Jo no hauré mort, faré vacances: 27 anys sense l'Ovidi

Aquest dijous ha fet vint-i-set anys que va morir Ovidi Montllor, cantant, actor, rapsode, poeta, extraordinària personalitat artística. El 4 de febrer hauria fet vuitanta anys aquest geni nascut a Alcoi, la capital de la comarca de l'Alcoià, però que sempre deia que se sentia de tot arreu on el deixessin cantar una estona.

Va morir molt jove, devorat per un cruel càncer d'esòfag i també per l'ostracisme a què el van sotmetre durant els últims anys de la seva vida.

No podia gravar discos nous, no el deixaven, però ell necessitava continuar cantant, es va reinventar com un extraordinari relator dels més grans poetes i escriptors catalans.

Era una de les punxes del cercle virtuós que formaven els fabulosos valencians Raimon, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Ovidi Montllor. La Nova Cançó li va donar l'empenta que necessitava i ell es va fer a si mateix, amb un micròfon, un grapat de cançons memorables com "La fera ferotge" i "La cançó de les balances", i després també "A la vida", "Perquè vull" i "Coral romput".

I "Homenatge a Teresa", esclar, potser la millor de totes. I "Faré vacances", que parla de la mort, del final, de l'adeu, però també de la vida, de la felicitat, dels amics.

"Una fera ferotge", també al cinema

Ovidi va cantar a l'Olympia de París, va fer-se actor i va deixar un grapat de bones pel·lícules, dues d'elles són dues obres mestres: "Furtivos", de José Luis Borau, i "Amanece que no es poco", de José Luis Cuerda.

Però també va treballar amb Imanol Uribe, Eloy de la Iglesia, Jordi Cadena, Antoni Ribas, Josep Maria Forn, Francesc Betriu i el seu estimat Carles Mira, valencià com un altre estimat, Joan Monleón, amb qui formaven un duet còmic impressionant.

Va ser Biscúter, company inseparable de Pepe Carvalho, va viure tota mena d'aventures i decepcions, i va formar amb Toti Soler el que sens dubte va ser un dels duets creatius i interpretatius més fèrtils, inspirats i preciosos de la cançó catalana de sempre.