El retrobament de Tricicle: "Érem millors que Rowan Atkinson"

El retrobament de Tricicle a "El suplement" de Catalunya Ràdio ha servit perquè els tres integrants de la companyia --Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir-- repassin una trajectòria de 43 anys i reivindiquin el lloc que ocupen en la història del teatre. 

A més, reflexionen sobre tot el que han aconseguit, des dels teatres plens funció rere funció fins a les actuacions internacionals. I ho fan sense perdre el sentit de l'humor, amb una convicció compartida: si haguessin nascut en l'era digital, potser haurien acabat encara més lluny. 

"Si Tricicle hagués nascut ara, ho hauria petat a tot el món" 

Joan Gràcia no té cap dubte que Tricicle hauria pogut tenir una projecció internacional encara més gran. "Si Tricicle hagués sigut un Rowan Atkinson, hauria estat mundialment famós. Més i tot. Perquè érem o som millors que Rowan Atkinson." 

Carles Sans hi afegeix un altre factor: el moment en què van començar.

Nosaltres vam néixer massa aviat.

Afirma convençut que les xarxes socials haurien multiplicat l'abast dels seus gags. En una època en què fer-se veure i arribar a públic d'altres països era molt més complicat, la companyia va aconseguir actuar arreu del món, incloent-hi Nova York i el Japó. 

El seu humor, a més, tenia un avantatge: gairebé no necessitava paraules. El llenguatge del cos, els gestos i les situacions quotidianes els permetien connectar amb espectadors de diferents edats i procedències, independentment de la seva llengua. "Reia igual un xaval de 10 anys que un senyor de 90", recorda Sans.

L'èxit de Tricicle no sempre va tenir el respecte del món del teatre 

Malgrat l'èxit de públic, els tres artistes admeten que el reconeixement dins del mateix gremi teatral no va arribar de seguida. Quan Roger Escapa els pregunta si sentien que tenien el respecte del sector, Paco Mir respon sense embuts: "No, no el teníem." 

El motiu, segons explica, tenia a veure amb el prejudici que envoltava la seva manera de fer teatre gestual sense text. Des dels inicis, amb "Manicòmic", l'any 1982, els acompanyava una frase que resumia aquesta mirada condescendent: "Total, pel que fan..." 

Aquella idea es va arrossegar durant anys, fins que alguns dels qui qüestionaven la companyia la van veure actuar i van canviar d'opinió. Mir recorda que, quan finalment els descobrien sobre l'escenari, la reacció sovint era de sorpresa:

Ostres, però si són bons!

L'èxit de Tricicle va demostrar que fer riure sense parlar també requeria ofici i molta feina. Mir explica que cada espectacle podia contenir uns 300 gags i que no podien abaixar la guàrdia, perquè cadascun havia de funcionar davant del públic. 

Més de 40 anys d'un èxit que no es va valorar a temps 

Amb perspectiva, Carles Sans reconeix que la continuïtat de l'èxit els havia fet viure com una cosa normal allò que era extraordinari. Omplir teatres durant mesos i repetir-ho funció rere funció no era gens fàcil, però, quan passa durant dècades, costa prendre'n consciència.

És que omplir Coliseums, Victòries, Liceus, és igual, vagis on vagis, a Madrid... mesos. Mesos. Això és dificilíssim.

Mir també ho ha comprovat en la seva etapa posterior: aixecar una producció i aconseguir contractacions és molt més complicat quan ja no ets Tricicle. "El valor baixa molt", comparteix. 

Durant 43 anys, els tres companys van compartir escenaris, viatges, hotels i camerinos. Una convivència professional tan intensa que Joan Gràcia explica que passaven més temps entre ells que amb les famílies. La separació, però, va arribar sense que haguessin de trencar la relació personal: cadascú havia anat construint el seu propi camí.

Què fan ara Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir? 

Tot i que Tricicle ja no puja als escenaris com a companyia, els seus integrants continuen vinculats al món de l'espectacle, cadascun a la seva manera. 

• Carles Sans ha recuperat la paraula i el protagonisme individual amb espectacles propis, després d'una vida professional marcada per la mímica. 
• Paco Mir continua dirigint obres i treballant amb textos clàssics.
• Joan Gràcia combina els seus projectes teatrals i empresarials (com Lío a Eivissa, un restaurant amb espectacles) amb altres interessos, com la pintura. 

Cap dels tres no renega de Tricicle. Al contrari: Sans reivindica que la companyia és l'origen de tot el que han fet després i que no poden girar l'esquena a una etapa que els ha convertit en qui són.

Tricicle forma part de la memòria emocional del nostre país.

Així, en un retrobament que no és només una mirada nostàlgica al passat, Tricicle demostra que la modèstia no és precisament el que els falta quan toca parlar del seu llegat i reivindiquen una manera de fer teatre que va connectar amb diverses generacions.