"L'àtom i nosaltres", una història d'amor i terror

En els anys cinquanta del segle passat l'energia nuclear emergia com la nova gran font de benestar, salut i prosperitat que alimentaria l'esforç industrial d'Occident. Sota el lema tranquil·litzador d'"Àtoms per la pau", els Estats Units van encapçalar l'entusiasme propagandístic pels usos civils de l'àtom, una promesa de futur de què tots els països desenvolupats volien participar. Una nova tecnologia que permetia posicionar-se com a país punter, que omplia els somnis dels joves aspirants a científics i enginyers com un món màgic de possibilitats fascinants.

Qui va inaugurar la primera central va ser el Regne Unit, el primer país del món a posar en marxa un programa nuclear. Tot i que el primer objectiu va ser produir plutoni apte per a l'armament, la producció "neta" d'electricitat no va trigar a erigir-se en el principal atractiu d'aquestes instal·lacions impol·lutes i d'altíssima tecnologia que esdevenien la nineta dels ulls de les companyies elèctriques.

Durant els primers anys --en què es van ocultar a l'opinió pública diversos accidents importants-- l'opinió pública va acompanyar amb alegria els projectes de desenvolupament nuclear, alguns tan desmesurats com el "2000 pel 2000", quan el govern britànic preveia entrar al tercer mil·lenni amb dues mil plantes en funcionament.

El documental recorda aquelles primeres dècades de febre atòmica, però també les primeres grans campanyes d'alarma i protesta que van arribar de Califòrnia el 1974, amb Ralph Nader, advocat i activista antinuclear que va promoure la presa de consciència sobre els riscos de l'energia atòmica.

El projecte de central a Bodega Bay va ser el primer a fracassar per la pressió dels veïns i pescadors de la zona, que havien començat protestant per l'atemptat al paisatge i van acabar atemorits per les conseqüències de la radioactivitat sobre l'entorn.  Des d'aleshores, la polèmica no ha abandonat l'aposta d'indústria i governs per l'àtom, ni tan net ni tan innocu com la propaganda ha volgut presentar-lo. La guerra del petroli, que va multiplicar el preu del principal combustible industrial, va provocar l'expansió de les plantes nuclears, que es presentaven com la salvació per a l'economia de països com França, que va apostar decididament per l'àtom: en un temps rècord es van posar en marxa 58 reactors arreu del territori.

La primera gran resposta popular a l'expansió nuclear, encapçalada per organitzacions ciutadanes, va arribar d'Alemanya Occidental, durant els 70 i els 80. La lluita antinuclear va forjar les bases dels grans moviments ecologistes i mediambientals europeus. Mentre la indústria negava qualsevol possibilitat d'accident nuclear, nombrosos experts presentaven els riscos de l'aposta nuclear a una opinió pública cada cop més esporuguida entre la qual el "Nuclear, no gràcies" guanyava adeptes.

"Què fer en cas d'accident nuclear? Fes un petó als teus fills i digue'ls adeu."

Als Estats Units, l'accident de la central de Three Mile Island, prop de Harrisburg, a l'estat de Pensilvània,  el març del 1979, va donar la raó als activistes. Ni tota la propaganda ni totes les relacions públiques del món, generosament pagades per governs i la indústria nuclear, aconseguirien a partir d'aquell moment tranquil·litzar del tot l'opinió pública. L'energia atòmica, però, podia continuar presentant-se com l'única alternativa raonable per reduir la dependència del petroli. Les centrals nuclears volien esdevenir atraccions turístiques i organitzaven visites obertes al públic, amb autobusos, berenar i fotos de grup.

Però llavors va arribar Txernòbil. L'accident de Txernòbil va posar fi a l'afirmació fins aleshores categòrica que un reactor no podia explotar com una bomba. Sí que podia, i amb quines devastadores conseqüències! Governs i indústria occidentals en van culpar la tecnologia soviètica, però la destrucció causada per l'accident no es podia dissimular i va marcar un després definitiu. Europa tremolava per les possibles conseqüències de la radiació.  Durant els anys 90, el somni nuclear semblava estar al llit de mort. L'expansió de les plantes nuclears es va frenar en sec, algunes van fer fallida i pràcticament es va aturar la construcció de reactors. Alemanya, sota un govern en què havien entrat els Verds, anunciava el progressiu desmantellament de la indústria nuclear, amb la desconnexió definitiva d'aquesta font d'energia el 2022.

I de sobte, un altre gir inesperat de guió. A començaments dels anys 2000, la certesa de l'escalfament global i l'amenaça de la crisi climàtica plantegen una nova urgència: calia reduir immediatament les emissions de carboni per salvar la vida al planeta. Els països desenvolupats --a excepció d'Alemanya-- aturen la desconnexió nuclear. Fins i tot tornen a inaugurar-se centrals, es construeixen reactors nous, se signen acords de cooperació nuclear i s'obren noves centrals arreu del planeta, encara més polides i estilitzades. Però, com diu un dels experts entrevistats al documental:

El millor reactor nuclear, el més segur, és el dibuixat sobre un paper: així que comences a abocar ciment i a soldar acer tot comença a complicar-se.

El dia 11 de març de 2011 un terratrèmol i un tsunami arrasaven la central nuclear de Fukushima, al Japó, i provocaven de nou una immensa destrucció en vides humanes, medi ambient i futur. "Hem de fer el que calgui per evitar que els antinuclears se n'aprofitin", va ser la reacció de la indústria, que tancava files amb els governs per defensar el poder nuclear. El documental, però, nega que estiguem vivint un renaixement de l'energia atòmica: la desconfiança ciutadana, les dificultats per dissenyar reactors realment segurs i l'aparició de les energies sostenibles com la solar i l'eòlica --cada cop més eficients i barates-- fan molt difícil que Occident ensopegui de nou amb la mateixa pedra...

Però avui la mirada dels antics peixos grossos del negoci nuclear s'ha girat cap a l'est, cap a la Xina, l'únic país realment important que continua desenvolupant, construint i fent servir, a tota màquina, reactors nuclears. Què en pensen, els seus ciutadans? Podrà el seu govern --i la indústria implicada-- aguantar les pressions polítiques que tard o d'hora acabaran emergint?

"L'àtom i nosaltres" és un documental dirigit i produït per Vicky Lesley.

Productor executiu: Christopher Hird

Muntatge: Phil Reynolds