"Ja no valen les queixes: les restriccions extraordinàries de flota d'arrossegament són urgents"

Francesc Sardà i Amills, exprofessor d'Investigació del CSIC de Barcelona

En tots aquells recursos de la natura en què es toca fons, el causant n'és l'home. Des dels anys 60 --i, concretament, en el context de la pesca a Catalunya-- els científics ja anaven advertint de la futura davallada de la pesquera i recomanant solucions per fer-hi front. Dos organismes estatals: l'Institut Espanyol d'Oceanografia i el Consell Superior d'Investigacions Científiques (aquest últim també des de les seves seus a Catalunya) porten desenes d'anys fent investigacions a nivell nacional i internacional, publicant informes i avaluant poblacions per adequar la captura pesquera a la producció màxima sostenible de peix a la nostra mar. L'objectiu sempre és dimensionar les flotes en funció del recurs de què disposen perquè aquest, mitjançant el seu creixement i reproducció, mantingui uns marges de sostenibilitat en el temps.

Això només ho poden fer científics i tècnics experts en pesqueres. És cert que l'Estat ha posat més èmfasi en controlar les pesqueries del mar del Nord, el Canadà, Sud-àfrica o el Sàhara que les mediterrànies. Parlem de més de 50 anys enrere, per tant, no és estrany que ara ja toquem fons. Era aleshores quan es podia salvar el sector i els recursos. Ara ja és tard.

També s'havia advertit que com més es tardés més dura seria la davallada i les possibles conseqüències i solucions. Si realment volem salvar la pesquera (que no el pescador, que és qui depèn d'ella), s'han de prendre decisions dràstiques i urgents com les que promou la Comunitat Europea per la Mediterrània. Hi ha hagut temps, advertències i responsables, com són l'administració i el mateix sector mitjançant els seus representants, els quals s'han fet durant anys els desentesos davant de l'evidència científica. És curiosa la paradoxa què l'Estat paga investigacions científiques per a després no tenir-les en compte o no aplicar-les.

La pesca ha tocat fons a la Mediterrània i, com indiquen tots els models, caldrà passar per restriccions extraordinàries de flota, com més aviat millor. Com més es trigui a aplicar i ampliar mesures restrictives en horaris, nombre i potència de les embarcacions, llum de malla de les xarxes, vedes, àrees protegides, etc., més aviat desapareixeran els pescadors, com ja està passant des de l'any 2000, en què s'ha vist la flota reduïda a la meitat. Tot i això, aquesta reducció de flota davant d'un recurs controlat, hauria de fer pujar la captura dels vaixells que resten. Tanmateix, això no s'ha donat i les captures es mantenen enfonsades, una demostració palpable que a les poblacions encara els falta molt per recuperar-se.

Demanar apaivagar les mesures imposades per la CE representa allargar l'agonia del sector dins d'un procés inevitable i condemnar el sector a la seva desaparició a més llarg termini i de manera més profunda. Ja no valen les mateixes queixes, tàctiques de protesta i arguments de sempre (que són precisament els que ens han dut fins aquí). No es pot esperar més per fer alguna cosa diferent i dràstica si volem que el sector sobrevisqui després de passar per un "decreixement" inevitable i aconsellable. A més, per les seves condicions de treball, la modalitat d'arrossegament serà la que més sacrificis haurà de fer, si volem sortir d'aquest atzucac. Si econòmicament i socialment això representa un daltabaix, l'administració, com a principal responsable, hauria de buscar-hi les solucions. Per sostenir el que queda del sector pesquer, aquesta reestructuració s'ha de gestionar amb la màxima urgència i determinació per oferir al recurs l'oportunitat de recuperar-se mínimament i amb seguretat durant els pròxims anys.