Mor als 71 anys el tenor italià Luciano Pavarotti

El Metropolitan de Nova York va viure el març del 2004 el que semblava ser l'adéu definitiu dels grans espectacles operístics de Luciano Pavarotti, als 68 anys. Però l'exuberància vital i musical del tenor no el va deixar retirar del tot, i encara va fer actuacions on no temia barrejar el seu talent amb el de músics d'altres generacions i gèneres.

L'atracció dels escenaris continuava sent gran i encara el 2006 va començar una última gira mundial que va haver d'interrompre per ser operat urgentment d'un càncer de pàncrees a Nova York.

Des del juliol de l'any passat, Pavarotti lluitava contra la malaltia. En diverses entrevistes havia parlat obertament de la seva salut i deia que, com que la vida l'hi havia donat tot, estava preparat per perdre-ho també tot.

Luciano Pavarotti, el tenor italià més conegut universalment de la segona meitat del segle XX, va contribuir amb la seva personalitat expansiva i desbordant a la gran popularització de l'òpera. Els concerts dels Tres Tenors, en companyia de Plácido Domingo i Josep Carreres, han omplert estadis i han arribat a públics habitualment allunyats del gènere líric.

Pavarotti, fill d'un flequer amant de l'òpera, va néixer a Mòdena i va debutar als 26 anys amb el personatge de Rodolfo de "La Bohème", de Puccini. Era un tenor sobretot belcantista que es va consagrar al Metropolitan de Nova York amb "La filla del regiment", de Donizzetti. Pavarotti estava dotat d'una veu excepcionalment versàtil i lluminosa, amb una forta base lírica i capacitat expansiva.

La seva popularitat es demostra fins i tot en el fet que el seu nom figura al "Llibre de rècords Guinness" per l'aplaudiment d'una hora i set minuts de durada que va rebre a l'òpera de Berlín el 1988.

El tenor estava casat en segones núpcies amb la seva exsecretària Nicoletta Mantovani, després de trencar un matrimoni de 40 anys amb Adua Veroni. Una de les seves filles deia fa poques setmanes que el tenor sabia que el final s'acostava i que esperava sense por reunir-se amb els seus pares i trobar la pau.

La malaltia no va aconseguir debilitar del tot la seva immensa força vital: des de la cadira de rodes en què estava en els últimes mesos encara donava classes de cant a les tardes a alguns alumnes i jugava a les cartes amb els amics.