Les "motacions" de "caragolar", segons Màrius Serra

L'enigmàrius d'avui ("El caragol que més creu") conté un d'aquells dubtes ortogràfics que fan anar de corcoll: caragol o cargol?

La forma genuïna és caragol, tal com pronuncien de manera inequívoca a Lleida, que són els reis (els reixos?) de les caragolades. El DIEC admet com a forma secundària "cargol" i "carbassa", però la forma principal comença donant la cara: "caragol", "caragolí" i "caragolar"; "carabassa", "carabassó" i "carabassera". I encara, si ho endolcim, topem amb el cas dels caramels, que molts barcelonins pronuncien com si pugessin a festejar, ben acaramel·lats, a la Muntanya Pelada del Carmel. En aquest cas la normativa no accepta cap forma secundària, de manera que el caramel és caramel i prou.

Som a les envistes d'un divendres ministerialment conflictiu, el 21D, i des del catalanisme es parla de plantar-hi cara de diverses maneres: conduint per Barcelona com si els vehicles fossin caragols o transformar els carrers de la ciutat en un carabasserar amb la voluntat de créixer com carabasseres i caragolar els nostres representants (en el sentit de collar, allò que alguns dels interfectes dirien "apretar"). L'únic veritablement cabdal és no fer cap carallotada. Un carallot és un "paio aturat, encantat". No ens ho podem permetre, perquè als carallots sempre els toca el rebre, i només hi ha una cosa pitjor que ser un carallot, i és ser un carallet. Busqueu-ho al diccionari i ja m'ho direu.