El naixement de la Clara, un part imprevist assistit per telèfon: "Venia de cul i no arribàvem a l'hospital"

Diuen que els embarassos duren 9 mesos, però hi ha criatures que arriben passades les 40 setmanes d'embaràs. N'hi ha d'altres que venen molt abans, de manera prematura, i d'altres que ho fan tan ràpid que no hi ha temps ni d'arribar a l'hospital.  

El 8 d'agost una parella de Sabadell, el Carles i la Maria, va veure com la seva filla, la Clara, naixia de cop i volta a l'apartament de la platja de Roses on passaven el cap de setmana. Era un part imprevist, encara no els tocava. I rapidíssim. Només va durar 18 minuts. 

I això que la Clara havia de néixer pels volts de la Diada i abans s'havia de col·locar bé perquè venia de natges.  

La història del naixement de la Clara i de com es va salvar l'han explicat els seus pares i la infermera que els va ajudar al programa "El suplement" de Catalunya Ràdio. 

La mare es posa de part 

La Maria estava passant un bon embaràs, però a l'Hospital Parc Taulí de Sabadell ja havien detectat que la nena venia de cul i tenien hora programada perquè li fessin una maniobra a la mare per girar la nena. 

I si no la podien girar, li haurien de practicar una cesària, com es fa habitualment amb aquesta mena de parts.

Com que la Maria es trobava bé, a principis d'agost van decidir anar de vacances a un apartament de Roses. 

Un parell de dies abans va tenir algunes molèsties però no en va fer cas: "Feia un parell de dies que havia començat a tenir molèsties i em notava el ventre baix però pensava que era perquè la nena s'estava començant a col·locar bé."    

Quan feia poc que havien arribat a l'apartament, la Maria es va posar de part inesperadament. 

Tot anava molt de pressa i van veure que no serien a temps d'arribar a l'Hospital de Figueres. A l'apartament també hi havia el fill gran de la parella, l'Àlex, de dos anys, i el gos de la família. 

La trucada al 112

La Maria es va refugiar al lavabo i es va posar de quatre potes. El Carles va pensar: "Truquem al 112 perquè em sembla que no arribem ni al cotxe".

La nena sortia de natges i el Carles ja li veia el cul. Estava parlant amb una infermera del 112 que li havia dit: "Jo us acompanyaré en tot el procés". Era la Maria Ballester, de la Central de Coordinació Sanitària del SEM. 

Ell tenia pànic d'equivocar-se i que la nena s'ofegués: "Va ser un suport brutal", recorda. 

"Vaig passar de ser una persona que havia de prendre decisions i que amb tant d'estrès em podia equivocar molt a ser algú que havia d'executar les ordres que rebia."

Em va tranquil·litzar, va fer que no em bloquegés i que actués de manera ordenada. 

La infermera recorda que sentia el gos bordant i el nen de dos anys espantat i que va pensar: "Pobre, quin xou que té! Però dins d'aquest caos estava bastant sencer i superdisposat a fer el que s'havia de fer".

Era el primer part que atenia de natges i havia de donar instruccions per telèfon de manera molt precisa. 

I les havia d'entendre algú sense formació sanitària: "Això és molt complicat, com que no veiem a la persona ni la situació, no ho veiem exactament amb els nostres ulls, hem de fer preguntes també amb el que sentim de fons."

Fem unes preguntes concretes per saber què està passant i en què els podem ajudar fins que arribi l'ambulància. 

La nena surt, però a mitges

Mentrestant, la mare ho anava sentint tot pel mans lliures, però estava concentrada en el que li demanava el cos: "Jo estava molt concentrada, molt recollida, amb el que estava fent, amb el que m'estava passant i sentia molta connexió amb el cos en aquell moment. 

Sentia que realment el cos em guiava.

I, de fet, sense saber-ho, la Maria estava posada en la posició que s'aconsella per obrir més el canal del part: "Em vaig posar amb un genoll a terra i a l'altra cama el peu a terra de forma simètrica que, després llegint, hem vist que així és com s'obre més el canal de part."

Arriba un moment que la nena surt, però no del tot. El cap, que és la part més grossa del cos d'un nadó, es queda a dintre. Per això els parts de natges es poden complicar, i molt. 

El Carles li aguanta el cos amb les dues mans mentre parla amb la infermera: "Escolta, què haig de fer ara? Ho dic perquè està pràcticament tota fora i no sé si haig d'acabar d'estirar."

 "No, no", li respon ella, "digues a la teva dona que empenyi fort".

"No respira"

Mentre la Maria empenyia, el Carles s'anava posant més nerviós perquè el cap no sortia. Aleshores va arribar l'ambulància del SEM: "Em vaig tranquil·litzar perquè van entrar en acció súper ràpid, va venir l'infermer i va dir: 'Té part de les vies respiratòries fora ja'. I és clar, això em va calmar perquè la meva por era que s'ofegués a dins".

Però quan la nena va acabar de sortir, encara els esperava un altre ensurt: "Tenia el cordó umbilical lligat al coll i la imatge que tinc guardada, suposo la guardaré tota la vida, és molt impactant. La Clara no es movia pas, estava lila i el primer que van dir: 'No respira'", explica el pare. 

Els va caure el món a sobre i l'impàs del massatge de reanimació se'ls va fer etern fins que van sentir les paraules tan esperades: "Ja respira". La mare només recorda que se sentia "segrestada per l'emoció."

Havien estat els 18 minuts més impactants de les seves vides. El pare i el germà van tallar el cordó umbilical. La Clara estava sana i estàlvia. 

La Maria Ballester, que encara estava al telèfon, va penjar tranquil·la sabent que la nena respirava i estava bé: "Ho vam fer el millor que vam poder, de veritat. Ho vam fer superbé".

I la mare, que s'havia plantejat a vegades tenir un part natural, finalment en va tenir un però no com s'havia imaginat: "Jo tenia curiositat. Havia llegit sobre el tema dels parts naturals i així potser a casa no, però sense epidural a l'hospital, tot el més natural possible."

I el Carles em va dir: 'Finalment, la vida t'ha regalat un part natural'.