Junqueras oficialitza que vol ser candidat: què hi ha darrere la decisió del president d'ERC

La conferència d'Oriol Junqueras a l'Auditori tenia aires de retorn. De retorn al Junqueras més genuí, el del professor universitari que fa anys va entrar en política, sense faristols ni papers.

Però també de retorn a l'Esquerra que parla més del país que no pas del partit, després de gairebé un any d'un congrés traumàtic.

El motiu era anunciar que Junqueras vol tornar a ser candidat a la presidència de la Generalitat a les pròximes eleccions catalanes.

Ha estat un acte amb la fórmula de les ocasions especials: els principals càrrecs del partit, el president Aragonès i la majoria dels que van ser consellers al seu govern, convidats d'altres formacions i del món econòmic i social i un escenari presidit pels nous colors d'Esquerra, amb el lema "Una nova ambició nacional", la seva firma i una senyera i una estelada. 

Junqueras defensa una entesa nacional a favor de la democràcia. També una renovada aposta per la independència i un estat propi.

"Si nosaltres no som d'un estat i no disposem de totes les eines de les quals disposen els estats, sempre estarem subjectes a les arbitrarietats que puguin imposar els governs espanyols", ha dit davant de més de 600 persones.

El president d'Esquerra creu que la independència és la millor garantia que els assoliments de l'autogovern, com pot ser un nou finançament singular, no tenen marxa enrere:

"Pot ser que alguns creguin que, un cop satisfeta la qüestió del model de finançament, ja estarà. Estic convençut que s'equivoquen." 

Tornar a ser candidat és una mena de justícia reparativa que ningú li negarà a Junqueras. Una ambició legítima.

Anunciar-ho posa pressió al govern espanyol, però alhora fa evident que, sense l'amnistia, ni Esquerra ni Junts tindran interès a fer caure el govern que defensa l'amnistia i que, potser, pot tornar a aprovar un indult per la malversació si els tribunals li posen traves.

Un cercle d'interessos creuats on Junqueras, i també Carles Puigdemont, s'hi juguen interessos polítics i alhora personals. Pels que creuen que cal un canvi de lideratges, és una trampa que manté els partits independentistes en el marc autonòmic.

El pas endavant de Junqueras és una manera de reconnectar amb la militància i fixar un horitzó de futur, "una nova ambició nacional".

Però també una manera de no supeditar-se al calendari que li marquin els jutges que fins ara li han negat l'amnistia. El principal obstacle perquè es pugui presentar a unes eleccions és la seva inhabilitació.

Va ser jutjat, indultat i amnistiat del delicte de desobediència, però no del de malversació. Això li manté una inhabilitació que li impedeix ocupar càrrecs públics o presentar-se a unes eleccions fins al juliol del 2031.

Ferides i cicatrius

Junqueras confia que el camí li quedi lliure en pocs mesos, quan el Tribunal Constitucional es pronunciï i, per tant, pugui presentar-se a les eleccions al Parlament previstes per al 2028. 

El suport del partit per ser el candidat va quedar clar el desembre del 2024, quan Junqueras va guanyar el congrés per seguir com a president del partit.

Una victòria, però, a la segona volta i amb un 52% dels suports. Les ferides s'han curat, però han quedat cicatrius marcades i la majoria dels que el van qüestionar obertament avui no són a la direcció.

Alguns, com Pere Aragonès o Marta Rovira, han deixat la política, i rivals com Xavier Godàs es van autoimposar sortir dels focus fins que la direcció actual passi per les urnes de les pròximes eleccions previstes, que són les municipals del 2027.

La realitat, però, és que fins i tot els seus rivals van reconèixer durant el congrés que Junqueras era el millor cap de llista possible i van proposar-li repetir però deixant la presidència del partit.

Ara que Junqueras fa el pas, alguns dels seus rivals al congrés creuen que és bo que torni a passar per les urnes. És la manera, pensen, de completar un cicle amb l'aval o no dels votants.

Només unes eleccions amb normalitat

Un dels arguments que Junqueras exhibeix és que des que va arribar a la presidència d'Esquerra el 2011, només a les eleccions del 2012 va poder ser candidat amb normalitat.

La seva primera oportunitat el va convertir en cap de l'oposició a un govern d'Artur Mas a qui, des de fora, va donar suport.

Les eleccions del 2015 van ser les de Junts pel Sí, la marca electoral conjunta entre Convergència i Unió i Esquerra, on el cap de llista no va ser ni Mas ni Junqueras, sinó Raül Romeva.

Passat el referèndum de l'1 d'octubre, amb l'autogovern suspès per aplicació de l'article 155, les següents eleccions ja van ser el desembre de 2017 amb Junqueras com a candidat, però des de la presó.

El 2021, ja condemnat, no va poder ser candidat i el cap de llista va ser Pere Aragonès, que a més acabaria sent investit president de la Generalitat.

Si Puigdemont fa el mateix pas que Junqueras, tornarem a la imatge del 2017, quan tots dos van competir en les eleccions convocades sota el 155, un des de Brussel·les i l'altre des de la presó.

Aquestes eleccions les va guanyar Ciutadans, però després de diversos intents fallits van portar a investir Quim Torra com a president, amb el suport d'Esquerra.

Des de l'exili, sense haver estat jutjat ni, per tant, inhabilitat, Puigdemont sí que s'ha pogut presentar a les últimes eleccions, però no amb la normalitat política de tornar a ser a Catalunya.

Veurem si Junts també accelera la resolució d'aquest interrogant davant un escenari que les enquestes no auguren fàcil: l'extrema dreta convencent cada vegada més votants desencantats i un Salvador Illa president sense rivals clars als plens del Parlament.