Iris, Jolanta o Jasmin: les altres Maricarmen símbols de la lluita pel dret a l'habitatge al món
Maricarmen Abascal, la dona de 87 anys que el 23 de setembre va ser desnonada del seu pis a Madrid i que ha mort aquest dimecres, s'ha convertit en un símbol de la lluita pel dret a l'habitatge arreu de l'Estat.
La seva mort també ha tingut ressò a la premsa internacional, on també la reconeixen com a símbol i emblema. Però més enllà de Maricarmen Abascal, a Espanya cada any hi ha milers de desnonaments.
Segons dades del Consell General del Poder Judicial, el 2025 n'hi va haver més de 25.500, uns 2.100 cada mes. Entre el gener i el març del 2026 es van practicar 4.005 llançaments judicials a Espanya, uns 44 al dia, segons la mateixa font.
Què ha fet, doncs, que el desnonament de Maricarmen Abascal –i no un altre– s'hagi convertit en símbol?
Del cas concret al símbol d'una lluita
Que un cas es converteixi en símbol d'una lluita es pot explicar a partir de molts factors. Pel portaveu del Sindicat de Llogateres, Enric Aragonès, però, n'hi ha un de clau: "La lluita sostinguda en el temps i una organització al darrere".
Encara que pugui semblar que casos com el de Maricarmen Abascal o el de la Casa Orsola són conflictes que comencen i de cop hi ha una gran mobilització, Aragonès recorda que "la lluita de la Maricarmen va començar fa set anys, i el de la Casa Orsola, tres i mig".
I posa èmfasi en el fet que "al darrere hi ha una feina jurídica, d'estratègia sindical i de moltes aliances".
Tot i això, diu, "també cal tenir en compte factors imprevisibles o elements que en un context determinat són la gota que fa vessar el got". Es refereix a casos com la pujada del preu del metro a Xile o la protesta contra la tala d'uns arbres a Turquia que va derivar en enfrontaments entre la policia i manifestants laïcistes a Istanbul. "Són el detonant d'una acumulació", afegeix Aragonès.
"El risc del símbol és que la gent es pensi que només es tracta del cas de la Maricarmen", remarca el portaveu del Sindicat de Llogateres, per qui es tracta de tot el contrari: aprofitar per parlar d'altres lluites i posar un programa sobre la taula.
En el cas de la Casa Orsola, recorda, també es va parlar de racisme immobiliari i de la vaga de lloguers. El que demostra que hi hagi persones que esdevenen símbols arreu del món és que es tracta d'un problema global.
Les altres Maricarmen, símbols d'un problema global
Per bé que cada història personal té les seves casuístiques, semblances i diferències, hi ha diverses persones al món que també han esdevingut un símbol en la lluita per la defensa del dret a l'habitatge, un problema global cada vegada més estès a diferents països.
Per això, diverses persones arreu del món han esdevingut símbols.
Iris Canada, San Francisco
És el cas que més recorda el de Maricarmen Abascal. Iris Canada va viure més de 50 anys al mateix apartament i va ser desnonada el febrer del 2017 quan en feia 100, en un moment de plena crisi per l'habitatge i la gentrificació a San Francisco.
Un mes després del desnonament, el març del 2017, va morir arran d'un greu empitjorament de salut, després d'haver perdut la batalla judicial.
Es va convertir en un símbol de la crisi de l'habitatge i l'expulsió de residents de llarga durada. També va atraure l'atenció internacional de diversos mitjans.
Jolanta Brzeska, Polònia
Llogatera, activista i cofundadora de l'Associació de Llogaters de Varsòvia, Jolanta Brzeska es va oposar a la "reprivatització" dels edificis de Varsòvia, un procés pel qual molts edificis residencials públics van passar a mans privades. Això va provocar augments dràstics del preu dels lloguers i l'expulsió massiva de veïns.
El març del 2011 es va trobar el seu cos calcinat en una zona boscosa als afores de la ciutat. En un primer moment es van apuntar com a possibles causes el suïcidi, l'assassinat o un accident. Diversos activistes assenyalen que Brzeska investigava els vincles criminals de certs promotors immobiliaris, i apunten que això l'hauria portat a la mort.
Després de la seva mort, el seu rostre i el seu nom es van convertir en una icona del moviment de defensa dels llogaters. El 2021, l'Ajuntament de Varsòvia la va nomenar pòstumament Ciutadana d'Honor de la ciutat. Cada març, durant els actes d'homenatges, se sent el crit "No ens podreu cremar a tots".
Jasmin Stone, Londres
Jasmin Stone va ser la cara més visible de les conegudes com a mares del FocusE15, un dels episodis de resistència civil i activisme pel dret a l'habitatge més coneguts de Londres. El seu lema era "Habitatge social, no neteja social".
La campanya Focus E15 naixia el 2013. L'Ajuntament de Newham –del partit Laborista–, a Londres, havia retallat el finançament d'un alberg social situat a Stratford que acollia joves sense llar, especialment mares solteres vulnerables.
Quan la trentena de mares afectades van demanar ajuda a les institucions, se'ls va informar que, a causa de les retallades en les ajudes a l'habitatge i de la falta de pisos assequibles a Londres, haurien d'acceptar allotjament de lloguer privat a llocs allunyats com Manchester, Hastings o Birmingham si volien ser reallotjades.
Davant la pressió mediàtica i veïnal, l'Ajuntament de Newham va retirar l'ordre d'expulsió i va acceptar reallotjar la majoria de les mares dins el mateix districte o a Londres. El grup continua actiu i ajuda altres persones.
Irene Grootboom, Sud-àfrica
Irene Grootboom va ser una activista sud-africana pels drets de l'habitatge coneguda sobretot per la seva victòria històrica davant el Tribunal Constitucional l'any 2000.
La sentència va establir que el govern no havia complert la seva obligació de proporcionar un habitatge alternatiu adequat als 900 residents –on ella també vivia– de l'assentament informal de Wallacedene, a Kraaifontein, a Ciutat del Cap. La majoria vivien en una situació de pobresa extrema, sense aigua ni electricitat.
El tribunal va considerar que el cas no es podia analitzar només des del punt de vista del dret a la propietat, sinó que també calia tenir en compte els drets socials.
Irene Grootboom va morir el 2008 sense haver rebut mai la casa de protecció oficial que l'Estat li havia de concedir.
Awaab Ishak, Manchester
Awaab Ishak acabava de fer dos anys quan va morir per problemes respiratoris. Era el desembre del 2020 i la família tenia clar quina era la causa: les deplorables condicions de la casa on vivien, a Manchester.
Dos anys després, una investigadora forense els donava la raó i atribuïa la mort del nen a les humitats i la floridura que hi havia a l'apartament, d'una sola habitació.
El seu cas va provocar una forta mobilització i va donar lloc a la coneguda com a llei Awaab, que obliga els propietaris socials a actuar davant habitatges insalubres. Anys després, però, aquesta llei continua sent insuficient, segons denuncien alguns residents.
Josep Torrent, Barcelona
Torrent va ser la cara visible de la Casa Orsola. Aquest professor de matemàtiques feia 23 anys que vivia a la finca quan es va quedar sense contracte perquè Lioness Inversores, un grup inversor, va comprar l'edifici i no va renovar els contractes de lloguer per convertir la finca en pisos de temporada de luxe.
La Casa Orsola, a l'esquerra de l'Eixample, es va convertir en tot un símbol de resistència després d'una forta campanya de sensibilització que va culminar en grans manifestacions a la ciutat.
Finalment, l'Ajuntament de Barcelona i la fundació social Hàbitat3 van arribar a un acord per comprar l'edifici per 9,2 milions d'euros a través d'una fórmula social col·laborativa.
Rosemarie Fliess, Berlín
El cas de Rosemarie Fliess, una pensionista de 67 anys amb una discapacitat mental greu, va commoure l'opinió pública de Berlín després de morir en un refugi d'emergència l'abril del 2013. Feia només dos dies que havia estat desnonada del seu pis.
El seu cas es va convertir en un símbol de la lluita contra la gentrificació i la desprotecció social i va desencadenar nombroses manifestacions a la ciutat per denunciar la inhumanitat de tot el procés. Va ser el detonant de les mobilitzacions que van tenir per lema "Els desnonaments maten".
Aristotelis Chantzis, Atenes
Milers de persones van sortir als carrers d'Atenes a finals de juny en suport d'Aristotelis Chantzis, un membre de la comunitat autogestionada de Prosfygika (casa dels refugiats), un conjunt d'habitatges ocupats on viuen unes quatre-centes persones.
Aquest febrer, Chantzis va començar una vaga de fam indefinida contra el pla de desallotjament i reurbanització del barri. Després de 140 dies de vaga de fam, va haver de ser hospitalitzat.
Chantzis va aconseguir una victòria: que s'aturessin els plans de desallotjament. El seu cas es va convertir en un referent de la resistència contra el desplaçament i la reurbanització d'una comunitat d'habitatge autogestionat i un símbol de la resistència popular d'Atenes.
Olga Matute, l'Hospitalet de Llobregat
Olga Matute, una dona de 54 anys amb dues filles –una de les quals encara és menor d'edat–, es va suïcidar el 7 de setembre, cinc mesos després de ser desnonada del pis on havia viscut durant 20 anys. Les entitats han acusat l'Ajuntament, els governs i els jutjats del que per ells és un "assassinat indirecte".
Segons Cristian Jiménez, portaveu de l'Associació de Veïns i Veïnes Som Santa Eulàlia, l'Olga havia comprat un pis feia uns vint anys, però va començar a tenir problemes per pagar la hipoteca després de separar-se, perdre la feina i no rebre la manutenció de les filles.
Va arribar a un acord amb el Banc Sabadell, amb qui tenia la hipoteca, perquè l'entitat es quedés el pis i ella hi pogués continuar vivint a canvi d'un lloguer social. Segons el portaveu veïnal, aquest acord es va mantenir fins que l'habitatge va ser venut a Promontoria Coliseum Real Estate, un fons d'inversió que poc després va engegar el procés de desnonament.
Les manifestacions recents han portat com a eslògan "Per l'Olga i la Maricarmen".
Recupera el programa del "30 minuts" dedicat a aquest tema: "Habitatge, dret o negoci":