No comencis una guerra si no la pots guanyar

Al marge de les víctimes, el més trist de la nova guerra entre Hamas i Israel és que no servirà per canviar gaire res sobre el terreny. Ni els islamistes aconseguiran fer massa mal a l'estat jueu, ni aquest doblegarà la voluntat i el suport de Hamas a Gaza. És exactament el que va passar després de l'"operació Plom Fos" del 2008, i quatre anys després ens trobem exactament davant la mateixa situació.

La pregunta que es fa molta gent que intenta aplicar la lògica militar més bàsica és: si no ha de canviar res sobre el terreny, quin interès tenen Israel i Hamas a fer aquesta guerra?

Els càlculs d'Israel

La versió oficial per llançar l'operació contra Gaza és la d'acabar amb la infraestructura que permet el llançament continuat de coets des de la Franja. Hamas és l'enemic palestí número 1 d'Israel i des de principis d'any més de 1.000 projectils han impactat contra ciutats com Ashkelon o Beer Sheva. El govern jueu té tot el dret i l'obligació de defensar els seus ciutadans d'atacs exteriors. Ho exigeix la majoria de l'opinió pública i bona part de la comunitat internacional en comparteix la lectura.

Dit això, també hi ha altres motius no tan oficials que expliquen el bel·licisme de Netanyahu i per què ha preferit exercitar-lo en aquest moment.

No és casual que hi hagi eleccions legislatives anticipades d'aquí a dos mesos a Israel. L'"operació Plom Fos" del 2008 contra Gaza també es va produir a poques setmanes dels comicis. Hi ha la sensació (avalada per més d'un precedent) que els líders israelians aprofiten la campanya per llançar conflictes amb l'esperança que la demostració de força els faci més populars i els asseguri la reelecció. Amb una setmana de guerra, la popularitat de Netanyahu ha augmentat un 20%, com també ho ha fet la del seu ministre de Defensa, Ehud Barak, que ara podria aconseguir que el seu nou partit entrés al Parlament. La guerra, però, no és sinònim de triomf electoral immediat: fa quatre anys, la governant Kadima no va poder sumar més diputats que la coalició liderada pel Likud de Netanyahu i va perdre la reelecció.

Reforça aquesta sensació de "conflicte electoral" tot allò que s'ha anat filtrant sobre l'inici de la guerra amb la mort, fa una setmana, del cap militar de Hamas, Ahmed Jabari, per un raid israelià. Segons ha denunciat de forma sorprenent a "The New York Times" un prestigiós mediador que estava gestionant una treva entre Israel i Hamas, l'estat jueu va decidir matar Jabari just quan s'estava ultimant l'alto el foc. Tal va ser l'atmosfera creada per Israel fent creure que es prenia seriosament la negociació que Jabari va sortir del seu amagatall, quan ho feia en comptades ocasions; aquell matí estava estudiant el pla de treva que via Egipte se li havia fet arribar. Assassinant-lo, diu el mediador Gershon Baksin i alguns analistes de la premsa de Tel Aviv, Israel va "cometre un greu error estratègic i irresponsable" perquè va matar el millor interlocutor que tenia (tot i que era el màxim responsable militar de Hamas), l'home que estava a punt de garantir una treva duradora, i de passada va cremar la mediació egípcia i va crear un clima de desconfiança que dificultarà futures negociacions. Per què, doncs, Netanyahu va decidir eliminar-lo?

Els càlculs de Hamas

Davant la corrupció i el desgast d'Al-Fatah del president palestí Mahmud Abbas, Hamas es consolida a ulls de molts àrabs com l'autèntic defensor de la causa palestina contra l'ocupació israeliana. Qui més agosarat i valent sigui contra l'ocupant, més admiració i legitimitat tindrà entre molts palestins. D'aquí que Hamas es guanyi amb operacions com les d'aquests dies les simpaties de molts palestins farts de l'ocupació i de la poca determinació amb què la combat Al-Fatah.

Hamas també se sent més forta que fa 4 anys. Militarment s'ha refet i ha augmentat el seu arsenal amb coets capaços d'arribar a Tel Aviv i Jerusalem. Però el més important: l'organització islamista ha vist com el nou equilibri a la regió fruit de la Primavera Àrab li ha fet guanyar aliats i un plus molt important de legitimitat regional. Fins fa dos anys, era impensable imaginar l'emir de Qatar, el primer ministre d'Egipte o ben aviat el primer ministre turc visitant Gaza i donant suport explícitament a Hamas. Els Germans Musulmans, que manen al Caire, són els padrins històrics de Hamas, que s'han desvinculat de Síria i tenen una relació més incòmoda amb l'Iran.

L'islamisme polític fruit de les urnes domina la regió i Hamas en forma part. La victòria de Mohamed Mursi a Egipte trenca "de facto" 30 anys de pau freda sortida dels acords de Camp David que donaven a Israel seguretat davant unes dictadures veïnes còmplices atentes al dictat, el talonari i l'hegemonia de Washington. Ara, els Estats Units ja no són tan imprescindibles al Pròxim Orient, Egipte s'ha emancipat i ja no tolerarà que Israel maltracti descaradament els seus germans palestins. No és el mateix bombardejar Gaza amb la complicitat d'un Mubarak que tancava la frontera de Rafah que fer-ho amb l'oposició de Mursi, que s'identifica amb Hamas. Els islamistes de Gaza, doncs, se senten més forts i legitimats que mai, segurs que el temps i les inèrcies històriques corren per fi al seu favor. I això els dóna confiança i garanties a l'hora d'enfrontar-se al seu enemic jueu.

Finalment, alguns analistes també han apuntat les rivalitats internes dins de Hamas com una altra possible explicació per engegar la seva guerra contra Israel. El líder històric a l'exili, Khaled Meshal, ha dit que es retira i la carrera per la successió estaria en marxa. El pols seria entre els militants a l'exili i els de dins de Gaza, i aquests, encapçalats pel primer ministre, Ismail Haniyeh, haurien arribat a la conclusió que una nova confrontació amb Israel els faria guanyar punts de cara al nou lideratge de l'organització.

Els càlculs comuns de Hamas i Israel

Tant Israel com Hamas tenen en comú el desdeny cap al president palestí, Mahmud Abbas. Casualitat o no, el 29 de novembre tenia previst presentar a l'Assemblea General de l'ONU el seu pla perquè Palestina fos reconeguda com un estat no-membre de l'organització. Si res canviava, la majoria de països de l'ONU hi votarien a favor i els palestins tindrien un estatus com el del Vaticà a les Nacions Unides, suficient per ser reconeguts com a estat, firmar tractats internacionals, acudir al TPI, etc. Un triomf col·lectiu per als palestins i un de personal per a Abbas, que podria retirar-se amb dignitat després d'un mandat d'èxits dubtosos.

Israel fa temps que intenta torpedinar diplomàticament qualsevol iniciativa palestina a l'ONU i Hamas tampoc vol que Abbas porti la veu cantant dels palestins. Per tant, embrancant-se en una guerra a tres setmanes de la gran aposta del president palestí, tant Israel com Hamas desvien l'atenció, posen en qüestió la votació a l'Assemblea i deixen de banda Abbas com a actor rellevant en el conflicte.

La diplomàcia internacional està immersa a aconseguir una treva que eviti la invasió israeliana de Gaza. Les pressions a totes dues bandes són molt fortes i creix la sensació que s'aconseguirà. Fins i tot els Estats Units s'hi han sumat a última hora i ara diuen que l'operació terrestre no és "el més preferible". Al marge dels càlculs d'Israel i Hamas, ni a Egipte ni als EUA els interessa que el conflicte vagi a més. De nou, a diferència de fa quatre anys, la regió ara és molt més inestable i, per tant, molt més imprevisible.

La lògica militar i estratègica recomana no llançar una guerra si no la pots guanyar. Però una cosa és la lògica militar, i l'altra, la política. Hem vist com els dos principals protagonistes tenen motius per pensar que poden guanyar la batalla política i potser militar a curt termini. No pas la guerra.

Ah, i quan passi aquesta tempesta, algú hauria d'anar pensant a tornar a la casella de sortida d'aquest llarg conflicte i desenterrar algun full de ruta per acabar amb l'ocupació i pactar d'una vegada la solució dels dos estats, el d'Israel i el de Palestina. Mentre això no s'aconsegueixi, seguirem vivint crisis periòdiques com la d'aquests dies a Gaza.