Els Manel, uns autèntics antiherois

Benvolguts, permeteu-me suposar que en algun moment, al llarg dels últims 16 anys, volent-ho o no, heu escoltat alguna cançó de Manel. El grup que ha liderat un dels moments més efervescents de la música en català avui anuncia una aturada indefinida. I ho fan a la seva manera, tan esquerps i distants com sempre, i a la vegada tan magnètics i genuïns.

Grup de capçalera per a molta gent. Els Manel han creat algunes de les millors lletres de la història. Cançons que semblen contes o fragments de novel·les que algú algun dia escriurà. "Boomerang", "Benvolgut", "La cançó del soldadet", "Teresa Rampell"... immenses.

És una sort tenir grups com Manel, com Mishima o com Antònia Font, que han escrit lletres en català que són joies. Amb cura, amb molt d'ofici, sense caure en fórmules fàcils ni simplistes. Han creat narracions, vers a vers, amb detalls, amb ingredients, amb sorpreses, amb amagatalls que les fan més grans cada vegada que les escoltes.

Ara els Manel ho deixen estar per un temps. No se separen, però estaran una bona temporada sense tornar a trepitjar plegats un escenari... sense tornar a arrossegar una munió de fans a la carretera, poble a poble, festival rere festival, sense tornar a regalar aquells directes elèctrics i còmplices amb la gent que els anava a veure.

No cal tenir el carnet del club de fans dels Manel per copsar-ne la influència. Des de l'esclatant "Els millors professors europeus", els de Guillem Gisbert han estat referents de l'escena musical catalana, ocupant un espai que sembla que els hauria estat esperant.

I ho han fet sent uns autèntics antiherois, però deixant grans temes que ens defineixen en tres acords, que ens expliquen a la posteritat, que conscientment són un punt final -Manel- que sembla impossible que puguin acabar.