La vulnerabilitat de Billie Eilish a "Això no és una cançó"

La cançó i la música com a interrogant. No com a afirmació, ni com a rotunditat. Tampoc com a hit per ballar o com a manifest d'orgull. "What was I made for?" (2023), de Billie Eilish per a la pel·lícula "Barbie", és una pregunta. I quina pregunta! És la gran pregunta: per què soc aquí? Quin és el sentit de la meva existència? 

Al capítol que li dedica "Això no és una cançó", Ramon Gener no només n'analitza la música: hi entra com qui obre una porta sigil·losament i es troba amb una cambra plena de silenci i fragilitat. "What was I made for?" no es crida, no es defensa, no s'imposa; es murmura. I en aquest murmuri hi ha una força que no busca destacar, sinó ressonar. 

 

Billie Eilish: una veu que no necessita cridar 

La veu de la jove cantant nord-americana s'ha convertit en un estil en si mateix. Suau, amb un fil d'aire gairebé imperceptible que crea un atmosfera íntima única, és allò que els experts anomenen breathy o whispery voice. Ramon Gener explica com funciona la veu per cantar d'aquesta manera: 

"Les cordes vocals aprofiten l'aire que passa, s'ajunten i vibren produint el so. Però quan es canta de manera airejada, les cordes no acaben de tancar i pel mig s'escapa l'aire produint aquest efecte." 

Inclús recorda que, abans, airejar la veu es considerava un defecte. Però puntualitza que "potser és precisament això el que busca Billie Eilish: que soni com si estigués a punt de trencar-se".  

Perquè més enllà de la tècnica, aquest xiuxiueig construït --o potser descobert-- per Billie Eilish és una decisió artística que trenca patrons. No canta per demostrar res, canta per compartir un estat vital, per traduir una emoció interna que no vol conquerir l'altre, sinó apropar-se a ell. "What was I made for?" és una cançó que no vol una resposta, més aviat vol companyia.  

 

Mostrar la feblesa, no disfressar-la 

Quan interpreta aquesta balada en directe, com va fer a la cerimònia dels Oscars --on va guanyar el premi a millor cançó original i es va convertir en la persona més jove en aconseguir dues estatuetes daurades, amb 22 anys--, la cantant abaixa un to respecte a la versió original. 

En un món ple de veus que volen arribar fins a l'última fila del teatre, Billie Eilish canta com si estigués asseguda al teu costat. El famós mi sobreagut de la cançó no mostra exhibicionisme. En directe, l'evita i canta un re sobreagut sense contemplacions ni excuses. Perquè aquesta decisió, com ella, és tota una declaració de principis: la veritat per sobre de la perfecció. Sense forçar. Sense fingir. Sense amagar-se.  

És per aquest motiu que és una icona generacional. No pel volum, sinó pel valor de mostrar-se sense cuirasses. Així explica Ramon Gener per què Billie Eilish fa aquest canvi: 

"Billie Eilish es queda tan tranquil·la abaixant un to perquè és tal com raja. Per això es converteix en un referent: perquè no té por de demostrar la seva feblesa i mostrar-se tal com és." 

 

Entre la Barbie perfecta i la humanitat 

A la pel·lícula dirigida per Greta Gerwig --que només va aconseguir un Oscar justament per aquesta cançó--, "What was I made for?" serveix com a eix emocional: en un món de plàstic, brillant, rosa i aparentment perfecte, la cançó és l'ànima que tremola, es qüestiona i dubta. 

És aquell indici que recorda a Barbie i a l'espectador que ser una persona real no significa tenir totes les respostes i que és això, precisament, el que ens fa ser humans.  

Com ja vam veure al capítol dedicat a "Back to black" d'Amy Winehouse, el programa connecta cantants aparentment molt diferents a través de fils invisibles. En aquest cas, tracta la vulnerabilitat convertida en art.  

Si Winehouse encarnava el dolor romàntic més salvatge i destructiu, Eilish mostra el vessant més introspectiu. Totes dues comparteixen la necessitat de dir: "Això és el que sento. I no ho entenc o em fa mal, però ho canto i així puc continuar endavant." 

 

"What was I made for?" no es pot explicar, però sí sentir 

"What was I made for?" no és una gran balada èpica, perquè no explota ni culmina, sinó que es dilueix i s'acaba sense que te n'adonis. Com quan vas a la nevera i no recordes què hi anaves a buscar. Com una pensada que se t'escapa abans de poder formular-la.  

Però un cop l'has escoltada, es queda dins teu, com una pregunta que no sabies que tenies. I potser, com diu Gener, això és el que fa gran una cançó: aquella que no ens explica la vida, però ens ajuda a escoltar-la i entendre-la.