Els reptes del sistema educatiu català, a "L'ofici d'educar": "Els docents som els que estem a la trinxera"

Aules plenes, alumnes diversos, recursos escassos i una pressió creixent. La complexitat educativa està més viva que mai: un de cada cinc alumnes té necessitats de suport. Això són 336.000 dels 1,6 milions d'alumnes registrats al sistema. El Departament d'Educació ha incorporat 1.600 docents més per fer-hi front, però n'hi ha prou? 

La mestra de secundària Núria Ivern és contundent: "Els docents som els que estem a la trinxera." I posa paraules a una sensació compartida per molts professors: la d'un sistema que demana molt més del que ofereix.  

A "L'ofici d'educar", els docents Jaume Cela, Rosa Vela, David Vilalta, Rosa María Ramírez i Coral Regí reflexionen sobre com ensenyar, cuidar i resistir a l'escola d'avui.  

Aules cada cop més complexes 

El repte actual d'educar no és només ensenyar continguts: és atendre realitats socials, emocionals i culturals molt diverses dins un mateix grup.  

Les aules són un mirall de la societat i, a Catalunya, cada vegada hi ha més alumnes amb necessitats educatives especials, diversitat lingüística i situacions familiars o personals difícils. Segons Jaume Cela, l'acollida i l'acompanyament són essencials perquè tothom trobi el seu lloc.  

La professora Rosa Vela, experta en altes capacitats, recorda que la diversitat és una responsabilitat i destaca que els ritmes i les necessitats dels alumnes requereixen "adaptació, temps i recursos" que sovint no tenen.  

Com explica Ivern, aquesta complexitat "no es pot abordar només des de la figura docent" i reivindica una mirada col·lectiva i més recursos per fer-ho bé: des de Serveis Territorials i equips d'assesorament com l'EAP fins a tècnics i inspectors. 

L'educació emocional, una tasca pendent 

Pel mestre i formador David Vilalta, educar no és només formar alumnes, sinó persones. La convivència, el respecte, les cures i la gestió de les emocions s'haurien de convertir en part essencial de la feina diària a les aules, a banda del currículum escolar.  

Vilalta reivindica el valor humà de l'educació, que considera més important que les metodologies tecnocràtiques. El problema, però, és que sovint l'horari és just i la burocràcia ofega. Això es tradueix en mestres esgotats que fan de referents socials, psicòlegs improvisats i mediadors sense el suport necessari. 

En la mateixa línia, Rosa Vela insisteix en la importància de l'atenció individualitzada: "A partir d'aquí podem desenvolupar-ho tot", en referència també als alumnes amb altes capacitats o amb dificultats. 

Per aquest motiu, Jaume Cela denuncia la distància entre l'esfera política i la realitat quotidiana: 

Sortiu dels despatxos i visiteu les escoles; desburocratitzeu l'escola

Magisteri, PISA i l'etern debat sobre l'exigència 

Els resultats PISA i la percepció que l'alumnat baixa de nivell tornen cíclicament al debat públic, però els docents ho relativitzen: "És una sensació recurrent en totes les generacions." 

El que sí que reconeixen és que hi ha altres factors que afecten la continuïtat dels projectes educatius, com la immigració o la renovació massiva d'equips: "Equips que estaven consolidats ara tornen a haver-se de formar." 

A més, hi ha qui sosté que la carrera de magisteri exigeix poc d'entrada. David Vilalta destaca que cal millorar la formació inicial i la permanent, repensar el perfil docent i l'acompanyament en el procés de formació, tant dels futurs professionals com dels que ja exerceixen.

En aquest context, la pedagoga Coral Regí apunta un altre problema de fons:

"La dada més greu de PISA no és la baixa comprensió lectora o les matemàtiques, sinó el baix sentiment de pertinença de l'alumnat a l'escola, que no se senten acollits ni escoltats."

Com millorar la complexitat a les aules? 

Els mestres coincideixen que l'educació no es pot arreglar només amb més diners: cal una organització millor i un canvi de mirada. 

• Distribuir els 1.600 docents segons la complexitat real de cada centre.
• Reduir les ràtios per poder dedicar temps real a cada alumne.
• Impulsar centres de referència i el treball en xarxa perquè escoles i figures exemplars formin altres equips.
• Recuperar espais de reflexió i formació per al professorat (com claustres).
• Reforçar la confiança en els mestres perquè puguin prendre decisions pedagògiques amb llibertat.
• Donar un espai real a la didàctica per repensar què i com s'ensenya. 

Malgrat les dificultats, hi ha un fil que sosté el sistema: la vocació. Els mestres continuen obrint cada matí les portes dels centres amb la voluntat de millorar la vida dels seus alumnes. I aquesta és la primera i millor garantia per construir el model que reclama Cela:

"L'escola s'ha de convertir en un referent social."  

Sense mestres, no hi ha escola; i sense escola, no hi ha futur. Ara bé, perquè això sigui així, cal que el sistema també tingui cura dels qui ho fan possible i atengui les seves necessitats.