Les motacions de "sopars de dur-ho", segons Màrius Serra

En aquesta època de l'any moltes colles d'amics fan els darrers àpats d'estiu, encara entre festes majors i ganes d'allargar les vacances. Tot i que últimament el color groc hi predomina, n'hi ha de tots colors. Són dinars o sopars col·laboratius en els quals cadascun dels comensals porta una vianda per compartir-la amb els altres. Jo, sempre que puc, m'encarrego del vi.

Sovint, a Barcelona, la gent en diu sopars de "joposo". Però aquesta setmana el traductor del rus Miquel Cabal (que ens ha permès llegir en català obres de Dovlàtov, Platónov, Tsvetàieva, Turguénev, entre molts d'altres) proposava una alternativa ben cabal: "sopar (o dinar) de dur-ho". De seguida va obtenir l'aprovació de molts tuitaires, a la qual m'afegeixo xiroi perquè juga homofònicament amb l'expressió dels "sopars de duro" (falòrnies) i alhora descriu l'essència d'un àpat comunitari on cadascú (a)porta alguna cosa.

A més, el missatge de Miquel Cabal ha tingut la virtut d'incitar molts parlants a dir com en diuen en el seu entorn. Destaquen dues denominacions d'origen valencià i una de bagenca: el sopar (o dinar) de pa i porta (que juga amb el topònim Paiporta, a l'Horta), el sopar de cabasset (en aquest cas l'informador és d'Elx) i el de "Sant Mateu, perquè cadascú porta lo seu" (al Bages). En algun cas, havia sentit parlar de "sopar de duc", que juga amb la presumpta abundor que tenen els àpats de la noblesa, però després del fiasco d'Urdangarín, m'afegeixo entusiasta a la cabal proposta de Miquel Cabal: "sopar de dur-ho".