L'oceanògrafa que s'ha passat més de 7.000 hores sota el mar

Als anys seixanta, l'oceanògrafa nord-americana Sylvia Earle va ser la primera dona que va viure durant setmanes en un laboratori sota el mar, a les illes Verges, en una missió patrocinada per la NASA.

Aquesta pionera mundial de l'estudi i defensa del mar ha passat més de 7.000 hores observant el fons del oceans, responsables de mantenir la vida sobre el planeta. Li sap greu la poca atenció conservacionista que rep el mar, i se'n sent responsable.

En sis dècades de carrera ha publicat 13 llibres i 200 articles científics. Aquests anys, Earle ha portat una vida d'aventura que, a mesura que avançava la tecnologia, li ha permès submergir-se en punts tan distants com la fossa de les Mariannes, o seguir les balenes en les seves rutes migratòries.

El 2009, Earle va crear la fundació Mission Blue per promoure la creació d'una xarxa de zones marítimes protegides. Avui ja suma 150 "hope spots", els anomenats "llocs d'esperança", indrets del mar que val la pena conservar o regenerar amb el suport de les comunitats locals. Un d'aquests llocs és la badia de San Francisco, a Califòrnia, on viu.

Coetània de grans naturalistes com Jacques Cousteau o l'experta en primats Jane Goodall, Earle ha rebut multitud de premis. Earle ha estat a Barcelona, on la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) l'ha investida doctora honoris causa:

 

Quina és la criatura marina més fascinant que ha vist mai?

Possiblement un dels meus fills... (Riem). Ho dic simbòlicament, perquè tots som criatures del mar. Tots depenem del mar. Em fascinen les meduses, els pops --no al meu plat, al mar-- o els calamars, criatures increïbles, multicolors, que fan, senten i veuen coses que jo no. Però la idea que nosaltres vivim perquè hi ha un mar, que els meus fills i nets són criatures del mar... Això sí que em fascina.

Per què ens ha d'importar el mar?

L'aigua és la clau per a la vida. La Terra està viva gràcies a l'aigua. El món és blau. Sense blau no hi ha verd. Sense aigua no pot viure cap criatura. A Mart no hi ha elefants ni balenes, perquè és l'aigua la que permet la nostra existència. La vida existeix des de fa milers de milions d'anys, i nosaltres, els humans, només hem existit durant els últims milers. I ha estat en els últims 50 anys que hem prosperat a una velocitat sense precedents.

Vostè es va criar davant les aigües de Florida. Li ve d'aquí, la passió pel mar?

La meva passió ve de la curiositat. Tots els nens volen saber, tots es fan preguntes. Però jo he tingut la sort, com la va tenir Jacques Costeau i altres, que durant la meva vida s'ha desenvolupat tecnologia per poder veure el fons del mar --més enllà d'aguantar la respiració--. Tecnologia per estar hores i hores sota la superfície del mar. He anat al mar més profund i n'he tornat. Molt poca gent ha tingut aquest privilegi.

L'anomenen la pionera del mar, la dama dels oceans, heroïna del planeta... Als anys seixanta va dirigir la primera missió sota el mar integrada per un grup de dones que van viure durant setmanes en un laboratori submarí. Què va suposar, per a vostè?

Em va canviar totalment. Pregunta-li com se sent a un astronauta que arriba a l'espai. L'experiència et transforma, de cop ets conscient de la vida d'una altra manera. De la vida al mar, i de la teva pròpia vida. Els peixos ja no eren només una cosa al plat, sinó criatures companyes. Em miraven fixament, són criatures curioses. Els peixos no maten perquè sí. Observar l'harmonia entre les criatures del mar és transformador, malgrat que és un món de menja i que et mengin, però sempre seguint la química de la vida. Veiem els taurons com a depredadores, però cap criatura és més depredadora que els humans.

Vostè ha passat milers d'hores sota l'aigua, en un entorn poc amigable per a l'ésser humà...

Sí, jo volia saber què passava al mar. Vaig sentir els límits d'aguantar la respiració, vaig sentir l'excitació de poder quedar-me més temps sota l'aigua amb les ampolles d'oxigen... He passat milers d'hores sota el mar, però no són res en comparació, per exemple, amb el que ha fet Jane Goodall, concentrada durant anys, dia i nit, en una única espècie, els ximpanzés. Jo he observat els peixos, les llagostes, les gambes, les balenes, els dofins, durant setmanes, però ella ho ha fet durant anys amb criatures terrestres. Això no s'ha pogut fer sota l'aigua. Perquè no ens preocupem de les criatures marines igual que ho fem de les terrestres?

Malgrat que, com dèiem al principi, el mar està lligat a la nostra pròpia supervivència...

El mar governa el clima més que res sobre la Terra. I tot just comencem a despertar-nos a aquesta realitat. Però qui parla en nom del mar?, em pregunto. Per això sento aquesta responsabilitat.

Durant seixanta anys de carrera ha passat d'observar i investigar el fons del mar a lluitar per la seva conservació i protecció...

Sí, he estat testimoni del canvi. El naturalista David Attenborough explica que ell va néixer en l'era de l'holocè, igual que Jane Goodall o jo mateixa. Vam néixer quan la natura vivia en harmonia. Durant centenars de milions d'anys es van desenvolupar les intricades relacions en els cicles de la vida, complexos i harmoniosos. Però a meitats del segle XX es va produir un canvi molt significatiu al planeta, amb les explosions nuclears i els indicis de l'empremta que deixaven els combustibles fòssils. A mitjans del segle XX vam entrar en una altra era, l'antropocè, marcada per l'activitat humana. Vaig néixer en una era geològica, i ara estem en una altra. Els meus fills i nets han nascut en una era diferent de la meva. Estem experimentant una velocitat de canvi sense precedents.

 

I com viu aquesta nova era?

Ara som capaços de saber i d'entendre el que està passant a qualsevol lloc del món. Quan hi ha una tempesta, quan un volcà entra en erupció, quan hi ha un terratrèmol, una guerra... Quan arriba una pandèmia, totes les ments científiques del planeta s'uneixen per trobar una vacuna. Ara podem reaccionar a tot això a una velocitat impressionant, però també tenim la capacitat de destruir a una velocitat impressionant. Els humans del segle XXI som uns privilegiats, però tenim la capacitat de destruir a una escala sense precedents.

Posi'm un exemple d'aquesta destrucció que vostè ha vist...

La majoria d'esculls de corall estaven vius quan vaig començar a explorar el mar utilitzant les ampolles d'oxigen als anys cinquanta. El 1980, tres dècades després, el planeta s'havia començant a escalfar de forma significativa a causa de les nostres accions, i els coralls havien començat a emblanquir. Ara, el declivi dels coralls és tan important que la meitat han desaparegut o estan totalment degradats. A finals de segle, si continuem així, hauran desaparegut.

Un altre...

No és només que desapareguin espècies concretes, és que estem destruint ecosistemes sencers. Es calcula que al final d'aquest segle haurem destruït un milió d'espècies que hem identificat i que tenen nom, la majoria d'elles terrestres. Però això no inclou el milió d'espècies, o més, de sota l'aigua, que no tenen nom, que no sabem qui són ni quin rol tenen en la bioquímica que ens manté segurs a l'univers i fa que el planeta sigui habitable.

I aquesta depredació té límits?

Bé, el 90% dels taurons han desaparegut sota la meva mirada. I el 90% d'altres espècies de peixos, com la tonyina o el peix espasa, i alguns de petits, com l'arengada. Molts ni tan sols ens els mengem, sinó que els convertim en aliment per a animals terrestres. Molts dels peixos que ingerim tenen 20, 30, 40 o 50 anys. Els halibuts gegants, o algunes criatures de les profunditats més fredes, del "deep sea", viuen més temps que els humans. Alguns taurons viuen 400 anys, i els cacem i els triturem per fer fertilitzants. Per què ho fem, això?

La nostra responsabilitat com a humans davant la resta de criatures és enorme...

Podem dir que la majoria de la gent vol viure. De fet, la majoria de criatures volen viure. Els elefants volen viure, les balenes volen viure, els ocells, els peixos. Tots volem sobreviure. Però només els humans tenim l'opció i la capacitat de mantenir un planeta habitable o de continuar consumint-lo fins al punt que tota la vida estigui en risc.

És a dir, tan simple com deixar de matar?

Sí, quan deixem de matar la vida torna a florir. El sud de Cuba és la zona del Carib on la vida marina és més rica, i amb diferència. Fidel Castro no és un heroi per a molts, però és un heroi dels peixos. Per la raó que sigui --i en això no hi vull entrar--, va decidir protegir les aigües de Cuba.

Vostè va crear la fundació Mission Blue per contribuir al coneixement i conservació del mar. Amb quins instruments?

Protegint els sistemes naturals. Igual que fem parcs nacionals i reserves de la vida salvatge terrestre, on anem a gaudir, però sense matar ni destruir. Hem de fer el mateix amb el mar, hem de protegir zones àmplies del mar. El 97% de les aigües són obertes, aptes per pescar-hi o per explotar-les. I l'únic que fem és treure'n recursos i més recursos. Per això nosaltres fomenten els "hope spots" o "llocs d'esperança". Llocs que val la pena protegir, recuperar o millorar amb l'ajut de les comunitats. Ja en tenim 150. Per exemple, a la badia de San Francisco, a Califòrnia, on jo visc, amb un projecte per implantar ostres, que fan una funció molt important filtrant l'aigua.

S'acosta la cimera del clima COP27, que es farà a Egipte. Té alguna cosa a dir als governants i polítics?

Les conferències sobre el clima són un avenç, impensables quan jo era petita i bussejava a la platja. Però encara no hem unit tots els elements, no hem entès que la majoria de la vida del planeta habita al mar, a la foscor, per sota dels rajos de sol. Hem de pensar diferent. Aquest, al cap i a la fi, és el missatge: tots nosaltres, com a ciutadans, hem de comunicar als líders polítics que la nostra prioritat més urgent és mantenir la Terra habitable.