Dimarts, a partir de les 22.05
La Setmana de les Dones, "Sense ficció" estrena "I diem prou!" i "De què es queixen les dones?"
"I diem prou!" #ViolènciaSexualTV3
A Catalunya, es denuncien 7 agressions o abusos sexuals al dia. Un cada tres hores. Unes xifres contundents que amaguen, però, una realitat encara més oculta, ja que només es denuncien entre un 8% i un 10% dels casos
"Ens ha passat, en més o menys grau, a totes", assegura una de les dones que participa en el documental. A mi, potser a tu, a la teva veïna, a la teva amiga, mare o cosina perquè, "que no t'ho hagin dit, no vol dir que no els hagi passat".
"I diem prou!", dirigit per Laia Mestre i Sara Segarra, vol posar sobre la taula aquesta xacra tan estesa a través del testimoni de cinc víctimes, ara supervivents, que parlen a la càmera sense tabús i sense amagar-se.
El documental vol evidenciar el fet que, al contrari del que es diu des de l'imaginari col·lectiu, en la majoria dels casos els agressors estan més a prop del que pensem. "A nosaltres se'ns ha explicat que les situacions de violència sexual tenen molt a veure amb el que ens pot passar en l'espai públic, per part d'un desconegut i on s'utilitza molta violència física", explica Alba Alfageme, psicòloga especialista en violències masclistes, "però la realitat és que més del 80% de les agressions sexuals que pateixen les dones, les pateixen per part de persones de l'entorn de confiança i en llocs que considerem segurs". I l'arma que s'utilitza no és la força, sinó la confiança.
"No t'esperes que una persona del teu voltant et faci això. I quan ho fa, et trontolla tot", explica la Valèria, violada fa uns anys per un amic seu. "I després venen els qüestionaments, i pensar per què havies de ser allà, per què hi havies anat, què li havies dit que li donés peu a fer això, per què t'havies begut dues cerveses?". Un qüestionament que també es troben a l'entorn, que moltes vegades creu abans l'agressor que a la víctima: "És molt difícil assimilar que els teus companys de feina o que els teus amics o que els teus germans són violadors o han violat". Un fet que, en molts casos, dificulta a les dones parlar-ne o arribar a denunciar-ho.
"La violència institucional és real"
"La violència sexual es continua denunciant en una taxa baixíssima, perquè la violència institucional a les comissaries i als jutjats és real", explica Maria Sellés, una de les coordinadores de l'Associació d'Ajuda a Dones Agredides Sexualment (AADAS). Ho corrobora Sònia Ricondo, advocada especialista en violències masclistes que assegura que, tot i els passos endavant que han fet moltes institucions, és una cosa que continua passant. Les denunciants reben sovint preguntes desagradables i extremadament personals, que no tenen a veure amb l'agressió que s'està investigant. L'equip del programa ha pogut parlar amb una desena de noies, algunes de les quals expliquen el seu cas per telèfon.
"Els agressors són homes"
El documental també posa el focus sobre els agressors, que no són "quatre monstres". Tal com explica Antonio Andrés Pueyo, catedràtic de Psicologia de la UB: "Els agressors sexuals son bàsicament homes. Joves, adolescents, de mitjana edat, grans, de totes les ètnies, de totes les cultures, no és un fenomen propi de cap grup social i, per tant és molt difícil trobar un perfil que no sigui aquest: ser home i poca cosa més", i on el factor de risc més important són les creences de l'agressor. "Les actituds de l'agressor, el que ell creu que és tolerable, just, legítim. I esclar, en el món de les agressions o els abusos sexuals, el masclisme hi té un espai privilegiat".
El David, educador social, ho veu cada dia al mòdul d'agressors sexuals del Centre Penitenciari de Quatre Camins: "La majoria és gent del dia a dia, la gent que tenim al costat, que agafa el metro amb nosaltres. És gent que en diríem ‘normal'. I qualsevol de nosaltres, dels que ara estan mirant aquest programa, pot cometre un delicte sexual. Pel fet de ser homes, l'educació que hem rebut ja és un clima que pot afavorir molt tot això". I és que, en definitiva, es tracta d'un problema estructural.
De víctimes a supervivents
"Que aquelles dones que històricament havien estat assenyalades com a dones no vàlides, com a dones que estaven col·lapsades, es converteixin en dones referents, és absolutament indispensable", explica la psicòloga Alba Alfageme. I aquest també és un dels objectius d'aquest documental: trencar amb l'estigma, la vergonya de la violació i veure com les supervivents trenquen el silenci assenyalant els seus agressors i serveixen de referent a altres dones que han passat per situacions similars.
Fitxa tècnica
Direcció: Laia Mestre Sopeña i Sara Segarra Vidal
Imatge i muntatge: Josep Maria Porta Palau
Producció: Neus Mas Jiménez
"I diem prou!" és una producció de TV3 elaborada per l'equip del "Sense ficció".
"De què es queixen les dones?" #SostresDeVidre
El març del 2007 es va aprovar la llei per la igualtat efectiva de dones i homes, segons la qual "el principi d'igualtat de tracte entre dones i homes suposa l'absència de qualsevol discriminació, directa o indirecta, per raó de sexe". D'això en fa 15 anys, i el documental de Laia Mestre i Mireia Pigrau es pregunta: com estem ara? Vivim ja en una igualtat real? I ho respon amb xifres objectives i també a través de casos particulars.
"De què es queixen les dones?", segueix Blanca Manchón, sis vegades campiona del món de windsurf, que explica què li va passar quan va decidir parar entre competicions per ser mare. Lydia Peters, exmodel de talles grans, parla de la pressió estètica sobre un cos que va més enllà del cànon de la talla 38. Amb la Conchi es recorren els carrers de Bellvitge a les 4 de la matinada, de camí a la feina, i es veurà quines precaucions pren. Amb un grup d'estudiants de batxillerat d'un institut de Barcelona es revisaran els llibres de text i es preguntarà: on són les dones?
On són les dones, també, als teatres o als museus? Només hi surten com a muses o nus? Com se senten les actrius i les directores? Les programen o les ignoren? Amb un grup de nenes i nens de 3 a 5 anys s'observa a partir de quina edat els més petits ja assumeixen els rols de gènere, que continuen rebent a través de la publicitat, les joguines o els contes. El documental analitza també on són les dones a les cúpules de poder, al poder judicial i als consells d'administració de l'Ibex-35, en què es veu que la bretxa salarial continua existint, també en els càrrecs directius.
El programa visita un supermercat per comprovar si les dones continuen pagant més per alguns productes d'higiene, només pel fet d'estar dirigits al sector femení: la coneguda "taxa rosa". I també parla de l'assetjament a les xarxes socials amb "youtubers" i "influencers", i veurà com, amb diferents estratègies, continuen denunciant el masclisme de la societat en què vivim.
Fitxa tècnica
Direcció: Laia Mestre i Mireia Pigrau
Imatge i muntatge: Josep Maria Porta
Producció: Ruth Llòria i Joan Carles Villacreces
Grafisme: Marta Barbal, Anna Maria Piñol i Xavi Sindreu
#SenseFiccióTV3