"En un lloc equivocat del planeta". L'Iran, vist per Quim Olivares

Des de la meva última visita, el maig del 2006 durant l'encara actual crisi nuclear, la situació dels habitants de Teheran ha empitjorat. No és només la meva impressió, sinó que una gran part dels ciutadans amb qui he parlat acaben derivant la conversa cap a les penúries econòmiques que passen per arribar a finals de mes. I a ells també els costa creure que un país tan ric pugui ser pobre, pugui tenir una inflació anual del 19% o que els preus de l'habitatge o dels tomàquets s'hagin duplicat en un any.

Avui mateix un home m'explicava que la seva situació personal era millor durant la sagnant guerra Iran-Iraq de la dècada dels vuitanta que ara. No entenia que l'Iran, que ven a 94 dòlars els seus barrils de petroli, passi penúries. L'home estava enfadat amb el president Mahmud Ahmadinejad per fer un préstec de no sé quants milions de dòlars als seus veïns i antics enemics iraquians.

De fet, molts dels iranians amb qui he parlat estan enfadats amb Ahmadinejad. El president va popularitzar el 2005 en campanya electoral una promesa d'aquelles que molts presidenciables fan sense ser conscients que després no la compliran. Va dir: "Portaré a la taula dels pobres la riquesa del petroli". Encara l'esperen.

Us explicaré el cas del meu traductor. Té trenta anys. Estudia història de l'Iran, imparteix classes d'anglès en una acadèmia de Teheran, treballa vuit hores en un centre de premsa religiós fent traduccions i, fa poc, una de les dues agències governamentals que ofereix traductors als periodistes estrangers que volen treballar a l'Iran el va seleccionar com a intèrpret. M'ha explicat que amb el sou de les seves diverses ocupacions li costa arribar a final de mes. I això que es considera un privilegiat.

L'Ali (el seu nom és inventat) també exemplifica la creixent separació que existeix entre la república islàmica i bona part dels iranians. Quan hem guanyat confiança m'explica que no m'emporti la impressió que tots els iranians es creuen les proclames incendiàries del president.

Tampoc m'haig de creure que tots els iranians segueixen l'aiatol·là, el líder suprem. Molts no s'atraveixen a explicar allò que pensen: que estan farts de la teocràcia, de la imposició de l'islam. Que el règim utilitza l'enfrontament amb els EUA com a excusa per tapar la seva patètica gestió econòmica. Òbviament, ningú no ho diu en públic per por de perdre l'estabilitat econòmica.

Ali no ha votat ni pensa fer-ho mentre hi hagi al poder aquesta teocràcia. I això que aquí quan votes et posen un segell a la partida de naixement, document que després has d'adjuntar al teu currículum vitae per demanar qualsevol feina a l'administració pública.

De fet com més iranians conec més tinc la impressió que aquest país és en un lloc equivocat del planeta. És a dir, moltes de les demandes democràtiques i de les necessitats intel·lectuals dels iranians les trobo molt properes a Europa, però en canvi l'Iran és al llunyà Pròxim Orient, amb veïns com el Tadjikistan, l'Aràbia Saudita, l'Afganistan o l'Iraq. Molts iranians ja han marxat a l'exili, a Europa, als EUA o a Austràlia, i d'altres potser ho faran aviat tips del sistema. Ali diu que no se'n va, creu que la democràcia acabarà arribant a l'antiga Pèrsia més tard o més d'hora. La perseverància és una de les característiques dels habitants d'aquestes terres.