Florentina Holzinger revoluciona el Grec amb el muntatge més radical: "És una bogeria extraordinària"

Al Teatre Lliure, poc abans de l'estrena d'"Ophelia's got talent", s'hi respirava l'excitació i els nervis de les ocasions especials. Hi havia molta expectació per veure per primera vegada a Catalunya la feina de l'austríaca Florentina Holzinger. La fama de ser una de les artistes més radicals d'Europa la precedia. Les entrades per a les dues funcions van ser de les primeres a exhaurir-se del Grec i això que Holzinger encara no havia revolucionat la Biennal de Venècia amb la performance de la "dona campana" al pavelló austríac.

Només una hora i mitja abans de l'estrena, Florentina Holzinger ha atès TV3 en l'única entrevista que ha donat en la seva visita a Barcelona. Reconeixia que estava "molt encuriosida i excitada per veure quina seria la resposta del públic" i ens explicava que coneixia molt la ciutat, tot i no haver-hi actuat mai, perquè la va visitar sovint mentre preparava un espectacle anterior.

Els dubtes sobre com reaccionaria el públic davant una proposta tan radical i diferent s'han esvaït gairebé al primer minut. "Ophelia's got talent" arrenca com un talent show televisiu, això sí, amb jurat i participants nues. Només la primera mitja hora ja ha ofert un número de suspensió aèria, un altre de faquirisme, amb una intèrpret que s'empassa espases i es fa una endoscòpia en directe, i un altre d'escapisme sota l'aigua. Un circ extrem que ha deixat el públic amb la boca oberta.

A partir d'aquest moment, l'acció es trasllada a tres piscines que ocupen l'escenari, per on desfilen tot de mites relacionats amb l'aigua: ondines, sirenes, melusines i l'Ofèlia de Hamlet.

Per Holzinger, aquests mites del folklore "formen part d'uns arquetips que tenen un pes molt fort en la nostra història cultural. El que intentem és portar aquestes narratives al context del segle XXI i preguntar-nos quines històries s'han explicat sobre aquestes dones. Sovint són relats vinculats al perill de la sexualitat femenina, per exemple, o al perill que representa el cos femení nu i al fet que aquest cos pugui seduir o atreure".

Holzinger combina amb un ritme que pot arribar a resultar caòtic impactes visuals com l'escena de l'helicòpter, de la qual no volem fer espòilers, amb escenes que semblen sortides de pel·lícules de pirates o cançons tavernàries, tradicionalment masculines, però que amb aquestes intèrprets femenines de cossos diversos es rebel·len com el que són: grotesques, masclistes i fins i tot ridícules.

Espectacle o discurs?

Sobre el risc que l'espectacularitat del muntatge eclipsi el discurs, Holzinger reconeix que és part del joc: "L'espectacle és una bogeria extraordinària, perquè hi ha molta gent i molta feina al voltant d'una cosa que sembla impossible. L'obra ofereix moltes narratives diferents i sí, parlaran de l'helicòpter, que té una presència molt potent, però no només d'això".

De fet, ningú del públic oblidarà fàcilment l'escena en què una de les intèrprets relata com un tatuador la va violar i fa un paral·lelisme amb Zeus –el rei dels déus a la mitologia grega– i un violador en sèrie si es repassen els diferents mites que se li atribueixen. I és aquesta visió que històricament la literatura, el teatre i l'art han donat de la dona la que vol qüestionar Holzinger, que explica que aquests relats "formen part des de fa molt de temps del repertori establert: la dona violada a l'escenari, la dona victimitzada o la dona situada en aquesta mena de posició passiva. I això és precisament una de les coses que nosaltres qüestionem i que anomenem o assenyalem de manera molt explícita. Potser això pot resultar xocant per a algunes persones, però des d'un punt de vista professional, no és gens xocant". 

I l'Ofèlia de Hamlet que dona títol a l'espectacle és l'exemple més evident per a Holzinger: "Aquesta imatge d'una dona morta, indefensa, flotant a l'aigua i somrient. Se suposa que és en aquell moment quan és més feliç, i també quan resulta més desitjable, perquè ja no representa cap amenaça".

Quan sembla que ja s'han acabat les sorpreses, un grup de nenes apareixen a escena. I un dubte plana sobre l'espectador: és un missatge d'esperança que les coses poden canviar en les següents generacions o una alerta que elles poden ser les pròximes víctimes?

Ovació, malgrat l'angoixa

Tot plegat fa que els espectacles de Holzinger puguin resultar aclaparadors i fins i tot angoixants per al públic. Però el del Grec ha respost amb una llarga i sincera ovació final. A la sortida, les paraules que més es repeteixen són "impactant", "estimulant", "innovador" o "emocionant", i la majoria d'espectadors reconeixen que necessitaran dies per processar tot el que han viscut en les darreres dues hores i mitja.

Holzinger fa dues funcions a Barcelona i torna a marxar a la Biennal de Venècia. Sobre l'enorme repercussió als mitjans de la performance "Seaworld Venice" al pavelló d'Àustria, de la qual la "dona campana" ha estat la imatge més mediàtica, Holzinger explica: "Ha estat com un remolí de sensacions diferents. S'ha parlat molt sobre aquesta experiència i ha generat força escàndol. Jo penso: 'Que en parlin, però que també vinguin a experimentar-ho per ells mateixos'". 

Remarca que, igual que l'espectacle "Ophelia's got talent", la performance "posa el visitant davant d'un mirall i resulta molt enriquidor, perquè estarà obert durant set mesos, el públic va canviant i la performance també". Confessa que tenia el dubte de si era possible fer "alguna cosa amb missatge i que no sembli hipòcrita" i entre riures s'acomiada dient que creu que han aconseguit almenys no ser hipòcrites.