"La xocolata del lloro", "afluixar la mosca" i altres dites: què volen dir i quin n'és l'origen

Expressions com "la xocolata del lloro", "ser un somiatruites" o "bufar i fer ampolles" són dites populars que ens permeten definir una situació concreta de manera molt sintètica i afegint-hi connotacions iròniques o simbòliques.

Això les converteix en unes eines molt útils que formen una part important del patrimoni lingüístic d'una llengua, i en català, amenaçat per la pressió del castellà i de l'anglès, és una part que està en regressió.

El filòleg i lingüista Víctor Pàmies fa dècades que es dedica a recopilar refranys, proverbis, frases fetes i dites de tota mena en català, i ha trobat centenars de milers de referències, que penja a la web Paremiologia catalana comparada digital, PCCD.

La paremiologia és la disciplina lingüística que estudia tota aquesta varietat de formes del llenguatge que tenen la funció de transmetre coneixement popular entre generacions. 

10 dites vives i amb orígens curiosos

Pàmies proposa una llista de 10 dites en català que encara són vigents i que considera més remarcables, també per com s'han originat. Són aquestes:

1. "La xocolata del lloro" 

   Significa fer un estalvi insignificant, i sembla que prové dels indians catalans que tornaven d'Amèrica enriquits i que per demostrar-ho oferien xocolata (llavors un luxe molt car) a les visites i també al lloro de la casa, i que quan econòmicament anaven pitjor, estalviaven no donant-n'hi a l'animal. 

2. "Anar amb una sabata i una espardenya"

   Significa anar de qualsevol manera, i l'haurien originat els pagesos pobres que, quan se'ls feien malbé les espardenyes o les sabates, en portaven una de cada.

3. "El més calent és a l'aigüera"

   Es diu quan tot està per fer i no hi ha res a punt, i figuradament vol dir que els fogons encara no s'han encès i que, per tant, el menjar encara trigarà a estar preparat.

4. "Perdre el fil"

   Vol dir distreure's, no seguir el sentit d'un discurs, i té l'origen en el món grec, en el fil que Ariadna va donar a Teseu perquè pogués sortir del laberint del Minotaure després de matar-lo.

5. "Plorar com una Magdalena"

   Es diu d'una persona molt ploranera, i no té res a veure amb aquest pastisset, sinó amb un personatge molt present als evangelis bíblics, Maria Magdalena.

6. "Afluixar la mosca"

   Significa pagar amb desgana, i hi ha diverses versions d'origen: una moneda antiga de Barcelona decorada amb dibuixos que semblaven mosques, o la idea que quan tens una mosca agafada a dins de la mà, si la deixes anar ja no la pots tornar a capturar.

7. "Anar gat"

   Significa anar begut o borratxo, i fa referència a un tipus de bota de vi feta de cuir, que s'anomenava "gat" perquè la forma recordava aquest animal.

8. "Fer la murga"

   Molestar algú o fer-se pesat, sovint fent soroll. Sembla que etimològicament seria una paraula derivada de "música", i hauria quedat com a sinònim de so desagradable i molest.

9. "Al peu de la lletra"

   Explicar o escriure alguna cosa respectant la versió original, i prové directament de l'expressió llatina "ad pedem litterae", que té el mateix significat i es feia servir a l'edat mitjana.

10. "(Això passarà) la setmana dels tres dijous"

    Vol dir que no passarà mai, perquè les setmanes només en tenen un, de dijous. 

    Podria tenir diversos orígens: la reforma del calendari gregorià el 1582, en què el 4 d'octubre d'aquell any va passar a ser el 15 de manera que aquella setmana hauria tingut 3 dijous diferents; o, més recentment, la novel·la de Jules Verne "La volta al món en 80 dies", en què el protagonista triga 79 dies a fer-la perquè ha anat en direcció a l'Orient, i que n'hauria trigat 81 si hagués anat en sentit contrari. Si el dia 80 hagués estat un dijous, hauria arribat dimecres o divendres, però per a ell també haurien estat dijous en tots dos casos. 

De tota manera, els orígens sovint són incerts i les explicacions que es troben són elaborades a posteriori d'acord amb el significat que se'ls dona.

Afavorir la renovació natural del català

Víctor Pàmies explica que la pressió del castellà i l'anglès comporta que, en la parla quotidiana, sovint fem servir calcs d'aquestes dues llengües o, fins i tot, utilitzem les dites en versió original, és a dir, en els idiomes mateixos en què han nascut, i no fem l'esforç de crear-ne de noves en català. 

Pàmies explica que les generacions de gent més gran encara fan servir força refranys, dites i proverbis, però que les més joves, encara que les puguin haver sentit, no les han arribat a fer seves.

Remarca que això forma part del funcionament natural dels idiomes, en el qual les noves generacions busquen diferenciar-se, i com que ara les principals referències que tenen són en altres llengües, les agafen d'allà:

"El que seria ideal és poder-los donar eines perquè generin expressions noves en català que siguin actuals, que funcionin per a tothom i que estiguin ben fetes."

Destaca el paper que en aquest sentit han tingut les traduccions dels llibres de Tintín o la versió catalana de la sèrie japonesa "Bola de Drac", i confia que hi haurà més casos com aquests que hi ajudaran.

 

Versions diferents en cada idioma

Pàmies recorda que, malgrat tot, hi ha marge per recuperar dites catalanes que han quedat desplaçades per altres de castellanes que signifiquen el mateix, sobretot després de dècades de minorització i arraconament del català durant el franquisme. 

Un exemple és el clàssic "quien va a Sevilla pierde su silla", utilitzat per molts catalanoparlants que no coneixen o no tenen prou presents alternatives com "al cau de la guineu, qui s'aixeca ja no hi seu".

De fet, el més habitual és que cada idioma tingui una dita pròpia per a cada situació o fenomen natural: per exemple, quan plou molt fort, en català diem que plou "a bots i barrals", en castellà que "caen chuzos de punta", en anglès diuen que "plouen gats i gossos" ("cats and dogs") o en francès que "cauen llances" ("tombent des hallebardes").

La cultura popular és un dels àmbits en els quals es canalitzen aquestes expressions, i ha generat peces antològiques com aquesta cançó de La Trinca, "Coses de l'idioma", del 1971, que ironitza sobre les dificultats de traduir-les:

Ja no apareixen refranys nous

De tota manera, Pàmies remarca que aquest àmbit del llenguatge, que rep el nom de "llengua figurada", s'adapta als temps i a les necessitats dels parlants, però que hi ha modalitats que no evolucionen, com els refranys.

Ja no n'apareixen de nous i el motiu és que és un recurs de societats orals i eminentment rurals, i per això la immensa majoria estan relacionats amb la meteorologia i les feines de pagès: "Tots aquests coneixements els transmetíem a través dels refranys. Ara no ens cal, perquè el refranyer no s'ha adaptat ni ha continuat creant peces en aquest àmbit: no n'hi ha de microones, no n'hi ha de rellotges digitals..."

Esforços per evitar que es perdin

Pàmies també ha publicat diversos llibres amb una selecció de les dites i expressions que encara estan en ús, amb la intenció d'evitar que s'acabin perdent.

TV3 va emetre fa anys un programa dedicat en bona part a aquest àmbit del llenguatge, "Caçadors de paraules", en què el periodista Roger de Gràcia voltava pels territoris de parla catalana recollint expressions a peu de carrer: