El "cranc" de sang blava s'ha fet imprescindible en medicina i això el posa en perill

Té la sang blava, tot i que no pertany a la reialesa. I té aspecte de cranc i fins i tot en anglès se l'anomena cranc americà de ferradura, tot i que no és ni tan sols un crustaci. És el límul, un organisme essencial per assegurar que fàrmacs i vacunes no estan contaminats amb endotoxines, que poden causar febre, xoc anafilàctic o fins i tot malalties com la pesta bubònica.

I aquesta gran utilitat mèdica li pot passar factura. Alguns naturalistes temen que la seva captura per extreure'n la sang, que cada cop es necessita en més quantitat, afecti la seva supervivència. Per sort, fa pocs anys es va aconseguir crear una substància sintètica que pot suplir la sang de l'animal. Però no tothom n'està prou convençut i hi ha molts interessos en joc.

El límul també s'anomena cassola de l'Atlàntic o cassola de les Moluques, i el seu nom científic és Limulus polyphemus. És una espècie de xifosur, uns animals emparentats amb els aràcnids, dels quals només queden quatre espècies. Van viure temps molt millors en l'Ordovicià, un període geològic que abasta des de fa 485 milions d'anys fins fa 443 milions d'anys. És, doncs, un vertader fòssil vivent.

Aquest animal que ha sobreviscut durant tant de temps viu al mar, a les costes atlàntiques de Nord-Amèrica, fins al golf de Mèxic. I la seva sang és de color blau, com la dels cargols, aranyes i pops. Si en els mamífers la sang transporta l'oxigen gràcies a l'hemoglobina, que és vermella, en aquests animals qui se n'encarrega és una altra molècula, l'hemocianina, que és blava. I d'aquí el color del fluid.

Als anys 50 es va produir el descobriment que obriria la porta al seu ús en medicina. Frederick Bang, un investigador dels Estats Units, estudiava el sistema circulatori del límul. I va descobrir que la seva sang tenia unes cèl·lules que atacaven certs bacteris formant un gel viscós que els impedia infectar-los.

Bang va pensar que les cèl·lules es podien fer servir per saber si una medecina estava contaminada amb toxines. Va publicar el seu treball el maig del 1956 al Butlletí de l'Hospital Universitari Johns Hopkins, de Baltimore. Des dels anys 70, el LAL (lisat d'amebòcits de límul) es fa servir en diagnòstic mèdic i, sobretot, per assegurar que un fàrmac, una vacuna o un dispositiu implantable no està contaminat amb endotoxines.

Una espècie vulnerable

I com que la indústria farmacèutica no para de créixer, cada cop es necessita més LAL. I es valora més. I actualment un litre de sang de límul es pot pagar a 15.000 dòlars. Cada any, les companyies biomèdiques americanes capturen més de mig milió de límuls a l'any. El 2019 van ser 637.029, un 30% més que l'any anterior. I si bé el procés està supervisat, molts conservacionistes temen que això posi en risc l'espècie.

El procés, des de la captura fins l'extracció, es pot veure en aquest vídeo:

Un cop se'ls extreu la sang, els límuls son retornats al mar. Però es calcula que entre un 15% i un 30% no ho resisteixen i moren. Actualment, està classificat com a vulnerable a la Llista Vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN).

Les poblacions han disminuït. La més nombrosa dels Estats Units es troba a la badia de Delaware. El 1990 hi havia 1,24 milions d'individus i, entre el seu ús en biomedicina i com a esquer per pescar, el 2002 havien disminuït a menys de 334.000. Un lleuger creixement la va situar el 2019 en uns 725.000.

Un dels primers fabricants mundials de LAL són els Laboratoris Charles River, amb seu central a Massachusetts. El 55% dels injectables i dels dispositius implantats es proven amb el seu LAL. Captura els límuls entre el maig i el juny, precisament quan les femelles ponen els ous. Això no només perjudica la producció de l'espècie, sinó que també té un impacte negatiu en el territ gros (Calidris canutus), un ocell que cada any recorre uns 15.000 quilòmetres des de la Terra del Foc, a l'Argentina, fins al Canadà, i que s'atura a la badia de Delaware per alimentar-se dels ous de límul. La població del territ gros ara està en risc.

Sobre això, Charles River recorda:

"L'avaluació més recent de les poblacions de la Comissió de Pesqueres Marines dels Estats Atlàntics, publicada el 2019, va qualificar les poblacions de cranc de ferradura al llarg de la costa sud-est, on Charles River opera a Carolina del sud com a ‘bones', la qualificació més alta de qualsevol regió".

També opina: "No hi ha proves que demostrin que la recollida de LAL hagi afectat negativament les poblacions dels límuls, ni que la recollida amb fins biomèdics hagi impactat les poblacions dels ocells migradors". També assegura que: "Prenen importants precaucions per limitar l'estrès dels crancs durant el procés d'extracció de sang".

L'alternativa biotecnològica

Afortunadament per al límul, per al territ gros i per a la medicina, el 1997, Ling Ding Jeak i Bo How, de la Universitat de Singapur, van trobar una alternativa sintètica al LAL i van obtenir el factor recombinant C o rFC, que s'obté per biotecnologia.

Actualment, uns 60 països, entre ells els de la Unió Europea i la Xina, n'han aprovat l'ús per detectar endotoxines en fàrmacs o vacunes. Diversos estudis n'han demostrat l'efectivitat. Al setembre del 2020, en plena pandèmia de covid, investigadors d'Eli Lilly, Bristol Myers Squibb, Pfizer i Roche-Genentech van publicar al PDA Journal of Pharmaceutical Science and Technology un estudi en què comparaven el LAL i l'rFC. Concloïen que el segon permetia obtenir resultats semblants al primer i que era tecnològicament superior.

Així, si el LAL extret de la sang del límul va eliminar l'ús de conills per detectar endotoxines, l'rFC podria salvar ela cassoleta de l'Atlàntic. Però no tothom n'està convençut. O no tothom vol que aquesta substància substitueixi la que li dona molts beneficis.

La FDA (Food and Drug Administration) dels Estats Units admet les proves amb rFC, però amb unes condicions que augmenten els costos i el temps necessari per fer els assaigs. Actualment, Eli Lilly és l'única empresa que utilitza rFC en les proves de les sol·licituds a l'FDA i la francesa Sanofi ha manifestat que ho està planificant.

Segons Eli Lilly, hi ha una dotzena d'estudis que demostren la fiabilitat de l'rFC i només un que ho posa en dubte. I aquest darrer el va fer, precisament, Charles River.

Charles River no hi està d'acord i així ho ha declarat al 324.cat:

"Tot i que hi ha alguns productes sintètics al mercat, aquestes alternatives no han demostrat adequadament que puguin protegir els pacients al mateix nivell que el LAL. Precipitar la comercialització d'aquesta tecnologia podria introduir riscos nous i inacceptables per als pacients."

I afegeix que estan treballant activament amb la FDA per mirar de garantir que els recombinants estiguin degudament regulats i provats. Mentre, diu:  "Els seus cartutxos de LAL Endosafe®, autoritzats per la FDA, ja han reduït en un 95% la quantitat de material de LAL en brut que es necessita del límul".

Importància ecològica

L'alternativa no és només per afavorir el límul, sinó també perquè no és bo que un procés imprescindible com la detecció d'endotoxines es basi en una substància que només es pot extreure d'un animal concret.

Han sorgit grups que es dediquen a estudiar el límul i a conscienciar sobre la necessitat de preservar-lo. Un és l'Ecological Research & Development Group (ERDG), fundat el 1995 i que té com a primer objectiu "superar la ignorància, la indiferència I la tolerància que inhibeix la conservació" del límul i de tres espècies més de xifosurs que viuen a les costes de l'índia, al sud-est de la Xina i al Japó.

Per la seva banda, la Universitat Sagrat Cor de Connecticut va posar en marxa fa uns anys el Projecte Limulus, per investigar l'ecologia de l'espècie, recollir dades per als programes de conservació i oferir recursos educatius. La seva activitat es pot veure en aquest vídeo de Youtube:

El límul no és només vital en medicina, sinó que té un paper ecològic destacat. Els seus ous alimenten el territ gros, però també altres ocells, alguns peixos i altres animals. La seva gran closca serveix de refugi a esponges, crancs del fang i cargols. Per tot això, el 2020 es va decidir dedicar-li cada any un dia internacional, el 20 de juny.

L'objectiu és que un animal que ha sobreviscut prop de 500 milions d'anys no acabi desapareixent víctima de la seva rellevància per a la medicina.