La bellesa de la imperfecció: cantants que desafinen per emocionar, a "El celobert"

Vivim en una època en què tot es pot afinar. L'autotune ha afavorit l'accés a la música i les plataformes musicals converteixen la veu en una línia recta que no tremola. No obstant això, hi ha artistes que han decidit --o han necessitat-- saltar-se aquestes normes.  

El programa de música "El celobert", en què el líder d'Els Pets es trasllada als micròfons radiofònics, fa un homenatge a aquesta necessitat indispensable. Aquí no es tracta de burla, sinó d'afirmació: desafinar pot ser una forma d'humanitat, autenticitat i expressió. I el capítol recupera aquells cantants que desafinen, s'apropien de la imperfecció i la fan seva amb interpretacions memorables. 

 

Pau Riba: la llibertat d'una veu impossible 

El llistat comença amb Pau Riba i la seva "Cançó 7a en colors", un exemple radical d'experimentació i alliberament vocal. Riba mai va voler ajustar-se a l'academicisme d'Els Setze Jutges i potser per això es va convertir en un dels grans renovadors de la música catalana. 

El seu desafinament és, en realitat, un crit de llibertat despentinat, inconformista i poètic. L'artista i escriptor no desafina, obre esquerdes perquè entri la llum. 

 

Les dissonàncies de Bob Dylan & Johnny Cash i la tendresa de The Velvet Underground 

També veiem desfilar altres formes de desafinar: des de la difuminació embriagada de Bob Dylan i Johnny Cash a "Girl from the north country", fins a la ingenuïtat tendra de Moe Tucker, la cantant i bateria de The Velvet Underground, a "After hours", una veu que sembla feta per veure com cau la tarda en un dormitori de Brooklyn. 

Corre el rumor que la gravació de la cançó de Dylan i Cash va estar marcada pel brandi, i això es nota en l'absència d'harmonies. 

 

Neil Young, Van Morrison i The Rolling Stones, o desafiar des de dins del sistema 

En aquesta línia, trobem un cantant que mai s'ha caracteritzat per la qualitat vocal: Neil Young, que a "Mellow my mind" es permet deixar-se anar més del compte. O també Van Morrison, que a "Blue money" incorpora una segona veu femenina que no acaba de trobar el to, però sí una certa màgia i una irreverència entranyable. 

The Rolling Stones tampoc hi podien faltar, amb "Ruby Tuesday", un tema en què el cantant es defensa i els cors no ho fan tant. Però entre la dissonància hi ha una sensació de comunitat que funciona com anell al dit. 

 

Violent Femmes, Pavement, The Slits i The Moldy Peaches: desafinar com a actitud 

La desobediència tonal no és només un efecte col·lateral, sinó sovint una elecció deliberada. Violent Femmes, amb "Kiss off"; Pavement i l'autosaboteig que és "Stereo"; The Slits amb "I heard it through the grapevine"; o The Moldy Peaches i l'innocent "Country fair" ho demostren: no pretenen cantar bé, sinó que escoltem el que tenen a dir. 

En un món en el qual encara es qüestiona el paper de les dones al rock, val la pena destacar The Slits, un símbol d'empoderament femení dels 70 per a qui desafinar gairebé esdevenia un gest polític. Tots ells són grups que fan que entenguem que la ràbia, la ironia o la tristesa no sempre poden embolcallar-se en melodies cristal·lines i excel·lents. 

 

Syd Barrett i la fragilitat feta so 

El cas d'aquesta figura, tràgica i alhora fascinant, ens remet a "If it's in you", una cançó en què Syd Barrett desafina en un sentit literal i existencial. La seva veu, malmesa per l'excés d'LSD, ressona com un eco trencat que ens parla des d'un altre món. I en el fons, això és l'art: trobar bellesa en el que trontolla. 

 

Desafinar per amor, edat o context: Florence Foster Jenkins, Barbara Mason i The Lovin' Spoonful 

"El celobert" no oblida noms com Florence Foster Jenkins, convertida gairebé en llegenda còmica per la seva absoluta incapacitat d'afinar "Queen of the night's aria". Però rere la paròdia hi ha una veritat colpidora: Jenkins estimava la música amb una passió més gran que molts intèrprets perfectes, i l'art, abans que res, és un acte d'amor.  

En aquesta mateixa línia d'ingenuïtat encantadora, hi trobem Barbara Mason, amb una afinació dubtosa que fa encara més naïf el seu "Yes, I'm ready", i The Lovin' Spoonful, que amb "Pricilla milionaria" ens regalen una peça marcada per la seva pròpia caiguda en desgràcia dins la indústria. 

Com aquests, molts altres artistes s'han atrevit a traspassar la frontera entre el que és correcte i el que no. La por, el desig, el record o la pena són emocions difícils d'afinar.  

Perquè desafinar, en definitiva, és una forma de sinceritat i, potser per això, aquestes cançons resisteixen al pas del temps, perquè no volen lluir-se, sinó compartir. L'episodi d'"El celobert" és tot un regal per a qui estima la música com un lloc viu, no com una vitrina.