L'imant de Barcelona

Què hauria passat amb Barcelona durant la crisi sense l'empenta turística dels últims anys? La demanda dels visitants ha evitat segurament unes xifres d'atur encara més greus a la capital catalana, però també és cert que alguns sectors han ensumat bitllets i han disparat preus que marginen els que han vist canviar el paisatge del seu carrer de tota la vida.

Ara que fa 25 anys dels Jocs del 92, em ve al cap una imatge preolímpica. Recordo perfectament un passeig amb la família al final de la rambla del Poblenou; superaves unes vies de tren i veies el mar, però ni rastre de turistes. Sorra, aigua i restes de material de tot tipus. Res més.

Aquesta imatge la vaig gravar i, anys després, vaig entendre fàcilment una frase que va fer fortuna: "Deixem d'estar d'esquena al mar". Barcelona va canviar i es va convertir en un imant. Vols barats, oferta gastronòmica, cultural i lúdica als locals i al carrer.

Trenta anys enrere, a l'estiu, a Barcelona, veies arribar autocars de turistes que feien una parada a la Sagrada Família o al centre de Barcelona. Era, però, només un petit parèntesi de la setmana catalana contractada per un grup més vermell que bronzejat. Així, feien una pausa per sortir de la piscina de l'hotel o de la platja triada de la Costa Brava o la Daurada.

Ara el turisme és un fenomen que acompanya els barcelonins tot l'any i que tots han rebut amb la calculadora, uns per fer caixa i els altres per queixar-se dels costos que, de rebot, els impacten. El fenomen dels lloguers turístics ho complica força. La convivència dels que treballen amb els que estan de vacances en un mateix edifici és un repte massa complicat. No és fàcil gestionar el boom però hi ajudarà, segur, si es treballa més i millor per fixar unes regles del joc que limitin els abusos.