El perquè d'Artemis 2: la Xina es consolida com el rival dels EUA en la cursa espacial
L'èxit de la missió Artemis 2 simbolitza el rellançament del programa espacial dels Estats Units, però només és un pas més en una nova cursa espacial que a llarg termini no apunta a la Lluna, sinó a Mart.
Però ara el rival no és l'URSS ni Rússia, que arrossega la guerra d'Ucraïna i que precisament aquesta setmana ha anunciat que endarrereix al període que va del 2032 al 2036 la previsió de llançar les missions Luna-28, Luna-29 i Luna-30.
Ara el rival és la Xina, que les últimes tres dècades ha desenvolupat un programa espacial propi que fa perillar la supremacia dels Estats Units en aquest àmbit, i per això aquest país ha accelerat el seu.
El veto dels EUA ha esperonat la Xina
La tecnologia espacial de la Xina va néixer la dècada del 1950 per dotar-se de míssils nuclears durant la guerra freda i va llançar el primer satèl·lit el 1970, però llavors no va aconseguir fer viatges tripulats.
A partir del 1992, i arran del veto posat pels EUA a la Xina per evitar que participés en projectes com l'Estació Espacial Internacional, l'EEI, el país va posar en marxa el programa propi que li ha permès arribar a la Lluna.
Pel camí, el 2003 van posar en òrbita el primer astronauta, el 2011 van posar-hi la primera estació espacial, el 2016 la segona, i des del 2021 estan construint la tercera, la TianGong o Palau Celestial.
El programa lunar xinès porta el nom de la deessa xinesa de la Lluna, Chang'e, va començar el 2007, el 2013 van fer baixar un robot a la superfície lunar i el 2020 van aconseguir que la missió Chang'e 5 tornés amb mostres.
Volen enviar-hi astronautes el 2030
El 2024 la Chang'e 6 va ser la primera missió que va aconseguir agafar mostres de la cara oculta de la Lluna i enviar-les a la Terra, i el propòsit declarat és que el 2030 ja sigui una missió tripulada la que hi baixi.
Ignasi Ribas, director de l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya, l'IEEC, destaca que el programa lunar xinès està molt avançat i que ja hi han instal·lat molta tecnologia amb vista a establir-s'hi:
Han posat una sonda a la cara oculta i fins i tot han aconseguir fer germinar una llavor a la superfície lunar.
Entrevistat per 3CatInfo, Ribas ha explicat que la dècada del 1960 va ser una sorpresa que els Estats Units acabessin passant davant de l'URSS en la cursa espacial, i que ara pot passar una cosa semblant amb la Xina.
Les dificultats que comporta el veto
Ribas no gosa afirmar que hagi estat el veto dels Estats Units el que ha esperonat el programa xinès, però sí que l'estan desenvolupant amb molta constància i amb molts recursos.
Ribas explica que l'IEEC col·labora tant amb la NASA i com amb l'agència espacial xinesa, la CNSA, i que arran del veto dels Estats Units tenen problemes per compaginar aquestes col·laboracions:
S'ha d'anar amb molt de compte, perquè hi ha tota una sèrie de restriccions molt fortes respecte a qualsevol col·laboració amb la Xina.
Les diferències dels programes espacials
Els programes dels dos països comparteixen algunes similituds, però treballen amb condicionants diferents, sobretot a conseqüència dels diferents règims politicoeconòmics.
Així, les principals decisions que es prenen sobre la NASA i sobre el programa Artemis són públiques, i també les assignacions pressupostàries que tenen, d'acord amb el sistema institucional dels Estats Units.
En canvi, el govern xinès pren les decisions sobre el programa espacial de manera interna, sense publicitat, i les conseqüències no es coneixen fins que es converteixen en fets.
El debat públic que el programa espacial genera als Estats Units comporta de tant en tant retallades de pressupost, cosa que segons Ribas porta a "una certa sensació de muntanya russa", amb alts i baixos en el desenvolupament del programa.
Qui guanyarà la cursa? No és clar
El director de l'IEEC considera que la tecnologia dels Estats Units de moment està més avançada, de manera que els considera més ben posicionats que no pas la Xina, però caldrà veure què passa finalment.
Malgrat les diferències que hi ha en els règims polítics dels dos països, Ribas creu que els programes espacials no són tan diferents, perquè tots dos estan dirigits i finançats des del govern:
Als Estats Units és una iniciativa portada des de l'àmbit privat però fortament finançada amb impostos.
La xifra que ha costat fins ara el programa Artemis és astronòmica: més de 80.000 milions d'euros en uns vuit anys, però si la comparem amb el bilió d'euros que costa cada any l'exèrcit dels Estats Units, no sembla tan gran.
En tot cas, el govern xinès, fèrriament controlat pel president Xi Jinping, no ha de sotmetre a l'escrutini públic les decisions que pren ni els diners que dedica al programa espacial del seu país.
Enviar-hi persones o enviar-hi robots?
De tota manera, els Estats Units aprofiten a fons la dimensió pública del seu programa i l'utilitzen com a símbol del poder que projecten al món, cosa que s'ha vist clarament amb l'Artemis 2.
En aquest sentit, Ribas afirma que seria "molt més segur i eficient" enviar-hi robots, però que no tindria ni la meitat de ressò que té, i que en bona part els viatges tripulats busquen ressò mediàtic:
El sol fet d'enviar-hi astronautes ja té una càrrega simbòlica.
Això queda clar quan constatem que el 2022 l'Artemis 1 va fer sense tripulació pràcticament el mateix viatge que l'Artemis 2 i no es va crear cap relat èpic similar al d'ara, que persegueix generar empatia amb el públic.
Ribas compara aquest simbolisme amb el que es va crear amb el programa Apollo entre el 1969 i el 1972, en què arribar a la Lluna era el símbol de victòria perseguit tant pels Estats Units com l'URSS.
Segons el director de l'IEEC, ara la Lluna no té aquell valor simbòlic, perquè "no té cap sentit" repetir el que ja es va fer llavors, i que el satèl·lit de la Terra és només el pas que cal fer per arribar a Mart:
Qui sigui el primer que planta la bandera a Mart guanyarà la guerra del relat i es convertirà en la primera potència del segle XXI.
La Lluna com a pas de l'òrbita de la Terra a Mart
Que el camí que segueixen totes dues potències a l'espai passi per la Lluna i per Mart no és cap caprici, ni tampoc és per mimetisme, sinó que és l'únic recorregut lògic i possible per poder desenvolupar la tecnologia espacial.
Així, el primer esglaó és l'òrbita de la Terra, que ja s'ha provat força amb l'EEI, i el segon és la Lluna, el nostre satèl·lit, que és a pocs dies de la Terra, cosa que permet viatges relativament curts i ràpids.
El tercer és Mart, que ja requereix un viatge de mig any, cosa que exigeix tecnologies molt més desenvolupades i fiables, i la manera d'aconseguir-les és posar-les a prova a la Lluna, establint-hi equivalents a l'EEI.