Operació Catalunya: l'esvoranc del Partit Popular

Fa més de deu anys, algú del Ministeri de l'Interior va decidir que la millor manera de frenar una opció política era baixant a les clavegueres. Embrutant-se les mans, remenant el fang. I dinamitant els principis d'una democràcia que es vol consolidada. 

L'operació Catalunya és un dels escàndols polítics més grans de la política espanyola des de la fi del franquisme. Una trama que sortia de la mateixa cúpula policial i política d'Interior amb l'objectiu de desacreditar l'independentisme. Es van fer llistes de noms, es van filtrar informacions falses, es va embrutar la imatge pública de líders polítics i es van dinamitar campanyes electorals. I s'hi van destinar diners: quantitats incertes de diners públics, dels fons reservats de l'estat.

Es van rebentar els precintes de seguretat del funcionament democràtic: la majoria de moviments es feien sense l'aval judicial. Sí que comptaven, en canvi, amb la complicitat d'alguns periodistes i d'alguns mitjans de comunicació en concret que van demostrar no tenir cap escrúpol a l'hora de publicar amb els ulls tancats qualsevol informació que els feien arribar de sotamà.

Ara que ha passat una dècada i que l'excomissari Villarejo (que era el capitost de l'operació) s'ha convertit en un Judes a qui ningú defensa, ara comencen a sortir a la llum els detalls de tota aquella claveguera pudent: els centenars de whatsapps que la setmana passada publicava El País i els àudios que el mateix Villarejo es va encarregar de gravar... pel que pogués passar.

Com els que publica avui elMón.cat. Evidencien com de brutes tenien les mans els alts càrrecs del ministeri de Fernández Díaz, i també alguns comandaments policials de l'època. Ara una altra gravació situa l'inici de l'operació Catalunya el setembre del 2012. Cinc anys abans de l'1 d'Octubre.

Cada missatge, cada llista, cada gravació, cada detall que se sap d'aquesta trama vergonyosa fa més gros el forat de seguretat obert per la gent de Jorge Fernández Díaz. Més que un forat, ja, un congost, un esvoranc enorme dels engranatges d'Interior, sota el mandat del Partit Popular. Un partit que aspira a tornar a governar a l'estat espanyol i que ha estat incapaç de demanar disculpes ni pels vint anys de finançament il·legal que han quedat acreditats judicialment, ni per aquests deu anys de clavegueres pestilents i antidemocràtiques.