Música efímera i en casset, la proposta d'Anna Subirana, pionera de la improvisació

Arriba tard, però tot arriba. Anna Subirana ha participat, des de jove, en nombrosos projectes musicals i escènics però no ha estat fins ara, als 65 anys, que publica el seu primer treball en solitari. Es diu "Efímera" --un títol no gens casual-- i l'ha publicat en un format insòlit pels temps actuals: un casset de color rosa editat amb cura pel centre de creació Suralita de Mallorca, que lidera la també cantant Joana Gomila, admiradora de la trajectòria i l'obra d'Anna Subirana.

Subirana està a gust vivint als marges de la indústria musical. Res del que fa té a veure amb l'ambició de vendre discos o omplir grans recintes.

Que hagi volgut no fer un disc sinó un casset --guardeu encara el vostre vell radiocasset? encara us funciona?-- és una metàfora excel·lent dels propòsits d'aquesta cantant, professora de cant i improvisadora amb estrets lligams, al llarg dels anys, amb noms clau com el desaparegut Joan Saura o el pianista Agustí Fernández.

Com explicar el que fa Anna Subirana quan puja a un escenari? I, com explicar-ho, a més, perquè ningú no ho vegi com un exercici sense sentit o plantegi el dubte de si això és música? Per dir-ho a l'engròs, feu-vos a la idea que l'Anna és com una pintora amb estudis acadèmics que, alliberada de totes les cingles, des de la més absoluta llibertat, es llança a l'abstracció pura i dura. Doncs el mateix, si fa no fa, però parlant de música.

Aquí no hi ha assajos ni hi ha partitures. La improvisació és la clau. Sortir i jugar.

Anna Subirana està convençuda que vivint també improvisem i, amb aquesta idea de la mà, ella improvisa amb un instrument poderós que coneix i domina com ningú: la veu. Ho fa, això sí, acompanyada d'instrumentistes clàssics --violoncel, piano, percussió...-- que, com ella, comparteixen una mateixa filosofia.

La improvisació és, per definició, un art efímer. I d'aquí el títol "Efímera" del casset, ara publicat. Una gravació que conté l'instant precís de l'estudi de gravació. Un repertori que, tal com ha estat creat, ja no podrà repetir-se mai més.

En aquest sentit, com a públic, escoltar Anna Subirana en un concert --com el que va fer recentment al convent de Sant Agustí de Barcelona-- és una experiència genuïnament única.

Subirana defensa que la improvisació uneix l'instant de la composició i de la interpretació. Hi ha peces que comencen com una festa i acaben sent un udol de lament. La sorpresa pel resultat final la comparteix aquell que improvisa i aquell que escolta.

"L'escolta, el fet d'estar atenta al moment, la confiança, la intuïció, el deixar-me influir, la determinació a l'hora d'escollir o proposar un so, la curiositat, la recerca de sons, els errors, el contrast amb el so i el silenci, em porta a un estat especial més enllà del sentir quotidià", explica Subirana.

"Com a la vida, a la improvisació no saps mai què pot passar, cada improvisació és diferent de l'altra"

I afegeix: "El fet d'improvisar amb músics que admiro, amb gent de la dansa, de les arts plàstiques, poetes de diferents procedències i cultures, em permet afinar els meus sentits, fluir, aprendre i gaudir".

Si teniu l'ocasió --l'escena local de la música improvisada té cites periòdiques en espais com La Base del barri de Poble-sec de Barcelona--, us convidem a viure l'experiència de viure un concert en directe de música improvisada. Alguns (o molts) dels prejudicis que podeu tenir com a espectadors podrien trontollar. I això sempre pot ser estimulant.