El viatge de Mohamed Mellali: d'arribar sol amb 15 anys a millor actor dels Gaudí

La gala dels Gaudí d'aquest any ha estat la nit dels lampistes i la seva cap d'obra, Neus Ballús.

L'última construcció fílmica de la directora de Mollet del Vallès, "Sis dies corrents", ha comptat amb dos no actors que, com va passar al Festival de Locarno, s'han endut els dos premis a la millor interpretació masculina, protagonista i secundari.

Són Valerio Escolar i Mohamed Mellali, dos obrers i actors per accident que van creuar-se en el camí i els càstings de Ballús.

A la gala, Mellali era un home molt feliç, envoltat de la seva família (la real i també la cinematogràfica) i lluint una vistosa gel·laba vermella i festiva, típicament marroquina. I va pujar a recollir el premi, desbordat i emocionat, al costat del seu fill petit, el Loay.

 

Però abans de trepitjar l'escenari de la sala Oval del MNAC, la història del Moha, com el coneix tothom, és la de tants i tants migrants que han arribat a casa nostra.

Sol d'Er-Rachidia a Barcelona quan tenia 15 anys

Va marxar de la seva ciutat natal, Er-Rachidia, al costat del Sàhara de la serralada de l'Atles, al Marroc. La situació era complicada, havia d'anar molt lluny a buscar aigua i la pobresa s'estenia de forma preocupant. Així que va decidir abandonar el seu país i la família, justament per poder-la ajudar. Tot sol, als 15 anys, va buscar aquí una vida millor.

I gràcies a la bona feina d'un centre de menors tutelats, a Barcelona, li van arreglar els papers, un curs d'electricitat i pràctiques a la mateixa empresa on encara treballa, 15 anys després. I amb el mateix cap, amb qui mantenen una fidelitat mútua indestructible. "Soc feliç per la feina i el tracte que he rebut sempre", diu.

Reconeix que al principi va ser dur i estava força trist, lluny de casa i els seus. Però a poc a poc va anar millorant la seva situació i el seu estat anímic. I, agraït, afirma que, "gràcies a aquests centres que ajuden els menors perquè tirin endavant, jo he pogut tenir una vida com la que tinc".

Poquíssimes vegades el cinema dona protagonisme a la classe obrera i "Sis dies corrents" la dignifica, des de l'humor i la tendresa. Una història sobre els prejudicis, que desdibuixa la línia entre realitat i ficció, i traça una reflexió humanista sobre la diversitat, la integració i la concòrdia.

Premiada a Suïssa, a Valladolid, vista a festivals d'arreu del món, però oblidada als Goya, és, com "Alcarràs", un clar exemple de cinema quilòmetre zero, que ha fet viatjar Catalunya milers de quilòmetres enllà. I en català. I castellà. I berber.

Ell, que és molt tímid, assegura que a la pel·lícula és 80% ell mateix i 20% ficció. I és que la directora li ha fet descobrir límits i facetes seves que ni s'imaginava, construint la història al servei de la naturalitat.

Ballús, al final del seu discurs com a millor directora, va afegir:

"He plorat quan he vist sortir el Moha i el seu fill. Em fa feliç perquè el Loay i molts nens com ell, sí que podran somiar a dirigir cine i ser aquí on sóc jo ara d'aquí 10 o 15 anys."

I si algú vol tornar a comptar amb ell com a actor, ara ja amb més experiència, afirma: "Tinc les portes obertes. M'agradaria seguir descobrint més el món del cine".

De moment, avui mateix, com cada dia, s'ha reincorporat a l'obra.