El nou eix Roma-Berlín marca el pas a la UE i aspira a substituir el tradicional París-Berlín
Els líders europeus que han participat en la trobada informal sobre competitivitat aquest dijous han arribat sols al castell belga d'Alden Biesen.
Però, curiosament, dos s'han estimat més fer-ho junts i que les càmeres els filmessin caminant plegats pel pati d'armes d'aquest palau del segle XVI. Eren el president francès, Emmanuel Macron, i el canceller alemany, Friedrich Merz.
Per molts observadors, la imatge no tenia res de casualitat sinó que es tractava d'enviar el missatge que encara hi ha sintonia i compenetració entre els líders de les dues grans potències de la UE i fer callar els rumors que insinuen que l'eix francoalemany perd pistonada.
Perquè, des de fa un temps, la sensació pública era més aviat la contrària en gran part per l'acostament que Alemanya ha fet amb Itàlia i el renaixement d'un vell eix que tindria voluntat de marcar el pas de la UE: l'eix Roma-Berlín.
El renaixement de l'eix Roma-Berlín
De fet, els instigadors de la trobada a Bèlgica han estat Merz i la primera ministra italiana, Georgia Meloni, que fa 20 dies es van reunir a Roma i van redactar una proposta que aquest dijous han exposat als seus col·legues.
Feien una crida a pactar mesures per impulsar "la competitivitat europea, que és una prioritat estratègica que requereix un enfocament integrat i coherent per garantir el creixement, l'autonomia estratègica i menys vulnerabilitat a les pertorbacions externes".
Com a escenari per immortalitzar la nova entesa amb Merz, Meloni va triar un altre palau, l'elegant vil·la Pamphili, una construcció barroca del segle XVI dels afores de la capital italiana que va servir de marc per segellar el renaixement de l'eix Roma-Berlín, que està cridat a substituir el tradicional eix París-Berlín com a motor europeu.
Tots dos líders tenen molt en comú: són de dretes, Merz de l'ala més conservadora de la CDU i Meloni d'extrema dreta, per bé que s'ha moderat molt durant el mandat.
Tots dos estan al capdavant de governs estables i amb perspectives de durar, un fet poc habitual dins la UE. Merz perquè tot just fa un any va arribar a la cancelleria i Meloni perquè les enquestes prediuen que guanyarà més còmodament quan convoqui eleccions a finals d'any o l'any que ve.
De fet, la líder italiana és pràcticament l'excepció a Europa, on gairebé tots els governants tenen nivells de popularitat i suport molt baixos. També ha aconseguit ser un dels primers ministres italians que més dura en el càrrec.
Tant Merz com Meloni són atlantistes convençuts i partidaris de no trencar ponts amb Donald Trump per moltes provocacions que surtin de la Casa Blanca.
Preguntada aquest dijous al castell d'Alden Biesien per l'eix Alemanya-Itàlia, Meloni ha assegurat que, "sense dubte, hi ha una fase de rellançament de les relacions i la capacitat amb què Itàlia i Alemanya tenen per coordinar posicions" (...) però aquest acostament "no es fa contra ningú o excloent algú altre".
Tot i això, tant Roma com Berlín els últims mesos han xocat amb París i no estan gaire còmodes amb Emmanuel Macron.
París, el damnificat del nou eix
És simptomàtic que, en un moment crític per a la UE i per al món, Alemanya hagi triat Itàlia i no França per redefinir el futur de la Unió. La sintonia amb París fa temps que fluixeja i hi han tingut diferències importants amb temes de pes.
França s'ha quedat pràcticament sola criticant l'acord comercial de la UE amb el Mercosur que va impulsar Alemanya i al qual després Itàlia va donar suport.
A París no ha caigut gens bé el gir que faria Berlín en el projecte de fabricar un caça europeu de sisena generació. L'anomenat FCAS era una iniciativa del 2017 d'Alemanya, França i Espanya que ha experimentat molts retards i problemes, fins al punt que Alemanya hauria mostrat interès a formar part del projecte competidor, el GCAP, impulsat per Itàlia, el Regne Unit i el Japó.
Consultat aquest dimarts si hi ha interès per part d'Alemanya a sumar-se al GCAP, el ministre d'Afers Estrangers italià, Antonio Tajani, va evitar respondre però va afegir: "No sé si hi ha interès per part d'Alemanya, però amb Alemanya hi ha una col·laboració més forta que abans. Itàlia s'ha guanyat a l'escena europea una credibilitat i una estabilitat que altres no tenen".
Roma i Berlín també han aconseguit, contra el criteri de París, que la UE flexibilitzés la prohibició de fabricar cotxes amb motors de combustió més enllà del 2035, una mostra que l'ambiciosa agenda verda comunitària perd potència de la mà de Meloni i Merz a mesura que l'estrella de Macron s'eclipsa.
El president francès és un líder a les acaballes del seu mandat, molt desgastat. La retòrica més muscular i proteccionista de Macron incomoda Merz i Meloni, que el veuen com un líder al capdavant d'un país que sembla instal·lat en una crisi permanent, debilitat i amb cada cop menys credibilitat.
Dit això, la sintonia entre Itàlia i Alemanya tampoc és absoluta, començant perquè tenen diferències en altres temes com ara la defensa de la disciplina fiscal alemanya, mentre una Itàlia endeutada persegueix sempre polítiques més laxes.
El nou eix Roma-Berlín té el potencial de substituir el clàssic de París-Berlín, per bé que, malgrat les desavinences, la complicitat entre Alemanya i França és profunda i ve de molt lluny (tractat d'amistat francoalemany del 1963).
La successió de tàndems (Adenauer‑De Gaulle, Schmidt‑Giscard, Kohl‑Mitterrand, Schröder‑Chirac, o Merkel amb diversos presidents francesos) va encarnar aquest motor que va impulsar ampliacions, reformes i polítiques comunes.
Quan París i Berlín estan en sintonia, la UE avança i la resta de membres s'hi sumen. Si això no passa, caminar cap a una integració més gran és molt més complicat, i per molt que Merz i Meloni s'entenguin, saben que no poden deixar de banda els interessos i punts de vista de l'inquilí del palau de l'Elisi.