Fugir o no fugir, aquesta és la qüestió

El savi Sòcrates era del parer que "és millor patir una injustícia que cometre-la", però la màxima socràtica fa temps que fa aigües, precisament, a la terra ferma de les carreteres. Cada vegada són més els conductors que després de "cometre una injustícia viària"  fugen del lloc de l'accident sense prestar l'ajuda necessària a les víctimes. El filòsof grec sostenia que qui practica la injustícia no pot ser feliç fent mal als altres, i, al mateix temps, perjudica la seva pròpia humanitat.

 

 

Que el Codi Penal (2019) s'hagi vist empès a regular i sancionar l'obligatorietat de l'auxili a les víctimes no és cap guany social, sinó una evidència vergonyosa de la deshumanització que està patint la nostra societat i també de la seva infantilització; sembla que es prefereixi provar d'escapolir-se del càstig en comptes d'exercitar-se en l'autoregulació. Com menys importància té la pràctica dels valors ètics més necessària és la regulació jurídica per garantir la convivència. No oblidem que l'ètica apel·la al propi convenciment i no a la por o la pressió externa. Per això és més important i eficaç destinar esforços a educar èticament la societat que a castigar-la. Tanmateix quan l'educació falla és necessària la sanció, perquè altrament la vida social no seria possible.

 

 

És curiós observar com la nostra societat exigeix comportaments ètics a la ciutadania, però paradoxalment les persones se socialitzen mitjançant models d'egoisme racional, que estan àmpliament acceptats. Expressions com "tu ves a la teva", "no t'emboliquis", "aquest no és el teu problema" formen part de les converses habituals. L'egoisme racional sosté que l'individu té dret a viure per si mateix i no està disposat a sacrificar-se pels altres, ni espera que els altres ho facin per ell. La generositat, l'ajuda... només es destina als més pròxims i a aquells a qui ve de gust. Aquesta manera de relacionar-se condueix a la priorització del propi interès (individualismes) i a la indiferència envers els altres. Aquests models de socialització tenen l'efecte de la bola de neu, en el sentit que es comença per deixar de saludar el veí i s'acaba abandonant les víctimes als vorals de la carretera.

 

 

La normalització de la teoria de l'egoisme racional ha capgirat d'una manera preocupant els fonaments de l'ètica. La responsabilitat sempre ens obliga a preguntar-nos què li passarà a l'altre si jo no actuo, és a dir, quines conseqüències pot patir l'altre si no responc al seu crit d'auxili des de l'asfalt. La pregunta que es fan els conductors que fugen del lloc de l'accident és a la inversa:  què em passarà a mi si actuo? Em multaran? Em poden enviar a la presó? Perdré prestigi a les xarxes socials? L'altre ja no és algú a qui cal ajudar sinó algú que fa nosa i cal evitar perquè ve a complicar-me la vida. En aquest model la prioritat se centra en el propi benestar, i no s'està disposat –bàsicament per covardia– a acceptar cap conseqüència a causa de l'altre. És com si ens haguéssim cansat del deure de tenir presents els altres i per això augmenten les fugides en accidents de trànsit. Tanmateix una societat que no és capaç de proporcionar a la ciutadania raons profundes per no fugir, per respectar-se entre si, no aconseguirà –per més lleis sancionadores que aprovi– resoldre el problema dels conductors que s'escapen. Fugir o no fugir? La qüestió no és gens banal, perquè més enllà que hi ha en joc la vida de moltes persones, també hi ha en joc, com recordava Sòcrates, la nostra pròpia humanitat.