Els homes atònits: cada vegada som més i en Sergi Pàmies és el meu ídol

Cada vegada som més, els homes atònits. Vam créixer en un ecosistema patriarcal del qual vam ser més víctimes que beneficiaris, perquè la nostra sensibilitat gens testosterònica no sabia com entomar els embats masclistes de la generació que ens havia posat al món amb una magnitud testicular visiblement més XXL que la nostra.

Després vam intentar sense èxit bregar amb els valors competitius del capitalisme, que esperava de nosaltres que fóssim els millors estudiants, els més forts, els millors pares, els millors amants, els millors professionals, i tot plegat amb el punt d'imperfecció justa per no perdre l'encant de ser humans. Que desorientats que anàvem. La vida era una cursa popular i nosaltres aquells atletes que es volen quedar dissimuladament enrere i no els deixen, que el ramat els empeny.

Finalment, quan el nou feminisme hauria pogut acollir la nostra sensibilitat desmanegada en una sororitat sense gènere, comprensiva i indulgent sense ser maternal, ja érem massa vells per no ser vistos com a hereus suspectes --involuntaris, però hereus al capdavall-- d'un món que calia liquidar. I vet aquí, entre una cosa i l'altra, com hem esdevingut els homes atònits. Homes que els diumenges fan l'arròs per a ells sols.

 

En Sergi Pàmies és l'ídol de l'home atònit que porto a dins, perquè és un home compassiu en el sentit més ampli del terme: la seva sensibilitat tímida s'esquitlla entre les esquerdes de la masculinitat i ens mostra amb indulgència però amb cruesa allò que hem acabat sent. Pàmies, explorador psicològic, no ha estat mai, però, un líric, sinó un èpic de la quotidianitat. És un escriptor que admiro profundament, ens serveix un model d'home que a hores d'ara, al circ de la nostra societat, s'ha replegat dins una closca en espera de saber quin paper pot jugar bo i sospitant que, si mai li toca, ja serà tard. Mentrestant, fa de l'acte de baixar les escombraries un acte èpic, redemptor. Una rebequeria de llibertat.

 

Em feia una il·lusió boja endur-me'l a Mart amb els IL·LUMINATS. Com una rebequeria de llibertat, què collons. Aquí el teniu.