El desert d'Atacama: el lloc de la Terra on gairebé no plou mai
El desert d'Atacama, situat al nord de Xile, a Amèrica del Sud, és considerat el desert no polar més sec del món. En algunes de les seves zones no s'han registrat precipitacions durant dècades, i els científics creuen que hi ha indrets que podrien haver passat centenars d'anys sense rebre precipitació significativa. Aquest fenomen el converteix en un dels llocs més sorprenents del planeta.
Per què gairebé no hi plou?
La manca de pluja del desert d'Atacama és el resultat de la combinació de diversos factors meteorològics i geogràfics.
En primer lloc, la serralada dels Andes, que actua com a barrera natural i impedeix que els núvols carregats d'humitat provinents des de l'Atlàntic arribin fins al desert. És el que anomenem efecte d'ombra pluviomètrica; al pujar pel vessant oriental dels Andes, la massa d'aire va perdent la humitat i baixa més seca.
A més, a la costa del Pacífic circula el que anomenem corrent fred de Humboldt. Aquest corrent marítim refreda l'aire que hi ha sobre l'oceà, cosa que redueix l'evaporació i dificulta la formació de núvols de desenvolupament vertical i, per tant, de precipitacions.
Finalment, sobre aquesta zona també hi predomina un sistema d'altes pressions subtropicals, que provoca el descens de l'aire i inhibeix les precipitacions. Seria semblant al que passa amb l'anticicló de les Açores: quan l'aire baixa, s'escalfa i es torna encara més sec, i això fa molt difícil que es formin núvols de pluja.
Un paisatge semblant a Mart
Les condicions extremes del desert d'Atacama han fet que la NASA i altres agències espacials hi duguin a terme proves de robots i instruments destinats a futures missions espacials. El seu sòl és tan sec i el paisatge tan àrid que recorda molt la superfície de Mart.
Per aquest motiu, també és un bon laboratori natural del planeta Terra per estudiar com podria existir vida en ambients extrems.
La pràctica absència de núvols, la poca humitat de l'aire i la baixa contaminació lumínica també el converteixen en un dels millors indrets del planeta per observar l'univers.
Per això s'hi han construït alguns dels observatoris més importants del món, com ara L'ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array) o el Paranal Observatory, des d'on s'estudien altres galàxies o planetes situats fora del nostre sistema solar.
Tot i la sequera, hi ha vida
Encara que sembli impossible, el desert acull diverses espècies adaptades a les condicions extremes. Alguns cactus, arbustos o líquens son capaços d'obtenir l'aigua a partir de la boira marina, coneguda com a "camanchaca" en aquesta zona de la costa entre Xile i el Perú.
A Arica, amb 250.000 habitants i considerada la ciutat més seca del món, la precipitació mitjana és inferior als 2 mm anuals. Aquí coneixen bé la manera d'aprofitar l'aigua, ja sigui de dessalinitzadores o amb mètodes per atrapar les gotetes procedents d'aquesta boira.
També hi viuen rèptils, insectes, ocells que han desenvolupat estratègies per sobreviure amb molt poca aigua o fins i tot guineus.
En alguns anys excepcionals, quan hi plou més del normal a causa de fenòmens com el Niño, o quan es donen unes condicions molt concretes de temperatura i precipitació, el desert es transforma completament. Milers de llavors que han estat enterrades durant anys germinen alhora i el paisatge s'omple de flors de molts colors. Aquest fenomen es coneix com a desert florit i només es produeix en circumstàncies molt especials.
Les precipitacions són tan poc habituals que de vegades poden provocar inundacions perquè el sòl, tan sec i compacte, absorbeix l'aigua amb molta dificultat.