La Conferència de Glasgow vista per dins. Com és ser a la COP26?

Quan escric aquesta crònica, és dimecres i fa quatre dies que ha començat formalment el que s'anomena la Conferència de les Parts, en la seva vint-i-sisena edició o, abreviat, COP26, i ja porto fets quatre tests d'antígens, un cada dia des de la meva habitació. Cal escanejar-ne els resultats i enviar-los a la sanitat britànica perquè et deixin entrar. I també m'he fet, jo mateix, una PCR. Tinc el nas que ja comença a acostumar-se que el burxin ben endins.

Aquest procediment diari l'estem fent unes 30.000 mil persones, que són el nombre aproximat d'acreditats per a aquesta conferència. Dilluns hi havia les principals autoritats del món, entre les quals, el president dels EUA, Joe Biden; el primer ministre de l'Índia, Narendra Modi, i el príncep de Gal·les. La cua a l'entrada va ser impressionant, sota el fred i el vent de Glasgow (per sort, no plovia). L'organització va demanar disculpes als participants per l'espera que, en alguns casos, va ser de dues hores per poder entrar.

La imatge curiosa de dilluns va ser que mentre els delegats i delegades i els diversos participants feien cua, a la finestra d'un hotel hi havia una nena amb un cartell fet per ella que deia: "Save our planet", "Salveu el nostre planeta".

La seguretat d'aquestes conferències és molt estricta i al mateix temps molt flexible. L'espai d'aquestes conferències és una zona franca, una àrea que no pertany a la jurisdicció del país on es desenvolupa, sinó que està regida per l'autoritat de les Nacions Unides. A dins no s'hi veu cap policia ni militar, només la seguretat d'oficials vestits de color blau i amb l'anagrama de les Nacions Unides. Són els cascos blaus del clima. Provenen de diversos països del món, de fora del Regne Unit. He parlat amb un parell d'ells i m'han dit que aquesta conferència és de les més nombroses que han vist mai, i també de les que tenen més delegats de diversos països, però també molts observadors acreditats i moltíssima premsa. El que és clar és que aquesta COP26 desperta moltíssima expectació.

Un cop a dins, pots tenir trobades inesperades. Pels passadissos, que semblen la Rambla de Barcelona un diumenge d'estiu, pots trobar-te el president Macron, o d'altres mandataris, que es veuen venir amb tot un estol de càmeres al voltant, o "simples" ministres o caps de països més variats que només es noten perquè van envoltats de persones molt mudades i amatents al seu pas.

Jo he estat en altres reunions internacionals, a la COP de Marràqueix, la següent després que s'aprovés l'Acord de París, que ja va comptar amb prou països signants perquè es pogués ratificar, i aquesta, que és la primera des de la seva entrada en vigor, en la qual s'han sentit molts discursos realment compromesos al més alt nivell a fer coses concretes i d'abast transformador al més alt nivell internacional.

S'ha parlat molt del Protocol de Kyoto, que era més vinculant i més exigent, però la realitat és que va ser un protocol que mai van subscriure la majoria de països del món, i que mai va comptar amb un compromís dels que més gasos d'efecte hivernacle emeten.

Aquesta vegada, amb un acord més obert, més voluntariós i aparentment menys exigent, i en un entorn en què el temps s'està sentint amb virulència i estrepitosament a molts indrets del planeta, sembla que s'estiguin arremangant per fer canvis concrets.

Potser peco d'optimista, però jo em dedico a pronosticar el futur, en aquesta ocasió sense mapes i només mirant els senyals que m'arriben del meu voltant i la meva experiència, però penso que d'aquesta COP26 en parlarem força, per bé, en el futur.