Marta Pessarrodona: "Deixaria de fumar si em fes perdre la memòria"

"Deixaria de fumar si fumar em fes perdre la memòria", m'havia confessat la poeta Marta Pessarrodona amb el cigarret als dits, mentre ens políem un vermut a la terrassa de casa seva, a Mira-sol, en la treva d'un migdia tebi al pic de la tardor. Cal apropar-se a la gent a través d'allò que estimen, i la Marta és memòria fèrtil. La vaig fer parlar, i allò rajava.

No conec ningú que tingui una relació tan saludable amb la pròpia memòria com Marta Pessarrodona. No és una memòria rabejant-se en la nostàlgia d'un temps perdut, sinó memòria satisfeta d'allò viscut, que s'ha tornat riquesa per al present i esperança per al futur. I rebost per a la creació literària, esclar. En Pessarrodona, la memòria és la llavor i el fruit és la paraula. És d'aquelles persones que saben viure el present des dels binocles invertits de la memòria. Sap destriar, en l'ara, allò que mereix superar-lo. En la circumstància hi troba el mite.
 

Dos dies junts

Va venir la Queta, la seva novena gossa, a dir-nos coses. Jo li feia festes com qui engresca una criatura. La Marta, en canvi, la tractava amb la dignitat d'un vell amor. Als 80 anys, encara fuma com una dona fatal, pipant lentament amb el cap enrere i el mentó orgullós, la mirada estesa. Li vaig proposar de passar un parell de dies junts explicant-nos batalletes i s'hi va avenir. Només que les batalletes de la Marta transcendeixen l'anècdota per esdevenir retrats íntims, desconeguts, de persones que ha tractat en més de mig segle de literatura catalana: Mercè Rodoreda, Gabriel Ferrater, tants altres. I ella mateixa, esclar: perquè és una dona que, sense ser lírica, t'emociona. Sense esperar retorn, t'enriqueix. Sense reclamar-te, t'estima.