Identifiquen una nova espècie de dinosaure a partir d'un fòssil trobat en una illa d'Anglaterra

Vivia fa més de 100 milions d'anys, pesava com un tigre gros i esbocinava les seves preses amb les enormes urpes de les potes davanteres. És la carta de presentació de l'Invictibellatrix, el nom que han posat els investigadors a aquesta nova espècie de dinosaure que han identificat a partir d'un fòssil localitzat a l'illa de Wight, davant de la costa sud d'Anglaterra.

El mèrit de la troballa l'hem d'anar a buscar molt enrere. El fòssil, una part del crani, el va descobrir fa més d'un segle el paleontòleg aficionat Reginald Walter Tooley al peu d'un penya-segat en aquesta illa plena d'ossos i restes del passat pendents de ser investigades. 

El fragment de crani havia quedat oblidat en un dels calaixos del Museu d'Història Natural. Fins que, fa un parell d'anys, algú s'hi va fixar. I l'estudi del fòssil ha estat d'enorme valor, perquè ha permès identificar la nova espècie i posar llum a uns enigmàtics dinosaures carnívors que havien plantejat, fins ara, moltes preguntes als científics.

L'"Invictibellatrix amberina", com l'han batejat els investigadors, és una espècie primerenca dels megaraptors, dinosaures bípedes i carnívors del cretaci. Es tracta ni més ni menys del primer megaraptor que s'ha trobat a Europa, i contribueix a explicar com es va estendre aquest grup arreu del món.

Caçadors àgils i letals

Els megaraptors "tenen el cap relativament petit i esvelt, però uns braços llargs i robustos amb unes urpes enormes a les mans, així com un esquelet molt lleuger", ha explicat Cassius Morrison, investigador i autor principal de l'estudi publicat a la revista Royal Society Open Science.

Invictibellatrix significa "guerrera invencible", un nom fet a mida. I és que malgrat ser un dels megaraptors més petits, d'entre tres i cinc metres de llargada i metre i mig d'alçada, era un gran caçador.

Mentre que altres megaraptors el doble de grans s'atipaven a base de dinosaures, l'Invictibellatrix s'espavilava amb preses més petites. En les seves urpes corbades de fins a un pam de llargada hi sucumbien llangardaixos, mamífers i fins i tot alguna cria de dinosaure mal custodiada. Els investigadors creuen que podria haver exercit una funció semblant a la de les hienes actuals.

Els megaraptors, de fet, caçaven d'una manera oposada a la dels grans depredadors com l'arxiconegut "Tyrannosaurus rex". El tiranosaure feia servir el seu cap gros i robust, les dents enormes i una força de mossegada extraordinària per matar les preses, però tenia uns braços diminuts que li servien de ben poc per caçar. Res a veure amb els megaraptors.

Aquests van evolucionar, segons explica Morrison, fins a convertir-se en depredadors dominants a l'Amèrica del Sud, Austràlia i l'Antàrtida. I es van erigir en "les reines governants". D'altra banda, els tiranosaures es van convertir en els "reis tirans" d'Amèrica del Nord i Àsia.

Els científics intenten desentrellar la història evolutiva dels megaraptors, que es podrien haver originat a Àsia abans de migrar a través d'Europa cap a l'Àfrica. Fins ara, aquesta hipòtesi no disposava de proves fòssils que l'avalessin, perquè no es coneixia cap megaraptor a Europa.

Posteriorment, haurien fet cap a l'Amèrica del Sud, on van prosperar fins que l'impacte d'un asteroide, fa 66 milions d'anys, va condemnar els dinosaures a l'extinció.

Aquestes troballes contribueixen a desvelar l'evolució d'un dels grups de teròpodes més misteriosos.

Ho afirma Charlie Scherer, coautor de l'estudi. I és que els megaraptors són els més desconeguts entre els grans dinosaures carnívors, ja que se n'han trobat pocs fòssils.

I quin se'ns cruspiria abans si convisqués amb humans?

Tot i que el Tyrannosaurus pot semblar més imponent que l'Invictibellatrix, els investigadors assenyalen que, si una persona fos transportada al passat, l'Invictibellatrix podria representar un perill més gran.

"Probablement seríem massa petits perquè el "Tyrannosaurus rex" ens considerés una presa que valgués la pena, ateses les seves dimensions enormes i l'energia que necessitaria per capturar-nos", ha explicat Cassius Morrison.

L'autor principal de l'estudi conclou: "En canvi, tindríem la mida perfecta per a un animal més petit com l'Invictibellatrix, ja que pesem aproximadament entre una quarta part i un terç del seu pes, de manera que seríem un àpat abundant i consistent, no pas un simple aperitiu".