La lluita per reconèixer l'apartheid de gènere, quatre anys després del retorn dels talibans

El 15 d'agost del 2021 era un dia com qualsevol altre per a la presentadora dels informatius de la Radiotelevisió pública de l'Afganistan (RTA), Khadija Amin. Com cada matí, es va dirigir als estudis, es va maquillar, va presentar els informatius i va sortir a fer un rodatge per a un reportatge. Quan es va acabar el rodatge i tornava cap als estudis de televisió, el seu cap li va trucar: "Khadija, no pots tornar, els talibans estan entrant a Kabul i no podem córrer aquest risc per a tu." 

Des d'aquell moment, la vida de la Khadija va canviar completament. "No hauria pensat mai que ho podria perdre tot tan ràpidament", explica ara des de Madrid, on viu exiliada des de fa quatre anys, en declaracions al 324.cat. 

Pocs dies després d'aquell 15 d'agost, un talibà ocupava el seient de la Khadija com a presentadora. Ella va començar a rebre amenaces de mort i es va haver d'exiliar. 

Des d'aquell agost d'ara fa quatre anys, la vida de les dones a l'Afganistan no ha fet res més que empitjorar. Les dones tenen prohibit ensenyar la cara o parlar en veu alta en públic, cantar, rebre l'educació secundària, treballar o sortir soles de casa. 

Són algunes de les més de 30 lleis que el Ministeri per a la Propagació de la Virtut i la Prevenció del Vici ha incorporat durant aquests quatre anys del retorn dels talibans al poder. Unes prohibicions que han convertit l'Afganistan en "una presó per a les dones", segons defineix la mateixa Amin. 

"La vida de les dones no fa res més que empitjorar, ja han tret tots els drets fonamentals de les dones", lamenta Amin. Les afectacions, però, ja es poden entreveure fins i tot a llarg termini. 

"Ens preocupa que d'aquí uns anys no tindrem metgesses ni ginecòlogues, perquè les dones no poden estudiar, quan l'Afganistan és un dels països amb una taxa més alta de mortalitat materna", explica Amin, mentre recorda que els homes no poden tractar les dones. "Què passarà amb les dones?", es pregunta la periodista. 

Khadija Amin ha continuat la seva tasca com a periodista des de l'exili. Totes aquestes limitacions de drets han fet que empitjori dràsticament la salut mental de les dones i les nenes, assegura Amin. 

 "Moltes dones, com que no veuen sortida a la situació, intenten suïcidar-se." 

Davant la impossibilitat de continuar els estudis, explica Amin, algunes nenes de 12 i 13 anys a qui ha entrevistat, quan acaben l'educació primària, intenten vestir-se de nen o suspendre els exàmens per repetir curs i així poder continuar anant a classe. 

La lluita per reconèixer l'apartheid de gènere

L'ONU treballa per modificar la llista de crims contra la humanitat i, entre d'altres, que s'hi inclogui l'apartheid de gènere: la supremacia dels homes envers les dones. 

Aquesta és la definició d'apartheid que es fa l'Estatut de Roma, que des del 2002 ho tipifica com un crim contra la humanitat: "Actes inhumans comesos en el context d'un règim institucionalitzat d'opressió i dominació sistemàtiques per part d'un grup racial sobre qualsevol altre grup o grups racials i comesos amb la intenció de mantenir aquest règim."

La persecució per raó de gènere ja està recollida a l'Estatut de Roma, que regula l'acció del Tribunal Penal Internacional. Però l'apartheid va molt més enllà. 

Per recollir casos de víctimes d'apartheid de gènere, el Tribunal Penal Internacional treballa conjuntament amb entitats com la Fundació Internacional Baltasar Garzón o la catalana People Help. L'Afganistan és el cas més flagrant d'aquest apartheid de gènere. 

De fet, a finals de l'any passat, el govern d'Espanya, juntament amb els governs de Xile, Costa Rica, França, Luxemburg i Mèxic, van presentar una remissió de la situació a l'Afganistan davant la Fiscalia del Tribunal Penal Internacional (TPI), considerant el greu deteriorament de la situació dels drets humans, especialment per a les dones i les nenes.

Si bé els canvis en el dia a dia de les dones afganeses no seran "immediats" si es reconeix l'apartheid de gènere, per l'advocada de People Help, Sílvia Sala, "serà un delicte, per tant es podrà perseguir els governs i les persones que els han comès, se'ls podrà perseguir i jutjar per aquest fet, cosa que ara mateix no es pot fer". Això, diu, "promouria la possibilitat de tenir justícia internacional per aquest fet", un buit actual en el dret internacional. 

Mentrestant, però, hi ha algunes escletxes de resistència, com classes clandestines o classes en línia per a dones i nenes. 

"És necessari que l'apartheid de gènere sigui reconegut per pressionar els talibans i perquè se'ls porti al Tribunal Penal Internacional", remarca la periodista Khadija Amin: "Sabem que és una mica lent, però no perdrem l'esperança."