El País Valencià de finals dels 70, laboratori de l'extrema dreta anticatalanista

La transició política al País Valencià va estar marcada per la violència d'extrema dreta, una violència persistent i quotidiana que va influir i va fer recular els postulats polítics de l'esquerra.

L'historiador Borja Ribera, que acaba de presentar la tesi "Violència política en la transició valenciana (1975-1982)", ho detalla abastament. En aquell període hi va haver un miler d'actes violents i una desena de morts. El País Valencià es va convertir en un laboratori de l'extrema dreta anticatalanista, la qual va posar a prova la impunitat de les seves agressions. Un laboratori on el 1980, un any abans, es va assajar el cop d'estat. Ricard Pérez Casado era l'alcalde socialista de València quan, el 23F, els tancs van eixir als carrers de la ciutat.

"Ho havien assajat, cosa que jo he contat però no em fan cas. El dia de la Fuerzas Armadas, que era el Desfile de la Victoria, es va celebrar a València un any abans (el 1980). I la maniobra d'entrada i eixida de les tropes és la mateixa que varen fer en el cop d'estat. És a dir, l'assaig l'havien fet davant dels nostres nassos".

Violència d'extrema dreta, anticatalanisme, impunitat i atacs a intel·lectuals

És difícil quantificar de manera precisa les agressions i els actes violents que hi va haver durant la Transició al País Valencià. Borja Ribera n'ha documentat a la seva tesi doctoral un miler, però assegura que n'hi podria haver molts més, la gran majoria dels quals fets per l'extrema dreta. També recull els que van ser especialment greus -bombes, incendis, atemptats...-, en van ser 162.

El període que ell estudia, de 1975 a 1982, any en què s'aprova l'Estatut d'Autonomia valencià, va deixar també una desena de morts. Este historiador explica, a més, alguns dels trets propis de la transició valenciana com ara la impunitat i la connivència policial amb les agressions d'extrema dreta; l'anticatalanisme i els atacs als intel·lectuals.

"Van ser anys conflictius, de violència persistent amb presència quotidiana", relata Borja Ribera. "L'extrema dreta estava molt present al carrer i als mitjans de comunicació. Hi va haver un acte, el 9 d'octubre del 1979, que hi va haver agressions al carrer continuades. I respecte a eixe episodi sabem que va estar organitzat per Rafael Orellano, que era regidor d'UCD i membre fundador del Grup d'Acció Valencianista (GAV). Ell mateix va reconèixer en una entrevista que estava informat el governador militar de València i fins i tot policies. I clar, a estos actes tu veus el que passa, esta gent actuava, la policia deixava fer".

Ricard Pérez Casado va ser un dels fundadors, el 1960, del Partit Socialista Valencià. Aquell 9 d'Octubre ell era l'alcalde de València i va hissar la bandera, la de quatre barres, a l'Ajuntament.

- "Tenien organitzat el boicot a la processó cívica i l'agressió a les autoritats democràtiques i, en concret, a mi, que havia sigut elegit alcalde quatre dies abans.

- Van passar por?

- Por, no, ira! No hem lluitat tots estos anys, no hem canviat a la llibertat perquè ara ens ho tornen a robar. Un individu va fer assajos de tret de ballesta per incendiar la bandera del consell preautonòmic, que era la quadribarrada amb l'escut del rei Jaume. És a dir, una preparació intencionada i una organització capaç d'interrompre en una processó cívica i desfer-la o irrompre en l'assemblea parlamentària, insultar el president Albinyana o inclús agredir-nos físicament."

En aquella època va cristal·litzar el moviment anticatalanista. Com a moviment sociopolític organitzat va nàixer després de les eleccions del 1977 que va guanyar l'esquerra, i ràpidament es va mimetitzar amb l'extrema dreta.

"Pensen que ací hi hagué una persona que es deia Paquita Rebentaplenaris", recorda Pérez Casado. "Era una minoria però era extremadament violenta. La majoria de valencians havien eixit uns mesos abans, el 1976, a demanar les coses òbvies: llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia. Però el temor i el retard en canviar les institucions locals emparà els grups d'extrema dreta. No eren grupuscles, és que estaven dins dels partits. Estaven dins de la UCD i d'Alianza Popular. I jo crec que això la gent ho ha de saber."

"L'extrema dreta i l'anticatalanisme es mimetitzen -descriu Borja Ribera-. I, de fet, el Grup d'Acció Valencianista, que és l'organització activista del moviment anticatalanista, en la seua fundació està implicada l'extrema dreta, els residus dels sindicalisme vertical franquista."

Unes agressions i una violència per les quals, explica l'historiador, mai es va detenir ningú.

"Es van publicar molts reportatges a la premsa, un d'ells de Xavier Vinader, en els quals s'identificava esta gent. Esta gent mai va estar processada. De detinguts n'hi va haver molt poquets, de la gent relacionada amb el moviment anticatalanista mai no van detenir ningú. Sí que es va detenir per exemple la gent de Terra Lliure. Llavors, clar, per què a uns els detenien i als altres no?"

Els casos paradigmàtics van ser els atacs als intel·lectuals

El 18 de novembre de 1978 va esclatar un artefacte a casa l'escriptor Joan Fuster, a Sueca. El 6 de desembre de 1978, el filòleg i catedràtic Manuel Sanchis Guarner va rebre un paquet bomba. La matinada de l'11 de setembre de 1981, dos artefactes més van explotar a les finestres de casa Joan Fuster, amb pocs minuts de diferència. La dreta democràtica valenciana mai ha condemnat els atemptats i tampoc mai han estat investigats per la policia.

"I no és que els hagen condemnat, és que els han ignorat! -s'indigna Borja Ribera-. De fet, en una altra tesi doctoral s'explica que quan el PP veia que anava a perdre les eleccions del 2015, van buidar arxius. Per què? Supose que perquè no volien que ningú els investigara en concret els atemptats a Fuster i Sanchis Guarner. Joan Fuster és una persona que pots estar d'acord o no amb ell, però és una víctima del terrorisme. Va patir dos atemptats amb bomba a sa casa i no està reconegut ni com a víctima ni com a res. Té un carreró per ací tirat. És l'assagista valencià més important del segle XX i està marginat, oblidat i vilipendiat."

 

I l'extrema dreta es va destapar

La universitat, explica la professora honorària de la Universitat de València i membre del PSAN, Maria Conca, la van guanyar les esquerres, els carrers se'ls van endur els violents d'extrema dreta.

El juliol de 1976 es va fer la Tercera Edició de l'Escola d'Estiu, que va reunir dos mil mestres compromesos amb el català. Va ser un èxit, explica Conca, i també va ser el laboratori on l'extrema dreta anticatalanista provaria la seva força i l'abast de la impunitat a cara destapada. "Fèiem cursos matí i vesprada, pedagògics, polítics i socials. Va ser un èxit! Els mestres organitzadors havíem anat a Rosa Sensat, la coneixíem i era el nostre model. Aquesta edició vam decidir fer la festa de cloenda a la plaça de Campanar, a València, per obrir-la a la ciutadania".

Van vestir la plaça de festa, relata, i van preparar tallers per a xiquets. Van valorar si posaven la senyera o no. Hi havia posicions enfrontades, però, finalment, per si de cas generava conflicte, no la van posar.

"I jo després deia -recorda Conca-: 'Veieu com jo tenia raó, que l'agressió no depenia de posar la senyera o no?'"

L'agressió, segons explica, va venir motivada per les conclusions d'aquella Escola Estiu. S'hi parlava de llengua catalana, es demanava la seva oficialitat, els docents assistents es comprometien a ensenyar-la, a portar-la a les escoles. I, políticament, reclamaven l'autonomia real per poder fer un ensenyament adequat, per dirigir i planificar l'ensenyament des del País Valencià.

Però la festa es va convertir en la primera agressió, a cara destapada, de l'extrema dreta.

"Diguem-ne que seria com una prova, per a vore com els funcionava, perquè sempre havien fet posar bombes, tot en la clandestinitat, però ací van vindre a destapar-se, venien amb la cara destapada."

Uns individus d'extrema dreta es va presentar a la plaça amb "coets borratxos", un tipus de coets que es llencen i poden lesionar fàcilment, i van cremar tres mestres. A Maria Conca li van arrencar una estelada que portava enganxada a la camisa. Ella s'hi va tornar, allí, segons explica, i va començar a aplicar el principi de: "Cap agressió sense resposta."

De la baralla, ella va eixir sense camisa, li la van arrencar. A un xic d'Alacant li van trencar el nas. I el temor, el temor pel que els podia passar als xiquets que omplien la plaça, el recorda encara avui.

L'organització de la festa va avisar la policia. I la policia va arribar. I en veure l'estampa, la policia se'n va rentar les mans. No van fer res. Van dir que si era una guerra de banderes, que era cosa del Consell. I van marxar. I res. I la impunitat, primer. I les renúncies, després.

"Allò que dèiem amb tota normalitat que el valencià era català, la unitat dels Països Catalans, allò que tots els progressistes assumien... doncs, la gent es van anar retirant. Ells tenen eixe recurs, en qualsevol moment poden atacar-nos de catalanistes, sobretot si tenen diners i estan subvencionats, i sobretot si hi ha impunitat a l'hora dels càstigs que han de rebre. Si el PSPV d'aquell moment haguera dit això: s'ha d'investigar, i haguera manat, i no ho haguera deixat passar... si no haguera hagut tanta impunitat, això no hauria continuat així. Però quan la violència és persistent, la gent comença a agafar por."

 

I al carrer, amb pintades, els violents van apuntar: "Conca, te queda muy poco."

 

L'extrema dreta va violentar, l'esquerra va renunciar

"Teníem una gran il·lusió. L'autonomia, els milers de ciutadans que havien patit i podien eixir de les presons. Mai hi havia hagut tanta gent manifestant-se amb tanta il·lusió! Hi havia solidaritat amb les generacions anteriors que tant havien patit, però al mateix temps hi havia temor", relata Ricard Pérez Casado.

L'amenaça per a Pérez Casado era la de l'extrema dreta, i els militars i els jutges que havien passat intactes, diu, del franquisme a la Transició. "L'amenaça eren els militars i ho demostraren en 1981 en un cop d'estat que, per cert, a València si que triomfà. Sempre es diu el 'intento de golpe de estado', doncs mire, jo vaig tenir els tancs dins de la meva ciutat, i no era de broma."

I amb el temor i el clima de violència, aquelles coses que l'esquerra tenia tan clares, es van espessir.

- "L'esquerra valencianista, el Partit Socialista Valencià, el Partit Comunista, ho tenien claríssim, quins eren els objectius, quins els noms...

- I què va passar?

- Va passar que l'agressió va encongir una sèrie de formacions polítiques que decidiren transigir de l'Estatut de Benicàssim.

- Inclòs el seu partit?

- Sí, sí, el Partit Socialista valencià. També per la manca de conviccions dels seus dirigents, i dels dirigents del Partit Comunista que havien posat a les sigles País Valencià, i que el valencià formava part del grup lingüístic català, i ho havien posat perquè estava a l'ambient gràcies a 'Nosaltres els valencians' de Fuster. Però davant la sublevació popular que estava en contra de l'idioma, de l'autonomia plena, de l'himne... van dir, recollim veles per obtenir el millor que puguem."

Per Ricard Pérez Casado, les renúncies van ser un error. No es va aconseguir un Estatut, diu, sinó una Estatutet. Les esquerres van renunciar al nom de la llengua, el català, al nom del país, País Valencià, a la senyera, la de quatre barres. I això que tenien majoria social i política.

La dreta no va guanyar les eleccions, ni a la ciutat de València ni al País Valencià, fins als 90, explica Borja Ribera, "Ricard Pérez Casado, que és la bèstia negra de l'anticatalanisme, va arrasar a la ciutat de València el 1983. Però el Partit Comunista i el Partit Socialista van desmobilitzar les seues bases i van deixar el carrer en mans de la dreta. La transició valenciana és una història de contínues cessions de l'esquerra a la dreta, i l'esquerra era majoritària, la dreta, no."

Ricard Pérez Casado:

"El 1983, les eleccions les va guanyar el Partit Socialista per majoria absoluta. I on era eixa majoria d'extrema dreta que eixia al carrer? Eixa pregunta me la faig tots els dies. L'esquerra hauria pogut imposar el que hauria volgut, primer perquè la minoria violenta era una minoria, i dos, perquè tenia la majoria política. Però l'extrema dreta estava perfectament organitzada i fou capaç de... mira, quan vaig vindre a viure ací (a València), al meu fill de 4 anys, a la porta de l'escola, li van dir: al teu pare l'anem a matar. I clar, ara és poc aficionat a fer d'alcalde."