El gir radical de Benidorm en 20 anys vist per l'últim almadraver de la ciutat
Benidorm acaba de complir 700 anys. La seva història, expliquen els veïns i historiadors, ha estat sempre apassionant. Hi ha un període, del 1950 al 1970, de canvi total. De poble mariner, i agricultors, de veïns valencianoparlants, a capital turística del Mediterrani.
Vicent Martin va viure aquella època. És pescador, l'últim d'una antiga tradició d'almadravers que guarda en les seves mans el secret de teixir xarxa.
L'últim almadraver
Vicent no té mòbil, però és l'únic benidormer que sap fer xarxa. Té 92 anys i encara va cada dia al moll. Allí passa el matí, a una caseta de pescadors, envoltat de fils, fent xarxa. És l'únic de la ciutat que en sap fer.
De mariners ja no en queden, i això que als anys 50, recorda, hi havia una quinzena de barques amb entre tretze i quinze pescadors a cadascuna. Llavors, Benidorm era poble, no arribava als tres mil habitants.
Es pescava tonyina, amb almadrava, era la base de l'economia local, i hi havia una flota important de pesca artesana.
Ací s'ha perdut perquè la mar s'ha acabat, el turisme s'ho ha menjat tot
Els seus ulls, i les seves mans, ho recorden tot. A primera línia de costa només hi havia la caserna de la Guàrdia Civil, a una cantonada, i un sol hotel, l'hotel Marconi. Avui encara existeix. Més modern, més alt, però engolit per una ciutat que ha crescut cap amunt.
Des del moll Vicent visualitza com ha canviat tot: "Allí diuen que estan construint l'edifici més alt d'Europa. I a aquell altre, a l'hotel Bali, ara cobren per pujar". Ell, en canvi, mai ha pujat a un gratacel.
El Benidorm que parlava valencià no tenia ni aigua ni llum
Francisco Amillo és professor d'Història. Quan es va jubilar va decidir que volia saber-ho tot i més de la ciutat. Una ciutat que, quan era poble, era increïble, assegura: "Ací hi havia metges i advocats, increïble en un poble de tres mil habitats".
El canvi més espectacular va ser a partir del 1950 amb Pedro Zaragoza, l'alcalde que va decidir fer del poble, ciutat turística: "Va ser un canvi bestial que es va fer pràcticament en 20 anys. En 1950 era un poblet, en 1970 una ciutat turística, amb més de 10 mil habitants i serveis, i la gent ni se'n adonà".
Al 1950 Benidorm tenia 2.726 habitants. Els carrers no estaven ni asfaltats, ni empedrats. Només dos carrers tenien llum. I l'aigua corrent no existia. L'aigua es poava dels aljubs. Era aigua de pluja. No hi havia sanejament. Els veïns es coneixen, el poble parlava valencià, explica Francisco.
Ara els valencianoparlants som un gueto
"Si hi ha 80.000 habitants censats, no sé si serem 4.000 o 5.000 valencianoparlants", calcula.
Una ciutat sense sostre
Pedro Zaragoza va dibuixar les línies del futur Benidorm. Va construir les infraestructures necessàries, i va redactar les bases d'un pla d'ordenació que seguia el model de ciutat jardí, amb xalets.
Es projectarien parcel·les de 3.000 metres quadrats, amb una edificabilitat limitada, i molta zona verda. I alguns apartaments, això sí, que no superaren les 6 altures.
L'èxit va ser tal, que no hi havia prou terreny. Així que l'any 1963 van fer una modificació al pla d'ordenació urbana
Amillo exposa que el nou pla mantenia la zona amb jardins, però amb la nova remodelació permetia construir en altura tant com es volguera, no hi havia límit. "Amb això el nombre de persones que podia acudir a Benidorm, era increïble", recorda.
Una altra cosa va ser fer arribar l'aigua a Benidorm, que no va ser fàcil: "Va costar 10 anys portar aigua des d'un pou de Polop. El 28 de febrer de 1960 es va inaugurar la primera font amb aigua de Polop".
Fins aquell moment, als estius, l'aigua es venia en carros a cànters.
D'aquell Benidorm dels anys 50, només en queden, ara, fotografies.
Canviar la mar per la safata de cambrer
Benidorm era, segons s'anunciava, "el paradís de la Ribera espanyola", amb palmeres, sol, un clima excel·lent: "Ací van vindre primer alcoians i valencians, després madrilenys"
Vicent recorda encara aquell turisme incipient i estacional. Els madrilenys, explica, anaven a la revetlla i, en acabar-se, baixen al port a esperar les barques. Si hi havia sardines que no es podien comercialitzar.
Els madrilenys, si hi havia alguna sardina se la menjaven crua
Entre els 60 i els 70, el turisme va créixer molt ràpid. A finals del 70 ja es parlava de milers de visitants. Durant els primers anys predominaven els alemanys, sobretot a partir dels 1945, com va investigar Francisco Amillo.
Alguns alemanys fugint del seu passant polític es van refugiar ací. I altres van vindre perquè el va agradar
Però aquell turisme alemany, aviat va canviar. Els turoperadors anglesos van veure el negoci. Oferien ajut econòmic per a edificar, a canvi havien d'allotjar els clients que ells el portarien.
La presència del turisme britànic va ser importantíssima, els alemanys van marxar, i el turisme anglès es va consolidar: "La gent es preguntava perquè els pescadors no volien anar a la mar, sinó que volien ser cambrer".
El canvi dels baixos salaris de la mar al que proporcionava la ciutat turística era enorme, assegura l'historiador.
Els guardians del valencià
"Per ahí, per les pedres, encara hi ha paparinells enganxats."
El valencià, i la mar, van anar desapareixent a Benidorm, o no?
En 30 anys, de 1950 i 1980, el poble va passar de 2700 a 24.700 habitants. Ara en són uns 80.000. A l'estiu, més de 250.000. Va arribar un moment que els benidormers, explica Amillo, només es trobaven als enterraments. I van decidir que volien preservar la relació veïnal, la llengua, la gastronomia.
Així, amagat entre desenes de gratacels i milers de turistes, va nàixer "La Taula del Bon Profit". És una associació de veïns de Benidorm, dels de tota la vida, que es reuneix el darrer divendres de mes.
"Aquesta associació encara existeix, i intenta guardar l'essència de poble valencià que Benidorm havia tingut des de l'Edat Mitjana", explica. Un Benidorm que no ha desaparegut, encara, del tot.