Tricicle, junts per un dia a "El suplement": "Érem millors que Rowan Atkinson"

El suplement, amb Roger Escapa.

Els catalans són molt de trios, només cal fer un cop d'ull a la nostra hemeroteca i veure com eren tres els personatges que ens explicaven d'on venia l'home. Ja sabrem que l'home ve de la patata, de la patata, de la patata. Tres també eren les bessones més famoses de Catalunya.

Un, dos, tres, són tres bessones, us donarem sols una estona.

I si parlem de futbol, cap culer oblida el trident més letal de la història del Barça.

Tot això

està molt bé, però hi ha un trio que sense obrir la boca va aconseguir que tothom parlés d'ells. Ara el suplement, un matrimoni de tres que ha conviscut durant 43 anys, que ha fet riure avis, pares, nets d'una mateixa família i que és història del teatre sense haver llegit mai text. Ara el suplement, tres ànimes lliures que avui, durant uns quants minuts, tornaran a ser tricicles. Són el Carles Sanz, el Joan Gràcia i el Paco Mir. Bon dia, bona hora. Bon dia. Bentornats, ben reunits? Sí, bentornats. Ho has aconseguit, al final. Ha costat, hem picat pedra, però fa una feina de producció i de la Sònia que és picar pedrera, ja ho sabem. Bé, començarem fent un exercici que és, Paco, del Joan, el primer que vas pensar, què va ser?

Del Joan, el primer que vaig pensar va ser a Menorca, perquè els tres van coincidir per primera vegada a Menorca, i no sé què vaig pensar, quin tio més simpàtic.

Ah, sí? Quin tio més simpàtic va ser? Sí. I del Carles, del Paco, que era el primer que. És que el Paco va venir de.

Va ser l'últim a arribar, no? Sí, perquè de fet va venir de la mà del Joan, perquè tot i que jo el coneixia, era col·lega de. No, Carles, no.

Vam coincidir els tres a Menorca.

A Menorca? Ah, sí, sí, sí. Ja no te'n recordes, què vas pensar? Tu, Joan del Carles, què? La primera impressió.

Ostres, què fot aquest tio amb aquesta empenta aquí així, que arriba i va entrar en una classe que portava ja potser mig any fent classes i ell va entrar i semblava que portés ja tota la vida allà.

I diríeu que al llarg dels anys després d'aquesta primera visió s'ha anat constatant aquell primer judici? Paco?

Doncs jo crec que sí, que el Joan és el més simpàtic dels tres de llarg.

Puc opinar de mi mateix? Jo crec que el més simpàtic és el Carles. No, el Carles és preciós.

Desempata, Carles. No, no, no, el Joan és molt simpàtic. El Paco, veus, en canvi, no es caracteritza per moltes altres virtuts, però no és l'especialment simpàtic, diguéssim, de primeres.

Puc explicar una anècdota? Vaig estar una vegada treballant, abans que treballéssim a Tricicle, Vam estar treballant en un espectacle infantil que vam fer i em vaig passar una nit fent manualitats i coses i el Paco em parlava i a les tres primeres contestes li vaig dir què? I a la quarta vaig dir diré que sí, perquè no entenc el que parla. Parlava així molt ràpid i com molt parell. Ara ho ha millorat. I vaig pensar, hòstia, què diu?

Com va la vida de divorciat laboral? Bé, jo crec que ens va molt bé a tots tres. Vull dir, quan portes un matrimoni de 43 anys i de sobte et diuen fins aquí, ostres, t'agafa com una mica de i ara què. Però potser el meu ara què va ser més potent, jo diria, que el d'ells. Perquè, de fet, el Paco ja feia anys que. Que volava sol, no? Sí, que paral·lelament al tricicle ja estava fent moltes coses. Vull dir que ell ja sabia el que li esperava, perquè era continuar amb el que tal. Més lliurement, potser, més 100%. El Joan ja havia iniciat també amb aquest restaurant, espectacle, L'IO d'Eivissa, ja portava uns anys que ja li estava anant superbé. I jo era l'únic que potser estava únicament dedicat a l'actuació a tricicle, no? I, bueno, doncs clar, pensaves, hòstia, a veure què. I ara. Passats els anys, perquè ara ja són uns quants, des de l'any 20-21, doncs crec que cadascú dels tres ens va força bé en cada una de les seves direccions que ha agafat i amb la qual cosa jo me n'alegro perquè. A vegades passa, no ho sé, pot passar, no? Vull dir que d'un trio, dos, escolta, els va superbé, n'hi ha un que, què ha passat? No se sap res. Ha mort. No, però, hòstia, vull dir, pobre, no sé què. I no, no, aquí és que cadascú I a més, anant-li bé. Està anant bé cadascú en la seva.

Ara explicarem què fa cadascun de vosaltres, però us continueu veient o simplement també necessiteu posar distància sense necessitat d'haver-vos enfadat? És a dir, crec que Catalunya també va entendre que després de més de 40 anys d'èxits de tricicle. Doncs penjéssiu les botes d'alguna manera, com els futbolistes, no? Com és la vostra relació des que professionalment ja no quedeu per pujar dalt de l'escenari?

Home, més dificultosa perquè jo visc a Sevilla, principalment, amb la qual cosa no estic acostat, però vaja, que ens veiem sense problemes, no? Vull dir, hem d'ajustar agendes, però no hi ha cap problema per trobar-nos.

I havíeu desenvolupat aquesta relació també de dependència, després de tants anys, al final és un matrimoni laboral extraordinari, de passar moltes hores plegats, hotels, viatges.

Home, segur, i tant. Vull dir que després de 43 anys que ens hem relacionat més entre nosaltres tres que amb les nostres pròpies famílies, famílies vol dir quasi directa, perquè de dimarts a diumenge treballaves, i si no estaves a Barcelona, doncs estaves lluny de la família, no? Sí que és cert que el moment, com deia abans el Carles, el moment que vam decidir separar-nos per unes raons evidents i clares, doncs, com ja havíem refet una miqueta, havíem agafat vides una miqueta paral·leles, doncs no vam tenir aquesta necessitat o aquesta dependència, com era una miqueta la pregunta.

I ara que ho podeu agafar també amb una mica de perspectiva, clar, no és com un grup de música que treu un disc que ho peta i realment l'onada acaba desapareixent vosaltres la cresta de l'onada la vau mantenir molts anys, a cada espectacle sempre omplíeu, sempre hi havia un repte més enllà, sortir de Catalunya etcètera, la televisió aleshores, ara que ho heu agafat amb una mica de, no de jubilat però sí d'haver fet ja doncs 50-60 anys ho vau gaudir?

Mira, la meva teoria és que quan tens un èxit tan continuat, com has dit tu, fas un espectacle, omples allà on vas, rebentes, fas temporada de mesos i mesos, que són coses que són complicadíssimes d'aconseguir. O sigui, però quan et passa això any rere any, espectacle rere espectacle hi ha un moment que li dones un cert to de, diguem-ne, de naturalitat, no? Com que és normal. Jo ara trobo que, passat els anys, vist amb la perspectiva, és l'hòstia, dic-te així, és que omplir coliseums, victòries, liceus, és igual, vagis on vagis, a Madrid. Mesos. Mesos. Això és dificilíssim, o sigui, és que és dificilíssim, i fer-ho continuadament durant 43 anys ja no té cuento. Per tant, jo ara a vegades ho veig amb aquesta perspectiva i penso, joder, i sí que és veritat, mira, no fa massa. Veia en una pelicula un argument uns que es havien separat i es retrobaven al cap dels anys i parlaven de quan estaven junts i ella li diu, em veia una frase que em va agradar molt que li diu van ser els millors anys estaven vivint els millors anys de la nostra vida la llàstima és que no ho sabíem. No vull que nosaltres no ho sapiguéssim, però sí que és veritat que a vegades quan et passa no ets tan conscient

que després. Us ha passat una mica el mateix, també, d'haver de deixar-ho per ser conscients de tot el que vau aconseguir?

Paco? Sí, però sobretot jo que m'he dedicat més al teatre normal, diguem-ne, que he baixat diverses lligues del teatre. Nosaltres érem la Champions i de cop i volta jugues amb lligues normals. T'adones que és molt difícil aixecar una producció, és molt difícil contractar bolos, quan abans nosaltres contestàvem telèfons, aquí has de trucar i trucar i trucar, i no val que siguis el Paco del tricicle, o és tricicle sencer o no, el valor baixa molt. I la realitat normal del teatre és complicada.

A mi em passa una cosa curiosa, que estic treballant amb gent molt jove, entre 22 i 30 anys, i quan m'expliquen o pregunten o m'ensenyen, jo sempre penso o els dic, això nosaltres ja ho hem fet. Per què? En aquests 43 anys, i d'èxits, i d'espectacles, i de sèries, i de tot, ho hem fet tot. Tot. Totes aquelles coses que a vegades un se li cut, això, potser clavada no, però saps aquelles. Dius, ostres, això, sí, ho hem fet. Si ho hem fet, si hem tocat. Tants pals, tants temes, ens han passat tantes coses d'anècdotes en públic amb tal, vull dir que d'alguna manera ho hem fet tot. Què passa, doncs, que el moment que ja no ets tricicle, doncs ets el Joan Gràcia, Carles Sants i Paco Mir.

I això li passa al Nadal. Hi ha un moment en què Nadal deixa de ser tenista i es troba amb l'Alcaraz. I quan es troba amb l'Alcaraz, l'Alcaraz ja l'està mirant com un tio que ja no és.

També us podríeu haver emborratxat en algun moment. Hi ha moltes carreres d'èxit, o suposo que ho vau fer, però metafòricament emborratxar-vos d'èxit també. El món de l'artista està ple, també, de borratxeres. I vosaltres, durant 43 anys, heu estat tan constants, no? La motivació quina era?

Bueno, a veure, és que ens ho passàvem bé. I teatres plens. Teatres plens, vull dir, l'elixir de tenir un teatre ple, de fer un espectacle que una altra vegada és boníssim. Al final, a veure, l'incòmode d'aquesta professió és els viatges, els hotels, les hores d'espera en un hotel, no sé què, estar els caps de setmana lluny dels teus amics quan celebren tot això. Però aquella hora i mitja de funció, amb mil persones davant, descullonant-se de riure, allò és una medicina. Per tant, això et fa continuar.

Saps el que passa? Jo crec que l'humor condiciona més. Perquè l'humor són 300 gags cada espectacle i tots s'han de fer riure. Nosaltres sempre diem que el normal és que riguin. I quan no riu un gag, quan l'enfonses, és el que et preocupa. Per fer que funcionin 300 gags, has d'estar a tope sempre. No pots baixar la guàrdia. També físicament, no?

Vull dir que era un repte físic, també, aquello que fèieu. Jo t'ho dic també perquè. Jo he recuperat els vídeos recentment perquè els hi posa el meu fill, que està a punt de fer 5 anys i continua rient i alguns els entén, no? Com us relacioneu amb la nostàlgia? Ara que. Ja fa cinc anys que us vau divorciar pacíficament, no? Us agrada l'anostàlgia? Us agrada recordar aquell tricicle? Feu aquesta entrevista també per explicar, escolta, amb allò que ha passat, ara volem parlar de nosaltres, però sabem que també comercialment, si som tres, varem més perquè som el que som?

Quants esperenodats ens havíem emborratxat? El que ha dit el Carles, no ens veiem emborratxats, o sí, perquè ho trobàvem absolutament normal. Això volia dir, m'entens? La normalitat era tenir

el teatre ple i ser portada a tot arreu.

I potser això era estar emborratxat, per això un emborratxo segurament no se'n dona compte de certes coses que fan. Nosaltres, potser sí que ho estàvem, però era normal tindre aquesta. La nostàlgia em ve, no perquè jo la recordi. Hi ha coses que has oblidat, no? No perquè m'he oblidat, perquè estic dintre d'una normalitat però aleshores sí que hi ha gent que t'hi visa aquí o recordo avui m'he trobat un escolta, me'n recordo cada vegada vaig a Sagaró i cada vegada veig aquella baixada la gent és la que et porta a pensar, ostres, quins temps a tornar-te una miqueta nostàlgic

jo que estic ara en solitari fent espectacle i demés el fet de ser tricicle, a mi m'agrada a mi m'agrada que m'ho diguin a mi m'agrada que vinguin a veure'm perquè soc un dels del tricicle. Ostres, és que vull dir, no podem girar l'esquena a una cosa que ens ha donat el que som. Perquè si som el que som, som perquè hem fet el que hem creat amb Tricicle. Després ja farem mil coses diferents, però el nostre origen és aquest. I per tant, a mi me n'orgulleix. I avui mateix, no? Escolta, veniu a parlar de Tricicle. Pues collonut, clar que sí, perquè és que. No sé, mira, jo sempre recordo aquella frase, no sé si aquí d'aquesta casa, em sembla, en una promoció que deia el tricicle, que forma part de la memòria emocional del nostre país. I, hòstia, això és molt bonic. Això és xulo. I molt greixut. Va, una cançó. Me sobren paraules.

Agulla, fil de cosi, tisores, estufa, me sobren paraules. Vermut, patates, olives, paraules molt curtes. Pi, paraules molt llargues. Esternocles, mastoideu, paraules molt fàcils. Mamà, paraules difícils. Obliquitat, i jo ja sé.

El tricicle anava sense paraules, el Carles però ha recuperat la paraula per tornar a pujar a l'escenari, no? En aquest cas, amb aquest Man Batch, suposo que tot allò que t'havies callat durant tants anys ara ha estat el moment. Bé, bueno, quan el tricicle vam

decidir decididament, doncs ja pim pam, posar el punt final, clar, jo em vaig haver de preguntar si jo volia posar el punt final a la meva vida professional, perquè aquesta és la meva professió, no? Vaig pensar que no. I amb tots els pors del món, i amb tot el respecte del món, vaig decidir fer un espectacle solitari. Clar, no podia ser d'una altra manera, que ara havia de canviar de gènere. No podia dir, ara vaig a fer el mateix que feia en un tricicle, jo sol. Tricicles, irrepetible, inimitable, i no sé què. Per tant, vaig fer el perfil sol, que va anar superbé, va ser un èxit, 160.000 espectadors, fantàstic, molt bé. I ara, acabat l'explotació d'aquest, vinc amb aquest Man Bach, que. Amb el títol ja anuncia bastant, doncs que probablement ja deixi els escenaris quan aquest espectacle s'hagi. Però els actors no tenen

per què jubilar-se mai, no tenen per què baixar

mai dels escenaris, si no volen, no? No, no, si no volen, però és que jo penso que, a veure, si aquest espectacle em dura dos, tres o quatre anys, doncs igual d'aquí tres o quatre anys ja no em ve de gust anar per aquests mons de Déu. Doncs fent això. Escolta, i si no faig un espectacle que es diu torno i ja està, no? Vull dir que efectivament ningú m'obliga ni ningú.

De moment el podeu veure fins aquest novembre encara al Poliorama, codirigit amb el Corbacho, digues.

Estreno el dia 4 de novembre i estaré totes les festes. Fins el 23 de gener.

Fins el 23 de gener. Per tant, els reis, tios, tot això encara. Reis, regals de reis. Que espavilin. Per tant, me'n vaig al poliorama i després de 43 anys canviant-te amb aquest parell i veient-se totes les vergonyes, suposo, no? Trobant-te tu, preparant-te davant del mirall tu sol, el moment aquell,

el primer dia que vas pujar tu sol, què? I mai millor dit, ver-se les vergonyes, perquè nosaltres sempre compartíem el mateix camerino allà on tenéssim. És igual si el camerino era petit, és igual, nosaltres no volíem anar cada un a un, sinó que ens agradava estar junts, i per tant sí, aquest va ser un canvi bastant radical, perquè als teatres, quan tu hi arribes, no hi ha ningú, t'ensenyen el camerino, et fiques allà dins, i moltes vegades sí, jo durant una època, ara ja m'he agradat acostumant, però durant una època sí que em trobava. El corbatxo passa que. El corbatxo no ve als polos, o sigui que però ara ja està, ja t'acostumes. El Paco Mir

també té un octubre carregat, d'una banda el 18 d'octubre representa l'Ateneu de Saradanol, el clàssic del Perro de l'Hortelano, i el 20 i 21 d'octubre el Poliorama de Barcelona també el podeu anar a veure amb La Venganza de Don Mendo, dirigida pel Paco Mir, ja havia fet un munt de direccions durant tota l'època tricicle, dirigir també és el que t'agrada, dirigir coses que no tenien res a veure amb el que era tricicle, i tu t'agrada el teatre, teatre.

El Domeno va començar sent una producció de tricicle l'any 2000 i ara l'ha recuperat amb una mena de companyia petita que tinc a Sevilla i amb la que amb El Perro ja portem 5 o 6 anys girant El Perro. I amb el Mendo dos anys, i de tant en tant doncs venim aquí a Catalunya. De fet, també estem a Molins, just abans de Barcelona, i bueno, el Muñoz Seca és el tricicle del Teatre de Tex, i hem fet una sinergia.

Què et dóna Sevilla que no et dóna Catalunya

en aquests moments? Doncs la parella. El veia si es ballar sevillanes. Sí? Sí. Ara he obert una acadèmia. Bueno, bueno. I cada dia va a fer un fino.

Qui és el que sortia fins més tard, la nit abans del bolo? Però, quina pregunta? El Joan. El Joan. Sempre t'ha agradat.

Durant una època ens intentava arrossegar el Paco i a mi. Va, anem a prendre algo, home, anem a prendre algo. I a vegades hi anàvem,

però de vegades dèieu I lo bé que s'ho han passat. Que avorrits que sou. A veure-los arrastrats.

El Joan és director artístic de Lio, aquest restaurant cabaret d'Eivissa que també ha obert a Palma, a Londres, a Miconos. Estàs fet un home de negoci, Joan? No, no, no.

Si fos meu, diria que sí, però no és meu. Tinc un sou. I el dia que algú el vulgui comprar, perquè és d'un fons, doncs, i si el compra i el paguen bé, doncs també sucaré una miqueta, però no, no, ja m'agradaria. L'AMU va ser un amic que de cop i volta em va. Em va dir si m'atrevia a fer un espectacle a Ibiza en un restaurant i vaig dir que sí i porto 16 anys. Imagina't. Imagina't.

Què us ha permès deixar Tricicle? A banda de totes aquestes coses professionals, compensar coses, per exemple, amb la família que potser per viatges, per volos, per compromisos no havíeu pogut fer o?

Sí, en el meu cas sí, tinc dues filles i he sigut avi fa deu mesos, que és una nova dimensió i se't crea un sentiment nou, però a part d'això, m'ha permès fer altres coses com pintar, O sí, tindre més temps, però d'alguna manera Tricicle ocupava la major part de l'any i la major part de la setmana. I aleshores no estaves ni amb la família ni podies fer altres coses. Però ara en aquests moments, com a hobby, no com a pintor, doncs pinto molt. També he dirigit un espectacle que per cert, aquest tardor estarà a Palma, Saragossa i València, que es diu Tres Ties, que són tres dones que no fan de Tricicle. Sí que fan un número de Tricicle, però no fan de Tricicle. Que estem rodant l'espectacle per algun dia que vindrà a Barcelona i que sigui un èxit com el del Carles o com el del Paco.

I així com el Carles aquesta adrenalina de l'escenari encara no l'ha pogut deixar, tot i que ho comença a verbalitzar, vosaltres dos no heu tingut el coquet aquell?

No, perquè sempre han dit que el Carras era el més actor dels tres.

Nosaltres el volíem convèncer perquè fe com una mena de Rowan Atkinson amb ell. Els tres concentrats en ell. I s'emprenyava, i s'emprenyava. Mira, a mi t'agrada. No, no, no. Perquè pensàvem que si Tricicle hagués sigut un Rowan Atkinson ha sigut mundialment famós, més que perquè érem o som millors que el Rowan Atkinson. Ho dic amb tota la tranquil·litat del món.

Jo afegeixo que si ara Tricicle hagués nascut ara, en aquest moment, amb les xarxes socials, hagués petat a tot el món. Vull dir, nosaltres vam néixer massa aviat perquè avui en dia amb les xarxes socials haguéssim sigut. Però si vau actuar a tot el món. Però si vau anar a Nova York. Clar, no, no, imagina't. Heu actuat al Japó, no? Quan costava més que et reconeguessin i et veiessin, ara que poses un sketch a unes xarxes i ho petes, doncs jo crec que aquest hauria sigut, bueno, molt més.

Veieu alguns hereus del que fèieu vosaltres? Ja no cal a Catalunya, eh?

Estàs clònic, no, potser? Els Clownic, hi ha una companyia que es diu Spasmo, que ens segueixen des de fa molts anys. Aquests porten, tenen molts bolos, però costa molt arribar a Catalunya. A Catalunya, una mica, també, els que hi havia que era Nijana, que són molt famosos, també els va costar molt entrar. O sigui, la comparació és odiosa amb el cas de Tricicle.

Per què creieu que va tenir l'èxit que va tenir durant tants anys? Per què Catalunya us va abraçar d'aquella manera?

Doncs penso perquè vam entrar en un moment on les companyies de teatre, on el Teatre Nacional de Catalunya no estava el Teatre Nacional de Catalunya, sinó que estaven les companyies. Totes les companyies vam ser gent que ens havien de buscar la vida, uns vam fer musicals, altres teatre de. De carrer. Nosaltres, com la cubana, doncs de. De goll de gom, vull dir musicals, altres tricicles, juglars. Juglars, cada companyia va agafar la seva part, no? I com passava això, i nosaltres vam entrar en aquest segment d'humor, d'humor diferent, d'humor que no es carregava a ningú, però que podia entendre a tothom. No fàcil, perquè penso que no tothom el pot arribar a entendre segons amb quines lectures. Però tres tios, entre cometes, simpàtics. Bueno, i que fèieu riure al final, no?

Sí, no, no, però vull dir. La gent reia amb vosaltres.

Sí, però és que reia igual un xaval de 10 anys que un senyor de 90 que això també costa molt d'aconseguir i tot això ho vam aconseguir sense voler vull dir que també s'ha de dir vull dir que no és allò que vam dir va vinga va anem a fer aquest humor que això entra en aquest perfil d'aquest segment no no no no. Nosaltres vam fer el que ens agradava, que nosaltres, per cert, ho havíem vist una mica de les coses poquetes que ens venien de fora, no? Vèiem molts pallassos de fora d'Espanya, europeus, tal, no sé què, i vam saber agafar d'aquí i d'allà, i vam fer una mena de. Vam posar molt de nostre, també, clar. Sí, i llavors vam posar molt de nosaltres, i vam composar una mena de gènere que jo diria que era un gènere quasi particularment tricicle, no? Sí.

I va sortir molt bé, perquè va ser un fletxassó molt públic. Ara, vist també en perspectiva, creieu que teníeu el respecte del gremi? Del gremi del teatre? No el teníem. Pel fet que fèieu mímica? Per què?

De fet, sempre hi ha hagut una frase que ja va néixer a l'època de Manicomi, que estic parlant de Manicomi, de l'any 82, que deien, tothom, total, pel que fan. Quin èxit, quin èxit, sí, ja, però total, pel que fan, i aquest pel que fan s'ha anat arrossegant i quan ja portaven molts anys, o sigui, quan va començar el 2000, la gent que no ens havia vist, són aquestes coses que no t'agraden i no has vist mai, quan ens van veure deien, ostres, Sí, són bons. El Flavià, per exemple, el Flavià, que estava, diguem, en aquest bar que hi havia abans, que tots eren teatreros, i que hi havia un germen antitricicle, al final va anar-hi, arrossegat pels Rubianes, i va dir, ostres, són bons, aquests, no?

Són molt bons, eh? Són molt bons. Aví que han dit quantitat de gent. Mira, t'explicaré una anècdota de l'1-2-3. La primera vegada que vam sortir a l'1-2-3, que va ser un èxit brutal d'aquí. Allà sí que era amb el gag del Julio Iglesias. Julio Iglesias, exacte.

Programa molt, ho dic perquè deu haver-hi xavals ara mateix que no deuen saber què és l'1-2-3 era un concurs molt vist en l'època de la televisió espanyola,

de la nit dels dissabtes i a Tricicle també, si cal, tenien un gag molt celebrat de la cançó de Trobant-se

un senyor i vau fer aquell gag i aquella nit, tot aquest gremi que no veia 1-2-3 perquè són cultura i el 1-2-3 no és cultura. Però, ostres, passava per davant de la tele i vaig passar per davant, hòstia, us vaig veure, hòstia, esteu bé, eh, això. Però aquí, aquesta anècdota va quedar fins aquí. Després, el moment que tens èxit. Pensen pel que fan. Amb això que fan, on prenen aquests teatres quan nosaltres estem fent un teatre.

Precisament, fer gràcia sense paraula, provocar el riure sense paraula. I després, una altra cosa que us volia preguntar és. La cosa està patentada, evidentment, a Catalunya. Vosaltres que heu importat tantes vegades el vostre espectacle arreu del món, què feia gràcia als catalans que també feia gràcia arreu del món? I vosaltres que detecteu el riure del públic i la reacció del públic? Què és el que no va funcionar fora de Catalunya i en canvi aquí sí?

No, era una cosa tan universal. Nosaltres som universals perquè hem mamat molt de pel·lícules. O sigui, ja som de la generació, som grans, però som de la generació de pel·lícules i estem molt influenciats per Billy Wilder, Lubitsch, La Pantera Rosa, Los Picapiedra, o sigui que ja hem recuperat una cosa que era molt internacional. Què no ha funcionat o què hem hagut de canviar un cop hem arribat a qualsevol país? Sempre tenim una primera funció que escoltem què és el que no funciona i a la segona ja ho hem canviat. Llavors, la picaresca mediterrània, això no funciona. Segons a quin país no funciona. Segons a quin país no. Ser dolent així per graciós no està ben rebut.

El públic més difícil, amb què. El públic difícil. Alemanya, recordo,

vam estar actuant una vegada que. Alemanya, recordo la primera d'Alemanya, Frankfurt, uns van començar a riure i els del costat van fer. O sigui que no riguessin. I al final aplaudien més que.

Després, a públics curiosos, per exemple, a Xangai, vam actuar, clar, deies que reien, però reien així, ens tapant-se la cara. Ens tapant-se la cara, no? Si ens ho pagàvem i queiem, reien més. Llavors, públics molt bons, a l'Argentina, per exemple, que vam anar dues o tres vegades. Bueno, et trobes de tot, no?

Vull dir, has de. Hansi Flick, creieu que seria del públic alemany que riuria amb el vostre espectacle? El futbolet sou vosaltres dos, no? Tu, Paco, no t'agrada gaire el futbol.

A mi, si m'agrada, ara tinc un fill que és molt, molt culer i m'he hagut de fer més culer. Diré més, Hansi Flick faria de nosaltres millors en gala.

Imagina't. Hem arribat aquí i el primer que ens ha dit, hòstia, no teniu algun carnet per al camp del Barça? Ah, mira. Sí, que ja veus, ha canviat. A tu et conformen amb la porta? He llegit a algun lloc? Sí, però molt. Ah, sí? Què dius ara? Molt. No sé la panxa. Jo a la porta no. Et fa il·lusió? Et molesta? No, no, més o menys. Home, mira, al llarg d'aquesta vida m'han comparat el Camacho, el Bodóvar. Amb el Bodóvar, també. Gent que tampoc ni fu ni fa amb La Porta, doncs prefereixo La Porta, vaja. Molt bé. Va, una cançó per acomiadar.

Sí que se sent, però no passa res, podem trepitjar el sisa, vull dir que sap greu.

Últimament canto amb un grup de rock que es diu Rock Killers, que vaig actuar a la sala Cidecar el divendres passat, i canto una versió d'aquesta cançó. Ah sí, del Setessel?

Uau. El Sisa que va fer la primera banda sonora de Tricicla, éxit, és seva, que tenim una anècdota que la va portar en una casset, que era la base, i per sobre hi feia, aquí sonaran unes trompetes, aquí sonaran uns cascabellos, nosaltres amb unes cares allò, no ho veieu prou.

Però es va convèncer, al final. Va quedar molt bé, va quedar superbé. Escolta'm, en quin cel creieu que es troba el tricicle ara mateix?

Bueno, no sé, jo crec que està. El cel se té que s'ha engendrat dins el teu cap, cada un té un tricicle al cap. Perquè que per

un dia ressusciti, això. Ui, és molt complicat. D'entrada, ja no tenim res del que teníem. De material, vols dir.

Bueno, jo guardo alguna cosa. A veure, no hi ha res escrit que digui i no podran ajuntar-se per fer-nos res. Qui hauria de pagar la festa?

No, ni saps allòs que dius pagant Sant Pere Canta?

Som catalans, som catalans. Som catalans. No, no ho sé, de moment jo crec que no. Un últim homenatge, no? Allò de dir. Ja el van fer, a l'Iseu.

Ja, però no sé si. Jo vindria, amb el criu. Home, mira, va néixer l'any que us vau acomiadar. O sigui que, per tant, el 21, no?

No, el 23 va ser, no? El Liceu, em sembla?

Bueno, perquè el 21 vam haver tallat pel Covid i després vam fer les últimes 4 o 5 al Liceu. Però seria bon públic, seria bon públic. No, home, estic segur que la gent tornaria per curiositat.

Clar que tornaria, i tant que sí. Molta gent ens diu, o sigui, per què no torneu, això? Bueno, de moment, mira, al poliorama hi podeu anar, que trobareu el Carles Sanz amb aquest Manbach, que de moment veurem si és que se'n va o realment es prorroga uns quants mesos. I el Joan a la nit, i el Paco també.

El 21 aquest dimartsí de meca és el Mendo, que és una mica tricicle.

Doncs allà us esperarem. Gràcies Tricicle a tots tres, un plaer enorme tenir-vos i retrobar-vos avui aquí al suplement. Gràcies a vosaltres. Que vagi bé.

Catalunya Ràdio. El suplement.

Catalunya Ràdio. El suplement. Roger Escapa.