenda del càrrec polític de torn.  No han volgut parlar el Ministeri d'Indústria, el Ministeri de Defensa, el Ministeri d'Afers Estrangers, la Societat Espanyola de Participacions Industrials... "És un tema delicat", ens diuen. I tant, que ho és. Organismes públics negant l'accés a la informació a una empresa pública com la CCMA.

I els partits polítics? Ens ha sobtat la negativa del PSOE, ara al poder. Hem pogut parlar amb diputats al Congrés de diferents colors polítics, però no del Partit Socialista. Durant la preparació, una diputada del PSOE, exmilitar, va dir que no li importava intervenir. Setmanes després, Premsa del partit m'escriu dient-me: "No vamos a hacer declaraciones sobre este tema". Tema tancat.

L'opacitat, els secrets i la falta de transparència són molt llaminers per a un periodista, però molt preocupants per a una societat democràtica.  Cal plantejar-se si un estat democràtic avançat pot permetre's amagar una informació que afecta la convivència de tanta gent al món.