Morint amb principis

Un a cinc, sí, fa mal. L'Espanyol es veia capaç de tornar a ser la pedra a la sabata del Barça, ficar-se entre els dits del campió i masegar-lo fins a desesperar-lo. Amb el nivell que exhibeix l'equip de Guardiola, això hauria estat de nota. I més si hi afegíem la necessitat de seguir tractant de tu a tu els equips de Champions i de demostrar davant de mig món que els bons resultats de l'equip no són fruit de la casualitat. Un a cinc. Vist així, la derrota fa mal. Però darrere l'un a cinc hi ha més que una simple derrota davant del gran rival. No ens quedem només amb l'embolcall...

Mauricio Pochettino planta quatre jugadors al darrere, dos al mig, tres mitges puntes i un davanter. El sistema, d'entrada, el de sempre. Cap experiment. Els escollits per ocupar les posicions, els de sempre. Cap experiment. Sortida de la pilota jugada, intensitat, però al cap i a la fi voluntat de jugar la pilota. Cap experiment i destaco: gran atreviment. Pressió de l'Espanyol quan Valdés té la pilota per evitar que el Barça construeixi des del darrere, ningú tancat al darrere, res d'autobusos. Més atreviment... Pochettino tenia dues opcions: fer com l'Inter o el Rubin Kazan i plantar l'autobús, posar-hi un revisor i esperar. Això o ser fidel als principis i amb el segell al front intentar plantar cara al Barça. És el que ha fet. Ho aplaudeixo.

La derrota no fa mal a l'Espanyol, per molts motius. No fa mal perquè el Barça juga una Lliga que ara mateix no és a l'abast de la resta de mortals. Potser no serveix de consol perico, però és una evidència que cal tenir present. Plantegem, quants errors ha comès l'Espanyol? Pocs. Kameni s'ha menjat algun gol? No. La defensa ha estat feble i dubitativa? No. El mig del camp no ha produït? No ha pogut. Osvaldo ha estat desendollat? Gens. Dit d'una altra manera, perdre per un a cinc plantant l'autobús i abandonant els principis faria mal. Perdre com un ninot de drap en mans d'un gos juganer, seria dur. Però un un a cinc mantenint principis i davant dels millors, doncs no, no fa mal. Demostra que l'equip sap el que vol, que té un camí i que sap com traçar-lo. El derbi ja ha passat i el camí enfila a Mestalla. Partit de Champions, quart contra cinquè... L'Espanyol no s'ha de disfressar, ha de treure el vestit gala, el de sempre, com al derbi, fidel a un segell que ha fet i ha de fer encara més gran aquest equip.