Gaspar Hernàndez: "La meditació s'hauria d'ensenyar a les escoles"

La Umiko és una dona espiritual que ha viscut tres anys en un monestir budista, que coneix molt bé les teràpies alternatives. Per què escull un locutor escèptic?

Ella creu que les paraules poden curar, per això tria un locutor, perquè creu que li pot anar bé el fet que sigui expert en la paraula. De fet, la teoria en què implícitament se sustenta la Umiko l'afirma un científic japonès, Masaro Emoto. Ell afirma que les paraules, el to i la vibració de la veu modifiquen l'estructura mol·lecular de l'aigua, i com que som aigua ens canvia l'estructura mol·lecular. De fet, Emoto fa un experiment curiós: diu que si tu agafes dos pots d'arròs i durant un mes insultes un pot d'arròs i a l'altre no li dius res, el pot que insultes es fa malbé i es podreix. És increïble, però ell ho fa. Això que si parlem a una planta la planta creix més maca sembla friqui però tal vegada és cert.

Ella creu que és possible un miracle?

L'objectiu de la Umiko és curar-se, però ella és conscient que ni tot depèn d'ella ni tampoc és cert que res no depèn d'ella. Umiko creu que si tu penses que tot depèn de tu, això t'estressa i és contraproduent per a la curació. I si penses que res depèn de tu ho deixes estar i llences la tovallola. Per la Umiko hi ha una part important que és l'anomenat "efecte placebo", que és que si tu creus que et pots curar hi ha més possibilitats que et curis.

Per què has triat que estigui malalta de càncer i no d'una altra malaltia, o que la protagonista provi de superar algun trauma? No creus que pot ser polèmic?

Bé, de fet el que haig de dir primer de tot és que és una novel·la, ficció. Una història. No he volgut fer un assaig, ni un article, ni un pamflet. La novel·la té molts matisos. Tot i això està basada en un cas real: jo vaig conèixer una dona com la Umiko i d'aquí surt la idea d'escriure-la. Però també és important insistir que estem parlant de literatura.

Amb la novel·la no has buscat que els lectors comencin a creure en les teràpies alternatives?

No, l'objectiu no és fer proselitisme, sinó escriure, ras i curt, una història. Una novel·la que convidi a la reflexió. I que en alguns moments, si pot ser, diverteixi una mica; que atrapi perquè no se sap com acabarà. Ara bé, com a periodista vull ser honest i vull parlar del que sé, i de l'àmbit de les teràpies alternatives ara mateix en puc dir algunes coses.

L'objectiu de la Umiko és curar-se. Però l'objectiu de les anomenades teràpies alternatives és curar o aprendre a viure millor?

Quan diem teràpies alternatives voldria fer un matís: l'acupuntura o l'homeopatia sí que busquen curar, però la resta de noms que apareixen al llibre, que impliquen més una filosofia de vida, jo en diria el "món new age". En general, les teràpies alternatives sí que tenen com a objectiu bàsic viure millor, i de retruc si tu vius millor és probable que emmalalteixis menys. Tots sabem que quan estem estressats, per posar un exemple, ens constipem fàcilment.

Però ens costa molt trobar el silenci. La nostra ment no sap treballar d'una manera sana?

Ens costa molt arribar al silenci interior. I des del silenci interior podem connectar amb la consciència de l'ésser. Però de petits no ens ensenyen a calmar la ment, i a veure que no som el que pensem ni sentim: la ment és com un mico, que no para de saltar d'un tema a un altre. Tenim més de 40.000 pensaments diaris. Per això defenso que la meditació s'hauria d'ensenyar a les escoles. És un art, ensinistrar la ment. Quan tens mal de panxa no penses "això sóc jo", sinó que te'n distancies. Amb els pensaments hauria de passar una mica el mateix.

Ai, els mals de panxa! Però tu al llibre inclous una cita de Proust que diu: "Quan emmalaltim és quan ens adonem que estem lligats a una cosa que es diu el nostre cos."

Sí, perquè Descartes va fer mal quan va separar el cos i la ment. Som un tot i una mica la protagonista d'"El silenci" sosté que allò que pensem afecta el nostre cos i allò que sent el nostre cos afecta el nostre pensament.

Hi ha una altra frase del llibre que diu "la perfecció del zen és viure l'instant". Per què és tan important, l'instant?

Perquè tot passa ara i aquí, i la resta són il·lusions de la ment. El futur i la por són una il·lusió de la ment. Llavors el present és l'únic que tens i tota la teva vida viuràs en el present. Això ho he après del mestre budista de "L'ofici de Viure", Ricart Rotllan.

Però viure també és projectar il·lusions en un futur, tenir expectatives…

Perquè la societat ens ha ensenyat que ha de ser així, però no forçosament ho ha de ser. La Umiko, una de les coses que aprèn és a no tenir expectatives, perquè com més grans són les expectatives més grans seran les decepcions. Ella creu que s'ha de viure amb il·lusions, no amb expectatives. Hauríem de relativitzar les coses bones i les dolentes que ens imaginem que passaran: no són reals. L'únic real és el moment present d'ara.

Tu has dit que actualment als gimnasos de Barcelona ja es practica més ioga que aeròbic. A què es deu aquest auge?

Els dos grans contenidors que antigament ens ajudaven a suportar els cops emocionals, l'Església i la família, han anat de baixa; la religió ja no té el pes que tenia abans. Ens sentim més fràgils i sols i ens costa més gestionar les emocions.

Per tant, el ioga, les filosofies orientals, el "new age", han vingut a substituir d'alguna manera la religió?

Sí, però també el futbol, els videojocs, també part de la televisió. Tothom busca esmorteir els cops emocionals com pot. Les xarxes socials d'internet, com ara el Facebook, estimulen la col.laboració els uns amb els altres. Però amb això no vull dir que el Facebook pugui substituir la religió, ni molt menys, eh?

Creus que les teràpies alternatives estan de moda?

Sí, però benvinguda sigui la moda. Si per exemple aquesta moda provoca que es practiqui ioga, que és una eina molt potent de canvi personal, endavant (de tota manera, el ioga no és una teràpia alternativa). Quan passi la moda quedarà molta gent que practicarà ioga, i això pot estar molt bé.

Sé que practiques la meditació Vipassana. També practiques totes les altres teràpies alternatives que apareixen a la novel·la?

No, tan sols he fet cursos i tallers per veure quin pa s'hi dóna, i per parlar-ne a "El silenci".

I creus que totes tenen prou base, són totes igual de sòlides?

No, estarà molt bé quan el Departament de Salut, que pretén regular-les, ho faci, perquè ens permetrà destriar el gra de la palla. Com a consumidors necessitem saber de què ens podem fiar i en qui podem confiar i en qui no. Perquè hi ha farsants, falsos terapeutes, però també hi ha bons professionals.

I si hi ha farsants, com podem distingir la bona autoajuda de la dolenta?

Una cosa és l'autoajuda i l'altra les teràpies alternatives. Pel que fa l'autoajuda, o sigui, llibres, tan sols llibres, jo diria a la gent que primer ha de buscar autors sòlids, amb un bon currículum, com el Luis Rojas Marcos, que és psiquiatra i té un currículum impecable. I després de la trajectòria ens hem de deixar endur per la intuïció. La intuïció és una eina vàlida, que no està prou desenvolupada en la nostra societat.

I t'atreviries a mullar-te i dir-me algun dels autors que consideres que venen fum?

[Pausa llarga]. Prefereixo no dir noms per un motiu. I és que els que jo considero que no tenen qualitat no surten esmentats mai ni a "L'ofici de viure" ni a la novel·la. Prefereixo parlar dels que tenen rigor. Sí que m'han vingut dos noms al cap, però és la meva opinió i em puc equivocar.

(Continua l'entrevista)