La dona invisible

La van trobar morta, momificada, al seu pis del barri del Cabanyal, a València. Feia 4 anys que havia deixat de respirar, però en feia molts més que havia mort per tots els que l'envoltaven. Si m'esforço a imaginar-me un exemple de soledat, no aconsegueixo inventar-me'n cap de més contundent que el cas de l'Amparo.

Finestres tancades, persianes abaixades i el dia a dia passant sense que ningú pregunti per ella. Així, durant uns 48 mesos. Ni la roba estesa després de més de mil dies va alarmar cap veí. Netejant un pati interior, algú va veure les cames de la dona estirada a la cuina i l'absència es va transformar en presència dramàtica.

És un senyal d'una de les vergonyes de la societat actual. És la paradoxa del segle XXI, com més informats estem del món més incomunicats estem a l'escala de veïns. Feu la prova i pregunteu a pares o avis si coneixien els seus veïns fa tres o quatre dècades, i preguntem-nos si sabem moltes coses dels que ens envolten.

Hem aconseguit saber que hi ha hagut fa uns minuts un terratrèmol sense víctimes a Indonèsia, però no sabem si el veí de la porta del costat ha perdut la feina perquè no sabem ni si treballa. No ens importa, perquè la nostra realitat enfoca altres punts i ignora les persones amb qui compartim ascensor o despeses comunes.

Aquesta situació és doblement difícil d'empassar per una persona gran a qui hem canviat les regles del joc. Els hem expulsat de la convivència. L'altra paradoxa és que com que l'Amparo tenia diners al compte corrent, va pagar religiosament sense que ni Déu la trobés a faltar. La primera alarma hauria estat deixar de pagar el llum, l'aigua o qualsevol despesa ordinària.

Els veïns la van imaginar a l'Argentina simplement perquè allà havia passat un temps. Ningú es va molestar a comprovar el rumor fins que algú va descobrir les cames de la dona estirada a la cuina i es va desfer el misteri que mai va mantenir ningú en tensió perquè l'Amparo feia anys que era invisible.