La Lliga Àrab, per fi

La Lliga Àrab demanant una força de pacificació a Síria. La Lliga Àrab anunciant que enviarà ajuda material (o sigui, armes) a l'oposició a Bashar al-Assad. La Lliga Àrab exigint un autòcrata que dimiteixi. La Lliga Àrab avalant i participant en els bombardejos contra un altre dictador, Gaddafi… Si fa un any li haguessin preguntat a qualsevol observador sobre el paper de la Lliga Àrab hagués respost que era un dels organismes regionals més inútils i inoperants del món. La primavera àrab però l'ha ressuscitat fins al punt que per primer cop a la seva història se la comença a escoltar amb atenció.

La necessitat d'un organisme àrab
Segles de desavinences, guerres i conflictes han portat els estats a crear organismes regionals o mundials que els portin a cooperar, a integrar-se econòmicament, a ajudar-se en cas de necessitat i sobretot a no enfrontar-se militarment. Al marge de l'ONU, a nivell continental s'han creat la UE, la Unió Africana (UA), Mercosur i la Unasur, la Lliga Àrab, l'ASEAN, etc. De totes elles, la Lliga Àrab era potser la més ineficaç, ja que ni tan sols treballava seriosament per una cooperació econòmica més gran entre la seva vintena de membres.

En el món de les relacions internacionals, s'admet, s'entén i es demana que els països d'una regió s'ocupin dels problemes greus que hi puguin sorgir. Són els qui més s'hi juguen, els més legitimats per fer-ho, els qui poden patir més les conseqüències, els qui més han de conèixer i entendre els problemes dels veïns i, per últim, també perquè tindrien l'obligació i la responsabilitat moral d'actuar. El raonament acaba sent tan simple com que si el veí de la casa del costat té una greu fuita d'aigua, millor que l'ajudis abans que t'inundi a tu i s'ofegui ell.

Els precedents d'intervencions a Europa i Àfrica
Els casos més evidents per la UE són les guerres de l'antiga Iugoslàvia on a ningú li va estranyar que els europeus (ni que sigui a vegades amb més pena que glòria i amb l'indispensable ajuda del germà nord-americà) s'impliquessin amb tropes i avions en les guerres de Bòsnia i de Kosovo. Era un problema europeu i la solució havia de ser europea.
La mateixa música se sent molt a l'Àfrica; problemes africans, solucions africanes. D'aquí que la Unió Africana (UA) hagi estat implicada (també amb més pena que glòria però implicada al cap i a la fi) en missions de pau a Darfur, Somàlia, Burundi o les Comoros on directament una força de la UA va envair l'arxipèlag i va derrocar el general colpista de torn el 2008.

Raons per dècades d'inoperància àrab
Al món àrab, però, les coses funcionaven de forma diferent i l'organisme que havia de vetllar pel "bé comú" simplement no actuava. Durant dècades, la Lliga Àrab ha estat un espectador dels diversos drames de la seva regió. Només s'unien quan davant tenien Israel, però si la casa del veí es cremava, ells s'ho miraven i deixaven que se n'ocupessin les potencies mentores occidentals.

Era un comportament que anava molt bé a les elits locals, perquè no s'embrutaven ni assumien riscos i a les occidentals perquè podien fer i desfer a milers de quilòmetres en nom de la defensa dels seus interessos. Els grans perjudicats, esclar, eren les opinions dels ciutadans de carrer i els pobles que vivien directament les crisis del moment i la inacció de l'òrgan regional que teòricament havia d'ajudar.

La primavera àrab i el renaixement de la Lliga
Arran de la primavera àrab tot aquest plantejament ha canviat. Ni Occident té el valor, ni l'ambició, ni la prepotència d'anar i dictar les solucions als àrabs, ni els dirigents àrabs (vells i nous) poden seguir de braços plegats si volen sobreviure i legitimar-se davant la població. El canvi d'època i la gravetat de les crisis de Síria i Líbia no els ha deixat més remei que assumir la seva responsabilitat davant la història i la regió. Un nou comportament que li comporta (i comportarà) moltes obligacions i maldecaps, però que li està guanyant un inèdit reconeixement internacional.

A més, aquesta nova faceta de la Lliga Àrab conté elements intrínsecs interessants. Primer, el lideratge: porta la batuta l'emirat de Qatar, la nova potència emergent i efectiva de la regió capaç d'aglutinar visions oposades, de pagar el que faci falta i de mobilitzar recursos i voluntats polítiques. Segon, la cohabitació inèdita dels seus membres: a l'interior de l'organisme s'asseuen i pacten països amb sistemes tan diferents com l'Aràbia Saudita o Tunísia i veiem la paradoxa d'escoltar la monarquia saudita demanar democràcia i drets humans a Síria. Tercer, l'enemic comú: el règim d'Al-Assad té la desgràcia o la virtut de ser un aliat d'Iran que és la potència més temuda pel món àrab, especialment pels països del golf Pèrsic. És a dir, a la gran majoria dels seus membres els hi va bé la caiguda del règim xiïta sirià. I quart, les contradiccions: tothom lloa la nova dinàmica de la Lliga Àrab però ningú s'atreveix a demanar-li que es fixi amb Bahrain o el Iemen, les línies vermelles dels Saüd.

Síria, la prova de foc per a la nova Lliga Àrab
A mesura que la crisi siriana s'enquista i la repressió de Bashar al-Assad s'intensifica, a la Lliga Àrab se li acaben les cartes. Primer va ser una condemna de la violència, després un trencament parcial de les relacions diplomàtiques i sancions comercials, després l'enviament d'una polèmica missió d'observadors que no va aconseguir frenar la violència, després l'expulsió d'ambaixadors, i finalment aquest diumenge, la idea d'una força internacional d'interposició de l'ONU (que per força seria majoritàriament àrab), i "l'obertura de canals de comunicació amb l'oposició síria per proveir-la de tot tipus de suport polític i financer" (és a dir, donar-li reconeixement, diners, suport logístic, armes…).

És evident que la Lliga Àrab cada cop s'implica més i més profundament en la guerra civil i molt probablement ho seguirà fent. Fins a on ho farà és la gran pregunta. Però en algun moment algú li pot recordar el precedent europeu de Kosovo, on es va bombardejar un territori sense el paraigua legal de l'ONU però amb el convenciment moral i legítim d'estar fent el correcte pel futur de la regió. També algú pot rescatar els recents debats a l'ONU sobre el concepte "responsabilitat de protegir", el cos de normes i consells que des de les Nacions Unides i diverses ONGs es donen davant el fracàs de la comunitat internacional per aturar genocidis, crims de guerra o contra la humanitat. Crims, aquests últims, com els que veiem cada dia a Síria i que s'han convertit en la prova de foc per comprovar la determinació real d'aquesta nova Lliga Àrab.

Si alguna cosa positiva té de moment el conflicte a Síria és el nou paper proactiu de la Lliga Àrab. Un organisme que comença a guanyar pes i una mínima respectabilitat i a qui per primer cop se li pot aplicar aquella frase que sovint es diu de l'ONU o de la UE: són organitzacions molt defectuoses, però si no hi fossin, s'haurien d'inventar.