La Sala Flyhard: 15 anys cultivant èxits teatrals des d'una "capsa de llumins"

La Sala Flyhard fa bona aquella dita que diu que "al pot petit hi ha la bona confitura". Amb 42 butaques, és una de les més petites de Barcelona. 

Va néixer fa quinze anys com una companyia teatral liderada per Jordi Casanovas i aviat es va constituir com a productora teatral i també sala d'exhibició.

On ara hi ha el teatre, al carrer Alpens de Barcelona, a principis del segle XX hi havia l'hort de la casa del costat, on encara viu la propietària. 

I des dels seus inicis, els de la Flyhard també "cultiven" muntatges amb una línia molt clara, com explica Clara Cols, que és una de les fundadores i, juntament amb Sergio Matamala, codirectora de la Flyhard:

Fem obres inèdites de teatre de text català contemporani que parlen d'avui a través d'un teatre que ens interpel·la molt directament.

Al llarg de quinze anys han programat, exhibit i produït una seixantena de muntatges. Entre ells, alguns grans èxits de la cartellera que després han saltat a sales més grans o han guanyat premis importants.

Muntatges que també han servit per descobrir veus noves que han esdevingut referents com Marta Buchaca, Guillem Clua, Daniel J. Meyer o Pau Coya. Títols com "Litus", "Smiley, una història d'amor", "A.k.a", "Sàpiens", "Ovelles", o la "Nit del peix kiwi".

Cinc treballadors

Amb una estructura mínima de cinc persones fixes --dos directors artístics i socis, un responsable de gires, un cap de sala i responsable de llums i una persona de comunicació-- compta amb un pressupost anual de 600.000 euros. D'aquests, uns 120.000 són ajuts públics i la resta provenen de la taquilla i la gira dels espectacles. 

Normalment, programen 5 produccions noves cada temporada --reben unes 100 propostes per any-- a més de 6 espectacles d'anys anteriors, que tenen de gira. Sergio Matamala explica l'objectiu que persegueixen:

Volem que gent amb molta creativitat pugui venir a donar forma a la seva idea, obra, direcció, de manera lliure, sabent que té una gent al darrere que com a productors li estem posant tota la bastida. 

Un dels aspectes importants de la Flyhard són les gires dels seus espectacles, que s'han d'adaptar sovint a escenaris més grans que el seu, cosa que no és difícil que passi. 

Un teatre, dos espais

Les escenografies i el material dels muntatges els guarden a uns magatzems situats uns metres més amunt al mateix carrer on tenen el teatre. Allà també hi ha els camerinos dels actors. 

Això provoca situacions com aquesta que descriuen els seus responsables: "Quan l'obra està a punt de començar, el cap de sala escriu un whatsapp als intèrprets avisant-los que tothom està a sala i que ja poden baixar". I aleshores els actors fan el recorregut pel carrer Alpens i els saluden els veïns, que ja hi estan acostumats". 

Tot i la petita mida de la sala, que ells defineixen com "una capsa de llumins", asseguren que han pogut crear escenografies espectaculars: des d'un cotxe encastat, a un jacuzzi en construcció o milers de sales d'estar o habitacions. 

En aquest punt, reivindiquen que hi hauria d'haver uns premis que reconeguessin els professionals de les sales de proximitat.

Per això, de la mancança n'han fet virtut, com explica Sergio Matamala:

És una sala per a espectadors valents. A diferència de les sales grans, aquí tens els actors a dos centímetres, de manera que ets a dins de l'obra, t'exigeix estar concentrat i atent.

Els responsables de la Flyhard miren el futur amb optimisme i mantenint-se fidels a la seva essència. És a dir: apostar pel risc, als bons textos, aproximar-se a l'anhelat públic jove i seguir sent impuls de la dramatúrgia catalana contemporània. 

Aquests són els 5 èxits més destacats de la Flyhard en els seus 15 anys d'història:

"Litus", de Marta Buchaca (2012)

Una comèdia agredolça, amb tocs de thriller sobre l'amistat, l'amor i la mort. I que va portar sobre l'escenari noms com els de David Verdaguer, Anna Alarcón, Sara Espígul  o Borja Espinosa. De la Flyhard va fer el salt al Teatre Lliure.

"Smiley, una història d'amor", de Guillem Clua (2012)

La història d'amor entre el Bruno i l'Àlex, dos homes completament diferents que es coneixen per un malentès. Estrenada a la Flyhard amb direcció del mateix Clua, la peça va acabar convertint-se en tot un fenomen. 

Ha estat traduïda a desenes de llengües i produïda amb gran èxit a països com Xile, Uruguai, Austràlia o Singapur. I el 2022, fins i tot, se'n va estrenar una sèrie a Netflix. 

"A.K.A. (Also Know As), de Daniel J. Meyer (2018)

La descoberta d'Albert Salazar en el paper d'un adolescent adoptat que se sent fora de lloc i que va merèixer premis tan destacats com el Max, els Butaca o els de la Crítica. L'obra va fer el salt a altres teatres com el Poliorama o el Teatre Lliure i també va fer temporada Madrid.

"Ovelles", de Yago Alonso i Carmen Marfà (2022)

Tres germans han de prendre la decisió de què fer amb una insòlita herència. "Ovelles" reflexiona, en clau d'humor, sobre la frustració d'una generació molt marcada per la crisi. De com fer front a la decepció i de la permanent necessitat de reinventar-nos. S'ha pogut tornar a veure a la Sala Texas, aquesta temporada passada, revalidant el seu èxit.

"Cavallet de mar o el peix invisible", de Pau Coya (2023)

Multipremiada en diversos certàmens, reflexiona sobre l'embaràs adolescent no desitjat d'un noi i la visibilització de la no-cisheteronormativitat.