Sisa té les tres 'D': Dylan, Dalí i Diamant

El Jaume Sisa ha cultivat molts rols amb la seva música i amb la seva personalitat. Com a artista té molts heterònims, cosa rara en la música –no, en canvi, en la literatura–, i això ha fet d'ell un personatge ric i polièdric. Li ha permès viatjar cap a altres constel·lacions, com les d'un Ricardo Solfa, que estava en un sanatori, que entrava i sortia, en un lloc inconcret que no sabies mai; també les del Viajante, que era preciós, amb unes cançons molt arrelades a la tradició dels boleros; o el Bola de Nieve... I això, per mi, vol dir que hi ha una recerca permanent, en aquest artista. Perquè en Sisa no s'ha situat mai en un lloc còmode, ni s'ha deixat portar per l'èxit de «Qualsevol nit pot sortir el sol» –que amb això ja hauria pogut viure tota una vida–, sinó que ha anat buscant sempre altres espais i rols creatius. 

 

En aquest documental fascinant hi ha una cosa que l'espectador no sap fins al final: en Sisa, per realitzar-lo, s'ha envoltat d'un cercle de confiança. La persona que li fa l'entrevista és un íntim amic seu, l'Ignasi Duarte. Això ha permès que el Sisa obri el seu cor, el seu esperit, el seu intel·lecte... i estiguem davant d'una entrevista gairebé confessional. Hi ha, en el Sisa del documental, una emoció que perceps, la veus davant teu, i que et mostra tot el recorregut de la vida d'una persona fructífera, que ha passat per molts avatars, infortunis... Perquè en Sisa sap que la vida és breu, i en aquest documental ho aprofita i explica, en primera persona, la història de la seva constel·lació, on ell habita. I des d'allà es projecta cap a nosaltres. I veiem la seva intel·ligència perspicaç, irònica; la seva visió desolada, però vital, del seu present.

 

 

I ara ja, amb els anys, aquesta perspectiva gairebé humanista que té en Sisa és la que ens passeja, en el documental, per la seva geografia vital. Aquest documental no explica només la carrera musical d'en Sisa; explica també una Barcelona que ja no hi és: la seva. La Barcelona desapareguda del Poble-sec, aquesta Barcelona pobra, humil, dels barris obrers i anarquistes. On, a més a més, hi havia tot un món imaginari extraordinari, que era el del Paral·lel, amb tota la seva efervescència. I jo crec que ell agafa aquest perfum, aquesta aroma d'aquella Barcelona rebel.

 

 

Sorprèn, doncs, veure en pantalla un Sisa descarnat que t'explica les seves vulnerabilitats, les seves pors, però també una vida viscuda intensíssimament, amb tots els seus alter egos, aprofitant-la al màxim. Malgrat ser un documental en blanc i negre, hi endevinareu els seus colors, perquè hi veureu tota aquesta atmosfera que ens ha deixat la història i que s'ha esvaït amb el pas del temps. El Sisa commou perquè sap que la vida és breu, i que tot el que ens falta per viure és un regal meravellós.

Ni buscant bé trobarem en tot l'estat un cantant amb una mirada pròpia tan potent com el Sisa! Ell té les tres "D": Dylan, Dalí i Diamant. Diguem-ho ara, que és viu! Perquè, tal com deia la meva mare, al cel sigui: "Fillet, si m'has de portar flors, que sigui ara, no quan ja no les pugui veure!"

Llarga vida, estimat Sisa!