El deu esdevé Déu

Leo Messi ha patit tant i ha perseguit durant tant de temps el somni de ser campió del món que no podia ser que la final fos tan còmoda com semblava al minut 75. El 2 a 0, la superioritat argentina i la incompareixença francesa feien pensar en un desenllaç indolor, fins que va aparèixer l'orgull de Mbappé, que va portar el partit a la pròrroga i després als penals, on el destí va dir que ja n'hi havia prou.

No va ser una final deliciosa però, probablement, sí que serà recordada com la més dramàtica i emotiva de tots els temps. I estava escrit que l'havia de guanyar Messi.

Al 10 no li calia guanyar el Mundial, ni que li posessin una túnica ridícula després del partit, per ser reconegut com el millor futbolista de la història. Perquè d'exhibicions de saviesa i mestratge futbolístics com la d'ahir ens n'ha ensenyat moltes i molt sovint. Però va ser emocionant, gairebé tant com veure-li aixecar la Copa del Món, comprovar com els seus compatriotes, que tants cops l'havien menystingut, li feien aquelles reverències tan habituals al Camp Nou. I saber que ahir va assolir la divinitat que els argentins només reservaven a Maradona.

Messi ja té l'última joia que faltava a la seva corona. Ja ho ha guanyat tot i ja no li falta res per fer al món del futbol llevat de tornar un dia al Barça. Potser no com a jugador sinó a fer el que ell vulgui, per reprendre aquella història d'amor que no s'hauria d'haver trencat mai i que fa que els culers sentim avui, d'alguna manera, l'emoció de ser també campions del món.