Dijous, a les 22.50
"El documental" recupera "Hannibal Hopkins i Sir Anthony"
Trenta anys després de guanyar l'Oscar de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències de Hollywood pel seu paper emblemàtic d'Hannibal Lecter a "El silenci dels anyells", de Jonathan Demme, Anthony Hopkins va tornar a rebre l'Oscar al millor actor protagonista, aquest cop per "El pare", en la 93a edició dels premis de l'Acadèmia. Amb 83 anys, és l'actor més longeu premiat mai en aquesta categoria. Hi havia estat nominat quatre vegades més, tot i que no va obtenir-ne el guardó. Dues vegades també al millor actor protagonista per "El que queda del dia" (1994) i "Nixon" (1996), i dues més al millor actor de repartiment per "Amistat" (1998) i "Els dos papes" (2020). Recentment ha estat guardonat per "El pare", l'òpera prima del dramaturg francès Florian Zeller, amb el Bafta al millor actor protagonista, un premi que també li van concedir per l'inoblidable interpretació d'Hannibal Lecter.
El seu nom llueix en una de les famoses estrelles del Passeig de la Fama de Hollywood. Ha treballat amb directors de prestigi com Jonathan Demme, Francis Ford Coppola, Steven Spielberg, James Ivory, Richard Attenborough, Oliver Stone o David Lynch. Ha assolit el zenit dels reconeixements en el món de la interpretació. Amb tot, segurament errarem en qualsevol idea que ens en fem, d'ell. I és que l'actor que va donar vida a l'assassí en sèrie caníbal més terrorífic de la història del cinema, en realitat, és vegetarià convençut i ni tan sols es considera una estrella del cinema, sinó "un actor de cinema", que no la pot "encertar sempre". "Alguna pel·lícula dolenta faràs. Jo n'he fet unes quantes, de pel·lícules dolentes. Potser n'he fet quatre de bones. La majoria han estat mediocres."
El documental "Hannibal Hopkins i Sir Anthony", de Clara i Julia Kuperberg, presenta una biografia completa de l'actor explicada en gran part per ell mateix, amb un recull d'entrevistes que ha concedit al llarg dels anys, intercalades amb fragments de les interpretacions més importants de la seva carrera, i ens revela, paral·lelament, els monstres contra els que ha lluitat al llarg de la seva vida i de la seva carrera professional, els quals es van originar durant la infància.
Natural del País de Gal·les, va néixer en un zona rural de Port Talbot, a Margam. Vivia en una casa amb jardinet que, a l'actor, li semblava l'autèntic jardí de l'Edèn. La seva infància idíl·lica es va troncar en "anar a l'escola, quan em vaig adonar que era diferent, que anava endarrerit, que era més lent." La gent li deia "Dumbo" o "ximplet". "Jo era un motiu de preocupació. Era fill únic i tenia preocupats els meus pares, quan era petit, perquè era molt estúpid, a l'escola. M'han dit, amb termes més cultes, que era dislèctic, però jo crec que era estúpid, simplement." A l'escola no tenia amics, era solitari i sentia que "no valia per a res". "Era molt mal estudiant. Estava convençut que m'havia equivocat de planeta. Trobo que aquells anys em van ajudar molt a formar-me. Suposo que volia fugir de la sensació que tenia de ser un pocatraça."
Anthony Hopkins va créixer pensant que no valia gran cosa, que era un nen reservat, sense cap talent concret. La inseguretat es va instal·lar en el seu ésser i el va perseguir en la vida professional. "Tenia por -explica de la seva etapa al Royal National Theater de Londres-. Em feien por els papers monumentals que hauria de fer. Mai havia pretès tenir el coratge de fer grans papers com Macbeth o el rei Lear. Mai havia dit que en fos capaç, i creia que no tindria mai vel coratge de fer-los." És en aquest període, quan irromp a la seva vida l'alcohol.
Als 37 anys, quan va marxar d'Anglaterra per provar fortuna a Hollywood, va continuar lluitant contra el dimoni de l'alcohol, que no el deixava en pau. "En vaig beure fins al punt que em va trastocar el cervell i em va fer tornar boig". Fins que, arran d'una crisi en què se sentia "molt infeliç, neguitós i sense gens de confiança en mi mateix", va abandonar la producció en què treballava i ho va aturar tot. "Ho vaig haver de deixar -l'alcohol-, perquè de poc que no em mata. Però recordo aquella sensació de pensar: ‘Ho faràs de meravella'. Has de tenir una certa vulnerabilitat i estar fet una mica un desastre, per dins. Has d'estar molt trastocat, per triomfar en aquesta feina." Tenia 57 anys i volia que els pròxims anys de la seva vida fossin més plens. I serien els dels seus grans èxits.
Va assolir l'estatus d'estrella de Hollywood amb la feva feina a "L'home elefant", de David Lynch. Quan Jonathan Demme va veure aquesta pel·lícula, va decidir incloure Anthony Hopkins a "El silenci dels anyells". De seguida, Hopkins es va adonar del potencial del paper i va començar a donar forma al personatge: "No volia interpretar el costat malvat. Quan interpretes un boig, si interpretes la bogeria, és ridícul. Com s'interpreta la bogeria? Per això vaig optar per interpretar la seva part superassenyada, la secció més civilitzada de la ment de l'Hannibal. I el seu grau de maldat el pot decidir l'espectador pel seu compte." Comptava amb una extraordinària intuïció per posar-se en la pell de l'assassí en sèrie: "Entenc els monstres. Entenc els tirans. Entenc els bojos. No sé per què, els tinc simpatia. Entenc què mou la gent, en aquests nivells sinistres." La mateixa Jodie Foster, que interpretava la jove en pràctiques del FBI, Clarice Starling, recorda que no hi va parlar mai durant el rodatge, li feia por, i que incorporava coses que li feien venir calfreds.
La interpretació d'Anthony Hopkins del psicòpata terroríficament intel·ligent és llegendària. El director Jonathan Demme celebrava que havien "creat el millor malvat de Hollywood des de Norman Bates a ‘Psicosi'". El 30 de març del 1992, Anthony Hopkins s'alçava amb l'Oscar al millor actor protagonista. Hopkins diria després que aquella nit li va canviar la vida, i que finalment es va sentir legitimat i acceptat en un món que no era el seu.
"El silenci dels anyells" el va fer mundialment famós. Des d'aleshores, s'ha mantingut com un dels actors més rellevants de la gran pantalla. Es considera una persona afortunada, que ha tingut una vida fàcil en comparació amb la del seu pare forner, i que, tot i estar casat i tenir uns quants amics, normalment prefereix estar sol. Amb els anys, ha reconegut una veu interior que li deia que no era tan ximple. Només era diferent.
Premis
Millor documental internacional, AmDocs, American Documentary and Animation Film Festival
Fitxa tècnica
Direcció i muntatge: Julia Kuperberg i Clara Kuperberg
"Hannibal Hopkins i Sir Anthony" ("Hannibal Hopkins & Sir Anthony") és una producció de Wichita Films en coproducció amb Arte France, amb la participació de Cine + i l'associació de Kali Pictures.