Mor Alan Greenspan, l'home que va presidir la Fed durant 19 anys i quatre presidents diferents
Alan Greenspan, que va marcar la política monetària dels Estats Units i el rumb del dòlar entre 1987 i 2006, ha mort als 100 anys.
Les seves polítiques no van deixar indiferent a ningú i, si bé van reforçar el lideratge econòmic dels Estats Units, els seus detractors l'acusen d'haver estat massa tou amb els taurons de Wall Street i d'haver contribuït a dues grans crisis.
El debut a la Fed més compromès
Curiosament, la primera afició del jove Greenspan va ser tocar el clarinet i el saxo. Però finalment la crida de l'economia va imposar-se i es va graduar "cum laude" a la Universitat de Nova York durant la segona meitat dels anys 40, en plena posguerra.
Després d'algunes aventures en el sector privat, va entrar al servei del president Gerald Ford a la dècada dels 70. L'agost del 87 va assumir la presidència de la Reserva Federal sota la presidència de Ronald Reagan. Poques setmanes després va haver d'afrontar el crac de la borsa del 19 d'octubre, el famós Dilluns Negre. La patacada del 22% de l'índex Dow Jones va deixar tremolant tot el món.
La reacció de Greenspan va ser de manual: compromís total de donar liquiditat al sistema financer i de retallar els tipus d'interès.
Anys de turbulències i d'exuberàncies irracionals
Un cop salvat el crac del 87, els Estats Units van patir una recessió arran de la primera guerra del Golf, amb els preus de l'energia disparats, que va impedir la reelecció del president George Bush pare.
Bill Clinton el va derrotar a les eleccions del 92 i tot i ser demòcrata va continuar confiant en Greenspan com a màxim responsable de la política monetària.
A partir de 1995, es va viure un creixement notable de l'economia, animada sobretot pel sector tecnològic i per la nova revolució planetària: internet.
Les borses vivien en el seu paradís particular, amb pujades espectaculars. Greenspan va preferir no tirar aigua al vi i, segons els seus detractors, ser massa permissiu i no apujar prou els tipus d'interès per rebaixar la febre especulativa.
A finals de 1996, va pronunciar un concepte que ja ha quedat per la història, el de l'exuberància irracional, que va utilitzar per referir-se a uns mercats financers massa eufòrics. Una exuberància que es perllongaria fins al nou segle.
L'índex tecnològic Nasdaq va multiplicar el seu valor per cinc en cinc anys, els que van de 1995 al 2000. Les valoracions de moltes empreses del sector "tech" van arribar a un punt absurdament elevat.
Un excés de confiança i una crisi històrica
La punxada de la bombolla "puntcom" a la borsa era previsible, però potser no tant la virulència amb què es va desenvolupar (entre 2000 i 2002, el Nasdaq va caure gairebé un 80%). Tot i així ,l'economia nord-americana va resistir —Greenspan va abaixar els tipus fins a l'1%— i, a partir del 2003, el motor de la locomotora tornava a roncar amb ganes. Aleshores la benzina ja no era tecnològica, sinó financera.
Els crítics amb Greenspan apunten que la desregulació financera que va proposar des de la Reserva Federal hauria estat la llavor de la gran crisi financera del 2008, la de les hipoteques subprime.
De fet Greenspan, en una entrevista a la cadena CBS, Greenspan va admetre que havia trigat massa en comprendre la magnitud del risc que assumien els bancs amb la concessió d'aquests préstecs hipotecaris. El preu del diner va ser molt assequible fins al 2005, cosa que van aprofitar els bancs per vendre a tothom, fos solvent o no, els seus productes.
Fins i tot durant una compareixença al Congrés, Greenspan va reconèixer una errada en el seu marc conceptual al voltant d'aquest tema.
El gener del 2006, el va rellevar en el càrrec Ben Bernanke, que dos anys després hauria d'afrontar la pitjor crisi econòmica des de la Gran Depressió dels anys 30. Curiosament, Bernanke s'havia destacat per ser-ne un gran estudiós.